Arxiu d'etiquetes: USA

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

Brusel·les, Moscou i el retorn de la “Guerra Freda” a Europa.

putin-propaganda

Ara fa uns deu anys països com Bulgària o Moldàvia frisaven per a signar acords comercials amb la UE o entrar-ne com a estat membre de ple dret. Però ara, a l’escalf de la darrera crisi econòmica i amb el ressorgiment de Rússia com a superpotència, aquests antics satèl·lits soviètics tornen a mirar novament cap a Moscou.

Des de finals dels anys noranta i durant els primers anys del segle XXI el projecte europeu semblava un projecte sòlid i en expansió, afavorit per un context globalitzat de bonança econòmica. En aquells moments d’eufòria els països de l’est europeu, antics satèl.lits soviètics del Pacte de Varsòvia, miraven cap a Occident, cap a Brusel·les i Washington, i desitjaven integrar-se dins de les principals organitzacions supraestatals -l’OTAN i la UE- com a mesura dissuasòria davant l’expansionisme de Moscou. Hongria, Eslovàquia, Polònia i les repúbliques bàltiques -Estònia, Letònia i Lituània- ho van aconseguir a l’any 2004. Posteriorment, Romania i Bulgària, al 2007. A Ucraïna el govern Iushenko-Timoixenko, sorgit de la Revolució Taronja al Maidan de Kíiv (2004), també era pro occidental perquè temia l’abraçada de l’os de Moscou. I justament això és el que ha passat amb l’annexió de Crimea (2014) i l’intervencionisme del Kremlin al conflicte del Donbass.

Ara el projecte europeu trontolla i Rússia torna a jugar el rol soviètic de superpotència global. Novament bufen vents de Guerra Freda -o si el lector ho prefereix, de Nova Guerra Freda– a Europa. El Brexit britànic ha mostrat amb cruesa les debilitats d’un projecte europeu ja qüestionat per la crisi de la zona euro, les diferències nord-sud i la crisi cíclica grega des del 2008.  En aquest context d’incertesa europea Rússia ha iniciat una política agressiva i expansionista que pretèn recuperar l’ àrea d’influència perduda amb la desintegració del gegant soviètic, un esdeveniment vist des de Moscou com la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX, i juga les seves cartes amb astúcia. Serveixin d’exemple les recents victòries electorals de dirigents pro russos a Bulgària (el socialista Rumen Radev) i Moldàvia (el també socialista Igor Dodon).

El sorprenent triomf de Donald Trump a les presidencials nord-americanes afegeix més dubtes. El seu euroescepticisme i les crítiques cap als socis europeus de l’OTAN poden reforçar els discursos dels partits populistes, com el Front Nacional francès o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders (finançats per Moscou), en un any, el 2017, electoralment clau a països com França, Hòlanda o Alemanya.  Brusel·les i els seus membres de l’est europeu, com per exemple Polònia o els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), han reaccionat amb prudència davant la bona sintonia personal mostrada pel candidat Trump i el President Putin durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes però esperen que la Realpolitik  finalment s’imposi i Washington estigui a l’alçada del repte que suposa l’expansionisme de Moscou. Amics lectors, benvinguts de nou a un món de blocs i de nova Guerra Freda.