Arxiu d'etiquetes: UE

De Iugoslàvia a la “Iugonostàlgia”.

yugoslavia

El pare de la Iugoslàvia socialista, Josip Broz Tito, va morir el 4 de Maig de 1980. En aquells moments ningú pensava que en només una dècada el país dels eslaus del sud colapsaria a l’escalf de la crisi del socialisme d’autogestió, de l’endeutament de l’econòmia iugoslava amb les principals entitats creditícies a escala global (el FMI i el Banc Mundial) i del renaixement dels nacionalismes a Eslovènia, Croàcia i Sèrbia.

Tito havia emprat la tàctica del pal i la pastanaga amb els nacionalismes de les diferents repúbliques iugoslaves. Com a reacció a l’anomenada “Primavera Croata” de 1971, el Mariscal havia optat en un primer moment pel cop -la repressió dels manifestants- però després va venir la pastanaga de la reforma constitucional del 1974, on es recollien bona part de les reivindicacions dels nacionalistes croats. Es va aprofundir en la federalització del país i es va limitar la hegemonia de Sèrbia sobre el conjunt de les repúbliques amb la creació de dues províncies autònomes dins del seu territori: la Vojvodina al nord (amb una important minoria hongaresa) i Kosovo al sud -de majòria albanesa.

yugoslavia

La Iugoslàvia de Tito (1945-1991).

El sistema va començar a trontollar poc temps després de la mort de Tito. L’any 1981 la majoria albanesa va demanar el reconeixement de Kosovo com una nova república federativa iugoslava i no com una simple autonomia dins de Sèrbia. Aquesta reivindicació va impulsar als nacionalistes serbis i el creixement de les tensions intercomunitàries a la provincia autònoma van forçar l’actuació de Belgrad. Finalment, a l’Abril del 1987, el President de la república serbia, Ivan Stambolic, va enviar a Pristina com a mitjancer a un home de la seva total confiança, Slobodan Milosevic.

A Kosovo, el jove apparatchik enviat per Stambolic va passar a ser un fervent nacionalista. Posteriorment, ja com a president de la República Federativa Iugoslava de Sèrbia, Milosevic va aconseguir suprimir l’autonomia de Kosovo i la Vojvodina. Era l’any 1989. En el 600 aniversari de la batalla de Kosovo Polje els nacionalistes serbis venjaven aquella ominosa derrota del Princep Lazar davant dels turcs otomans. La nació serbia havia ressuscitat de les seves cendres!.

El renaixement del nacionalisme serbi va reforçar les pulsions independentistes a les repúbliques de Croàcia i Eslovènia, els músculs econòmics de Iugoslàvia, amb una població predominantment catòlica i vinculada culturalment i històrica al món germànic i a l’imperi austrohongarès. La trencadissa es va escenificar en el Congrés extraordinari de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus celebrat al gener de 1990. El vell partit únic es va fer el harakiri davant les divisions internes entre els representants de les diferents repúbliques i es van convocar eleccions lliures i multipartidistes a tot Iugoslàvia per primer cop des de la finalització de la II Guerra Mundial. A Croàcia i Eslovènia van guanyar els partits independentistes.

Els nacionalistes croats i eslovens pensaven que havia arribat el seu moment. Amb la caiguda del Mur de Berlín, la reunificació alemanya i la fi de la Guerra Freda Iugoslàvia perdia la importància estratègica que el país havia tingut en el mapa europeu des de la finalització de la II Guerra Mundial, com a pont entre l’Occident capitalista liderat per Washington i els països socialistes de l’est europeu vinculats a Moscou pel Pacte de Varsòvia. Les independències de les repúbliques Bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, eren vistes des de Zagreb i Liubliana com una finestra d’oportunitat per a aconseguir el reconeixement internacional de Croàcia i Eslovènia.

El nou president croat, Franjo Tudjman, era un nacionalista admirador del règim Ustaxa del Mariscal Ante Pavelic, un règim filo feixista, antisemita, antiserbi i col·laborador dels Nazis durant la II Guerra Mundial. La recuperació dels símbols ustaxis per part dels nacionalistes croats del HDZ (el partit de Tudjman) i la victòria independentista en el referèndum d’autodeterminació celebrat al mes de Maig del 1990 va despertar les pors de la població serbia de les províncies de l’Eslavònia i la Krajina, que recordaven perfectament la política de neteja ètnica i d’assassinats massius comesa pels ustaxis de Pavelic. El record del sinistre camp d’extermini de Jasenovac estava ben viu entre els serbis d’aquelles províncies croates que veien, a més a més, com la reforma constitucional aprovada pel govern de Zagreb (Desembre del 1990) els rebaixava a ciutadans de segona en un hipotètic estat croat independent.

krajina

Croàcia i les repúbliques serbies de l’Eslavònia i la Krajina en vermell (1991-1995).

Quan el Parlament de Zagreb va declarar la independència de Croàcia -el 25 de Juny de 1991- la resposta dels serbis de la Krajina i l’Eslavònia va ser la proclamació de les seves pròpies repúbliques amb la finalitat de romandre dins la federació iugoslava. El país va quedar dividit i la guerra es va fer inevitable. El setge de l’exèrcit federal iugoslau i dels paramilitars serbis sobre Vukovar o els bombardejos de Dubrovnik recorden l’horror d’aquell conflicte de 4 anys. L’èpileg de la guerra de independència croata va ser també sagnant: L’operació militar Oluja -tempesta- de l’exèrcit de Zagreb (5-8 d’Agost del 1995) va concloure amb l’alliberament de la Krajina i la neteja ètnica d’uns 250.000 serbis. Les dades són esfereïdores: l’any 1991 la població croata d’orígen serbi arribava al 11%;  avui no supera el 4%.

bosnia

Les dues federacions de l’actual Bòsnia i Hercegovina: la bosnio-croata i la Srpska.

Un aclariment necessari. El ressorgiment dels nacionalismes a l’ex iugoslàvia es va fer en la pitjor versió possible: la del nacionalisme ètnic acompanyat d’un discurs que atiava els odis del passat i ressuscitava els fantasmes de les dues guerres mundials i de les guerres balcàniques d’inicis del segle XX. Segons aquesta dialèctica de l’odi, els croats eren tots uns ustaxis feixistes i els serbis uns “chetniks” ultranacionalistes. Aquest discurs basat en l’exaltació nacionalista i l’odi ètnic havia de tenir forçosament tràgiques conseqüències a la república de Bòsnia i Hercegovina, la més pluricultural i multiètnica de les ex repúbliques iugoslaves. Tots, serbis, croats i bosniacs van duur a terme sagnants massacres de civils i brutals operacions de neteja ètnica durant els tres anys que va durar el conflicte (1992-1995). Mostar, Sarajevo o Srebrenica recorden la brutalitat i l’horror d’aquella guerra. Finalment, es va imposar la Pax Americana gràcies a la intervenció directa de l’administració Clinton. Als acords de Dayton (Novembre de 1995) es va conservar la integritat territorial de Bòsnia i Hercegovina però no la convivència multicultural que havia existit a l’antiga república iugoslava. Bòsnia i Hercegovina és avui un estat compost per dues federacions: la bosnio-croata i la República Srpska, la dels serbis de Bòsnia, on cadascuna de les tres comunitats, la serbia, la croata i la bosníaca, viu tancada en si mateixa, reclosa en el seu propi món. Dues dècades després de Dayton les ferides de la guerra encara no han cicatritzat del tot.

Kosovo com a principi i final de la tragèdia iugoslava. Les tensions intercomunitàries entre la majoria albanesa i la minoria serbia van esclatar novament amb violència a finals dels anys noranta. Kosovo, la guspira que havia incendiat Iugoslàvia deu anys abans, va ser l’escenari del darrer drama balcànic del segle XX amb la intervenció militar de l‘OTAN contra Sèrbia (1999) en defensa dels interessos de la majoria albanokosovar. De fet, gràcies al suport de Washington i Brusel·les, Kosovo és des del 2008 un estat independent i fins i tot Montenegro, la principal aliada de Sèrbia durant els anys 90, s’ha allunyat de la influència de Belgrad. Ho va fer en un referèndum celebrat l’any 2006.

Slobodan Milosevic, aquell jove apparatchnik reconvertit a la causa del nacionalisme serbi, no va aconseguir reformar iugoslavia ni mantenir a tots els serbis de les repúbliques ex iugoslaves units, vivint en un mateix estat. Va acabar els seus dies a la presó, acusat de cometre crims contra la humanitat pel TPIY. Milosevic és probablement el principal responsable de la tragèdia iugoslava de les dues darreres dècades però no és pas l’únic. Tudjman, Kucan, Izetbegovic o el kosovar Ibrahim Rugova també en són responsables.

De Iugoslàvia a la Iugonostàlgia, un sentiment nostàlgic pels “bons temps” de Tito, que es viu amb un cert romanticisme en algunes ex repúbliques (com per exemple a Bòsnia, Macedònia o Sèrbia) i s’explota amb finalitats turístiques fins i tot a Croàcia o Eslovènia. Hom podria concloure dient que Iugoslàvia va ser en realitat el somni d’un idealista, el Mariscal Josip Broz Tito.

Anuncis

Brusel·les, Moscou i el retorn de la “Guerra Freda” a Europa.

putin-propaganda

Ara fa uns deu anys països com Bulgària o Moldàvia frisaven per a signar acords comercials amb la UE o entrar-ne com a estat membre de ple dret. Però ara, a l’escalf de la darrera crisi econòmica i amb el ressorgiment de Rússia com a superpotència, aquests antics satèl·lits soviètics tornen a mirar novament cap a Moscou.

Des de finals dels anys noranta i durant els primers anys del segle XXI el projecte europeu semblava un projecte sòlid i en expansió, afavorit per un context globalitzat de bonança econòmica. En aquells moments d’eufòria els països de l’est europeu, antics satèl.lits soviètics del Pacte de Varsòvia, miraven cap a Occident, cap a Brusel·les i Washington, i desitjaven integrar-se dins de les principals organitzacions supraestatals -l’OTAN i la UE- com a mesura dissuasòria davant l’expansionisme de Moscou. Hongria, Eslovàquia, Polònia i les repúbliques bàltiques -Estònia, Letònia i Lituània- ho van aconseguir a l’any 2004. Posteriorment, Romania i Bulgària, al 2007. A Ucraïna el govern Iushenko-Timoixenko, sorgit de la Revolució Taronja al Maidan de Kíiv (2004), també era pro occidental perquè temia l’abraçada de l’os de Moscou. I justament això és el que ha passat amb l’annexió de Crimea (2014) i l’intervencionisme del Kremlin al conflicte del Donbass.

Ara el projecte europeu trontolla i Rússia torna a jugar el rol soviètic de superpotència global. Novament bufen vents de Guerra Freda -o si el lector ho prefereix, de Nova Guerra Freda– a Europa. El Brexit britànic ha mostrat amb cruesa les debilitats d’un projecte europeu ja qüestionat per la crisi de la zona euro, les diferències nord-sud i la crisi cíclica grega des del 2008.  En aquest context d’incertesa europea Rússia ha iniciat una política agressiva i expansionista que pretèn recuperar l’ àrea d’influència perduda amb la desintegració del gegant soviètic, un esdeveniment vist des de Moscou com la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX, i juga les seves cartes amb astúcia. Serveixin d’exemple les recents victòries electorals de dirigents pro russos a Bulgària (el socialista Rumen Radev) i Moldàvia (el també socialista Igor Dodon).

El sorprenent triomf de Donald Trump a les presidencials nord-americanes afegeix més dubtes. El seu euroescepticisme i les crítiques cap als socis europeus de l’OTAN poden reforçar els discursos dels partits populistes, com el Front Nacional francès o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders (finançats per Moscou), en un any, el 2017, electoralment clau a països com França, Hòlanda o Alemanya.  Brusel·les i els seus membres de l’est europeu, com per exemple Polònia o els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), han reaccionat amb prudència davant la bona sintonia personal mostrada pel candidat Trump i el President Putin durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes però esperen que la Realpolitik  finalment s’imposi i Washington estigui a l’alçada del repte que suposa l’expansionisme de Moscou. Amics lectors, benvinguts de nou a un món de blocs i de nova Guerra Freda.