Arxiu d'etiquetes: Terrorisme

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Barbies amb Niqab.

samra

Les joves adolescents Sabina Selimovic i Samra Kesinovic a Raqqa en un pòster propagandístic de l’Estat Islàmic. Font: International Business Times.

Sabina Selimovic i Samra Kesinovic eren dues adolescents bosnianes de 15 i 17 anys que vivien a Viena amb les seves famílies. Com moltes teenagers de la seva edat, les noies, amigues inseparables, anaven al Institut, quedaven amb la seva colla d’amics, els agradava el cinema, anar de compres, utilitzaven sovint xarxes socials com Facebook o Twitter…, Eren dues noies sociables, atractives, plenes de vida, i fins a aquell moment no havien donat cap alarma pel seu radicalisme o pel seu zel religiós. Les seves famíles, originàries de Bòsnia i Hercegovina, havien arribat a Àustria als anys 90 i no eren persones gaire religioses. Segons els testimonis d’amics i familiars, les dues adolescents ni tan sols portaven el hijab o mocador islàmic. Tanmateix, sota l’influx d’un predicador salafista, conegut com Abu Tejma, les noies es van radicalitzar en un breu període de temps. Aquest imam extremista, aquest predicador del nihilisme jihadista, les devia adoctrinar potser amb la promesa de trobar un princep blau jihadista a les llunyanes terres del Machrek, aprofitant l’esperit inquiet i les ganes d’aventures de les dues adolescents: Ei noies, no sigueu unes barbies qualsevols, comporteu-vos com a bones musulmanes; marxeu cap a Síria, ajudeu als vostres germans oprimits pels tirans apòstates, caseu-vos amb un heroi de la Jihad i fundeu una família musulmana a les terres del Califat

A l’Abril de l’any passat, les dues amigues van marxar cap a Síria -via Turquia- d’amagat dels seus familiars. Com si es tractés d’una criaturada sense importància, les dues noies van mentir als seus pares: anem de vacances per a aprendre idiomes. Fals. Anaven a fer la Gihad. Van deixar una nota d’acomiadament: “no ens busqueu, anem a servir a Allah i morirem per ell”. Per la seva bellesa, joventut i atreviment, els jihadistes de l’Estat Islàmic les van utilitzar com a reclam per a reclutar a altres joves musulmanes europees. En els pòsters de propaganda, Sabina i Samra apareixien desafiants, vestides amb el negre niqab i armades amb els Kalàixnikov de rigor.

Tanmateix, més enllà de la propaganda, la seva vida a Raqqa devia ser un infern. La parella d’adolescents, encara menors d’edat, es van casar amb jihadistes només trepitjar Síria i ben aviat es van veure tancades a casa, dedicades a tasques domèstiques i a procrear futurs soldats per al ISIS. Als pocs mesos de la seva arribada, les dues noies ja s’havien quedat embarassades dels seus marits. La parella d’adolescents, totalment decebudes amb la seva nova vida a la capital de l’autoproclamat califat, van comunicar-se amb les seves famílies. El seu missatge era molt clar: volem tornar a casa. Això va enfurismar a les seves superiors de la Brigada Al-Jansa, que veien perillar l’efectivitat dels seus missatges propagandístics. Probablement, el marit de Sabina la va coaccionar per a que desmentís els rumors de tornada a la revista Paris Match. Durant l’entrevista, realitzada via Twitter o per missatges de text telefònics, la jove adolescent bosniana afirmava viure feliç a Síria, on es sentia molt més lliure que a Viena per a poder practicar la seva religió.

Aquesta entrevista havia estat la darrera dada coneguda de Sabina Selimovic fins que el passat mes de Desembre, David Scharia, portaveu del Comitè Antiterrorista de les Nacions Unides, va assegurar que la noia havia estat víctima d’un bombardeig.  Tot i les amenaces, la seva amiga Samra va decidir tornar a Europa a qualsevol preu perquè enyorava a la seva família i la vida que portava a Viena, com qualsevol altra teenager de la seva edat. Però els jihadistes no estaven disposats a permetre-ho. Segons testimonis recollits recentment per diversos mitjans de comunicació austriacs, Samra hauria estat assassinada d’una brutal pallissa propinada per una turba de gihadistes al ser descoberta quan intentava fugir de Raqqa.

Samra ha estat una doble víctima. victima dels seus botxins jihadistes, però també víctima d’una colla de reclutadors, fanàtics i sense escrúpols, que s’aprofiten de la joventut, de la bona fe i de l’idealisme de moltes adolescents per a entabanar-les amb promeses de viure una vida d’aventures, casar-se amb un romàntic guerriller d’Allah i formar una família musulmana, amb la finalitat d’enviar-les a fer la Jihad cap a Síria o a l’Iraq. En realitat, aquesta modalitat de Jihad (Jihad Al-Nikah) es tracta d’un sistema de prostitució encoberta on els gihadistes de l’Estat Islàmic es casen amb noies joves per a poder mantenir relacions sexuals de manera lícita o halal. Al cap d’unes setmanes o mesos, els jihadistes es divorcien de les seves esposes i es tornen a casar de nou amb altres noies. En ocasions, aquests matrimonis poden durar dies o fins i tot hores. Sovint, les pròpies famílies de les joves pacten de grat aquests enllaços a canvi de protecció i d’una suma de diners, pagada com a dot. Per això hom pot parlar d’un sistema encobert de prostitució.

Malauradament, molts d’aquests reclutadors continuen buscant a noies adolescents musulmanes a les xarxes socials o als suburbis de Molenbeek, Marsella, Malmö o de Londres, per a adoctrinar-les en les seves idees radicals i enviar-les a Síria o Iraq a fer la Jihad (sexual). No ens queda alternativa. La llei ha de ser implacable. Els musulmans extremistes, que prediquen idees d’odi i envien als seus correligionaris a fer la Jihad a Síria, Irak, Afganistán o África, han de ser expulsats d’Europa i repatriats als seus països d’origen si volem evitar que altres joves musulmanes innocents tinguin el tràgic destí de Sabina i Samra.

Israel, deu anys de la desconexió de Gaza.

residents israelians de l'assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha'aretz.

residents israelians de l’assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha’aretz.

El passat dissabte es va conmemorar el desè aniversari de l’evacuació dels assentaments israelians de la franja de Gaza, una mesura unilateral aprovada per la coalició de govern presidida pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon en el marc del Pla de Desconnexió. Entre mitjans d’agost i del 12 de Setembre del 2005 es van desmantellar 21 assentaments a Gaza i 4 al nord de Cisjordània. També va desaparèixer tota presència de les IDF en el petit enclavament mediterrani. Les imatges de les forces de seguretat i dels soldats de les FDI desallotjant a plorosos ciutadans israelians de les seves llars als assentaments de Gaza i del nord de Cisjordània van donar la volta al món i van commoure l’opinió pública de l’estat hebreu. La societat israeliana, profundament dividida entre partidaris i detractors del Pla de Desconexió, ho va viure com un trauma nacional.  El propi Ariel Sharon va pagar un elevat preu polític. L’ala més nacionalista del seu propi partit no li va perdonar la “traició” i el veterà Arik  finalment van abandonar el Likud per a fundar un nou partit de centre, Kadima, amb el suport dels centristes del seu antic partit -Tzipi Livni, Ehud Olmert, Shaul Mofaz…- i  prestigiosos polítics del Laborisme, com Shimon Peres.

Els partidaris del Pla, que solien omplir els carrers i places de les principals ciutats del país amb cintes blaves, afirmaven que la desconnexió era un deure moral i alertaven de l’elevat cost de mantenir la presència militar a la Franja per a protegir els assentaments i als seus 8000 habitants israelians, envoltats per un milió i mig de palestins totalment hostils. També esperaven que aquesta dolorosa mesura servís per ressuscitar les negociacions de pau. La desaparició d’Arafat de l’escena política a la tardor del 2004, el fracàs de la Intifada d’Al-Aqsa i l’elecció de Mahmoud Abbas – amb un perfil més moderat que el del seu predecessor- com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) al Gener del 2005 eren factors que, almenys a priori, convidaven a l’optimisme.

Els detractors del Pla, que adoptaren el color taronja, advertien del risc que aquesta retirada unilateral podía tenir per a la seguretat d’Israel i argumentaven que sense el lideratge carismàtic del “rais” Iàssir Arafat, sense la presència militar de les FDI i tenint en compte la corrupció institucionalitzada de l’ANP, el Hamàs podria aprofitar la situació de “caos sota control” per a fer-se amb el poder.

Els agorers tenien raó. Avui, la major part de l’opinió pública israeliana, fins i tots els sectors afins a l’esquerra que en aquells moments aplaudien la desconexió, s’han rendit a  aquesta evidència. Isaac Herzog, el líder de l’oposició i president de la coalició Unió Sionista, de centre esquerra, ho va expressar amb rotunditat fa unes setmanes:

“Without a doubt, from a security perspective, the disengagement was a mistake”.

Què ha passat en aquests darrers deu anys? Doncs que els pronòstics més pessimistes s’han fet realitat.  La camarilla corrupta liderada pel President Abbas va ser incapaç de governar amb eficàcia el polvorí de Gaza i el gran beneficiat va ser el Hamàs. Els islamistes, que portaven des dels anys 90 criticant la corrupció endèmica de Fatah i dedicant-se a una interessada tasca assistencial, van guanyar les eleccions al gener del 2006. El President palestí no ho va acceptar i les negociacions per a la formació d’un govern d’unitat van acabar en punt mort. Al juny del 2007 els islamistes es van sentir prou forts com per prendre el poder manu militari. Ho van fer en 4 dies. L’ odiat Mahmud Dahlan, el cap de les forces policials de l’ANP a Gaza, va haver de fugir i buscar refugi a Cisjordània per a salvar la vida. Molts funcionaris i partidaris de Fatah van seguir el seu exemple. Els que es van quedar van haver de patir la brutal repressió del Hamàs. Els islamistes van imposar la seva llei a Gaza i des de llavors han actuat sense contemplacions davant de qualsevol tipus de dissidència o oposició, com la dels grups salafistes que els acusen de ser tous en la seva aplicació de la Sharia, la llei islàmica.

Font: blog de les Forces de Defensa d'Israel.

Font: blog de les Forces de Defensa d’Israel.

Gràcies al suport econòmic i militar de països com Iran, Turquia o Qatar, el Hamàs ha incrementat el seu arsenal i ha disparat més de 11.000 coets o míssils des de la Franja contra sòl israelià durant la darrera década. L’amenaça ha estat constant per a la població civil de les ciutats i els kibbutzim del centre-sud del país. Sderot, Ashqelon o Ashdod, han hagut de convertir els seus edificis, parcs públics, hospitals o escoles en búnquers. Els seus ciutadans només disposen de pocs segons per córrer cap al refugi més proper una vegada que ha sonat l’alerta roja. Els míssils del Hamàs, cada vegada més sofisticats i amb una major càrrega balística, ja arriben a Tel Aviv, Jerusalem o fins i tot a Haifa, al nord del país (Vegeu el gràfic publicat al blog de les FDI). Encara que el govern israelià ha respost amb operacions militars a la Franja per destruir l’arsenal del Hamàs -la darrera, el passat estiu-, no s’ha pogut eradicar totalment el llançament de Qassams (o fins i tot míssils Grad) des de Gaza cap a territori israelià. A Jerusalem es tem que l’aixecament de sancions a l’Iran -gràcies a l’acord signat el Juliol passat a Viena- permeti al règim de Teheran finançar i reconstruir els arsenals dels seus aliats palestins del Hamàs. A més, La recent irrupció de grups jihadistes afins a l’Estat Islàmic (EI) a El Sinaí i a la Franja de Gaza suposen una nova amenaça a tenir en compte per a la seguretat d’Israel.

La societat israeliana ha après la lliçó de Gaza. La desconnexió unilateral ni ha aportat seguretat ni ha contribuït a incentivar el procés de pau amb els palestins. Amb el Hamàs consolidat a Gaza, amb unes negociacions de pau en Stand-By de manera indefinida i amb el President Abbas partidari de buscar una solució unilateral al conflicte (basada en el reconeixement internacional de Palestina sense arribar a cap tipus d’acord amb Israel), una desconnexió unilateral israeliana dels assentaments a Cisjordània es planteja a curt o mitjà termini com inviable. El govern israelià -independentment del seu signe polític- no pot permetre que Cisjordània esdevingui una nova Gaza. El risc de que el Hamàs o altres grups terroristes es facin amb el control del territori és massa gran. Parafrasejant al diplomàtic israelià Abba Eban, Israel es veuria abocat a unes fronteres pràcticament indefensables, a les “fronteres d’Auschwitz“.