Arxiu d'etiquetes: Pedro Sánchez

El 26-J i els seus possibles escenaris.

26j

Els resultats electorals d’ahir. Font: El Confidencial.

Les eleccions del 26-J ens han deixat uns resultats incerts, però menys que els del passat 20-D. Mariano Rajoy ha estat el gran vencedor de la cita amb les urnes. El candidat popular ha aconseguit una victòria molt més decisiva que l’obtinguda el passat 20 de desembre. Els resultats electorals d’anit ens mostren que en temps d’incertesa (vegeu la victòria del Leave en el referèndum britànic de dijous passat) els ciutadans han optat pel vot útil als partits de govern –PP i PSOE– en detriment de les opcions representatives de l’anomenada nova política, Ciutadans i Podem. Bona part de l’èxit popular cal atribuir-lo a l’estratègia electoral cuinada a Gènova, basada precisament en la por a Podem -amb nosaltres, l’ordre; amb Podem, el caos- i amanida en els mitjans afins amb constants al·lusions a Veneçuela, Nicolás Maduro i als suposats vincles existents del règim bolivarià amb la formació morada.

El PSOE, per la seva banda, ha salvat els mobles i punt. El partit socialista ha evitat el sorpasso de Podem per l’esquerra que pronosticaven totes les enquestes però ha empitjorat els ja pírrics resultats obtinguts al desembre. Només el retrocés de Susana Díaz a Andalusia salva de moment al soldat Sánchez que, paradoxalment, pot jugar un paper clau en la formació d’un nou govern.

El partit d’Albert Rivera ha estat un dels grans derrotats de la nit. C’s ha pagat l’acord assolit la passada primavera amb Pedro Sánchez i molts votants han optat per tornar-li el vot al PP.

Durant les properes setmanes des del PP i el seu entorn mediàtic s’exercirà una important pressió sobre la formació taronja per a convèncer a Albert Rivera de la necessitat de pactar amb el candidat Rajoy la formació d’un govern de coalició que posi fi a la interinitat que ha regnat a la política espanyola durant el darrer mig any. Veurem si Rivera sucumbeix o no a la pressió. 

Podem és el gran derrotat de la cita electoral d’anit. La coalició conjunta amb Esquerra Unida no ha servit per a superar al PSOE des de l’esquerra i ara queda en entredit. Podem segueix fort a Euskadi i Catalunya però perd vots a la resta d’Espanya. La negativa d’Iglesias a tancar un acord amb Pedro Sánchez per a la formació d’un govern de centre-esquerra li ha passat factura. El futur és incert. El fracàs electoral d’anit pot engrandir la divisió del partit entre els sectors afins a Iglesias, més escorats cap a l’esquerra, i els errejonistes, més pragmàtics i partidaris del pacte amb els socialistes.

Els resultats electorals d’anit ens permeten albirar 2 probables escenaris:

1. El primer és el més factible: un govern del PP (presidit per Mariano Rajoy) en coalició amb Ciutadans i amb algunes formacions perifèriques com Coalició Canària o potser el PNB. La posició dels nacionalistes bascos probablement no s’aclareixi fins a la celebració de les eleccions autonòmiques a Euskadi el proper mes de setembre. D’entrada, el suport del PNB no està clar. Les diferències amb Ciutadans sobre el concert econòmic basc poden tensar les negociacions. Tot i això, el principal escull pot ser el d’aconseguir l’abstenció del PSOE, condició sine qua non perquè aquest escenari sigui factible. D’entrada, el líder socialista Pedro Sánchez s’oposa però la pressió s’incrementarà a mesura que vagi passant l’estiu i està per veure si llavors Sánchez voldrà carregar amb la responsabilitat d’unes terceres eleccions en aproximadament un any.

2. El segon és el menys proable: la gran coalició a la “alemanya” entre el PSOE i el PP, probablement també amb Ciutadans.Aquesta seria l’opció que més agradaria als mercats, Brussel·les i als inversors del IBEX-35. És un escenari que dóna estabilitat per als propers anys en una Eurozona plena de dubtes (especialment després del terratrèmol del Brexit amb la victòria del Leave en el referèndum britànic). Només una pressió insostenible sobre el PSOE forçaria a Pedro Sánchez a entrar en una coalició de govern liderada pel PP de Rajoy. Aquesta aposta és contraproduent pels interessos de Ferraz perquè oferiria en safata de plata el lideratge de l’oposició a Podem, el seu gran rival per l’esquerra.

Les negociacions seran llargues i tenses. Probablement el postureig duri fins a Setembre, quan els resultats electorals a Euskadi i Galícia aclareixin una mica el panorama. A més, a Espanya existeix el handicap d’una inexistent tradició pactista car des de la transició democràtica el bipartidisme PP-PSOE ha dominat la política espanyola sense la necessitat d’establir grans coalicions de govern multipartidistes, amb programes oposats i fins i tot antagònics en alguns aspectes. Tanmateix, ara hi ha més probabilitats de que finalment hi hagi fumata blanca que no pas al desembre perquè probablement cap partit vulgui carregar amb la responsabilitat d’unes noves eleccions -les terceres- en menys d’un any.

Des d’una òptica exclusivament catalana podem afirmar que l’independentisme ha aconseguit salvar els mobles però el procés sembla haver entrat en un bucle sense solució aparent. L’independentisme va arribar dividit i en tensió a la cita electoral d’anit. ERC i l’antiga CDC van optar per presentar-se novament per separat i les tensions entre totes dues formacions han estat evidents durant aquests darrers mesos tant a la coalició Junts pel Sí com a la darrera renovació de la cúpula dirigent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El govern català, a més, es troba bloquejat al parlament pels anticapitalistes de la CUP. Aquest escenari català, unit als resultats electorals d’anit, reforcen l’estratègia immobilista del PP.

La probable coalició de govern liderada pel PP comptarà amb el suport del PSOE i de Ciutadans per continuar amb l’estratègia de judicialitzar el procés i impedir el referèndum unilateral (RUI) plantejat per l’independentisme. Encara que aviat podrien escoltar-se novament cants de sirena referents a reformes constitucionals, terceres víes i la necessitat de trobar nous acomodaments constitucionals per a Catalunya, Rajoy no canviarà la seva estratègia de deixar que els independentistes es coguin a la salsa de les seves contradiccions internes mentre la via judicial va fent la seva feina. L’única conclusió clara és que a Catalunya va tornar a gunyar el dret a decidir però la reculada de Podem a la resta d’Espanya dificulta i molt la celebració d’un referèndum a l’escocesa pactat amb Madrid. 

En resum, els dos triomfadors de ahir a la nit van ser el president en funcions, Mariano Rajoy, i en menor mesura el seu gran rival, el socialista Pedro Sánchez. Tot i la irrupció dels partits de la nova política, el tradicional bipartidisme del nostre sistema polític es resisteix a morir.

Una Itàlia sense italians.

podemos

Podemos. Els guanyadors morals del 20D. Font: El Nacional.

La jornada electoral del 20 de Desembre del 2015 passarà a la història perquè obre una nova etapa a la política espanyola caracteritzada per la política de pactes i la fi del bipartidisme, hegemònic des de la restauració democràtica als anys 70. Quins eren els objectius i quins han estat els resultats obtinguts pels principals partits a Catalunya. Fem un breu anàlisi:

1. El PP confirma el seu “annus horribilis”. Els populars continuen en caiguda lliure. S’han confirmat els mals resultats obtinguts a les municipals del passat mes de Maig i a les plebiscitàries del 27-S. Ni el lideratge d’un tipus dur, el Sheriff Xavier García Albiol, ha pogut evitar la clatellada. A nivell estatal, el PP obté una victoria pírrica. Els populars perden més de seixanta escons i passen de 186 a 123. No han aconseguit arribar a la xifra dels 130 escons amb el 30% dels vots. La societat espanyola ha passat factura a la inacció del president Mariano Rajoy, incapaç de realitzar les reformes necessàries davant la crisi econòmica, social, política, territorial i moral -la corrupció- que el país ha patit des de 2008 en endavant. Com la força més votada, el PP encara té opcions de formar govern. No ho tindrà fàcil. El pactisme polític és una novetat a Espanya i no li surten els comptes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Des de Berlín i Brussel·les es veuria amb bons ulls la formació d’un govern de concentració nacional, una gran coalició “a la alemanya”, entre el PP, el PSOE i els Ciutadans d’Albert Rivera. Però l’enfrontament personal entre Rajoy i Sánchez en el debat electoral de dilluns passat pot complicar molt aquest hipotètic acord.

2. EL PSC aguanta el tipus. Carme Chacón no ha aconseguit salvar al soldado Pedro Sánchez, pero els socialistes han aguantat el tipus. Els resultats electorals d’anit els deixen com a tercera força política a Catalunya, superant fins i tot a Llibertat i Democràcia, la marca blanca de Convergència, coaligada per a l’ocasió amb Reagrupament Independentista i amb els Demòcrates de Catalunya, l’escissió sobiranista d’Unió. Pedro Sánchez no és Felipe González i ha pagat un elevat preu electoral. Els socialistes han perdut una vintena d’escons en comparació amb els resultats obtinguts per Alfredo Pérez Rubalcaba ara fa quatre anys. El PSOE ha tocat fons en unes generals i han estat derrotats per un emergent Podemos a Catalunya, València, Madrid i el País Basc. Sánchez salva els mobles gràcies als eterns feus socialistes del sud d’Espanya: Andalusia i Extremadura. El PSOE corre el risc de esdevenir el “partit del sud agrari”. El cap de Pedro Sánchez perilla. Susana Díaz observa la situació des de Sevilla. Si hi ha soroll de ganivets a Ferraz, la presidenta andalusa no dubtarà a presentar la seva candidatura per a pilotar la nau socialista. 

3. Podem, el gran vencedor a Catalunya i els guanyadors morals a Espanya. L’aliança del partit morat amb altres forces d’esquerra a València, Galícia o Catalunya els va permetre pujar a les enquestes i plantejar un clima de remuntada que Iglesias ha sabut explotar perfectament durant la campanya electoral. A Catalunya el factor Ada Colau i la defensa del referèndum han estat determinants. L’historiador Xavier Domènech ha après dels errors de Francesc Rabell. Ha donat un perfil filo sobiranista a la seva candidatura, ha aconseguit el suport de bona part de l’electorat d’esquerra partidari del “Dret a decidir” i li ha guanyat a ERC la batalla de les esquerres. Ara, l’objectiu del partit d’Iglesias es disputar-li la hegemonia de l’esquerra a nivell estatal a un PSOE en hores baixes. La pugna està més oberta que mai.

4. ERC consolida el seu sorpasso davant de CDC. La millor noticia electoral d’anit per als republicans. ERC ha perdut la pugna per l’esquerra amb En Comú Podem però es consolida com la principal força política d’àmbit independentista. Quico Homs salva els mobles per a Llibertat i Democràcia. Un daltabaix electoral de la marca blanca de CDC probablement hagués complicat molt el futur polític del encara President en funcions, Artur Mas. Tanmateix, la victòria d’En Comú Podem pot donar ales als sectors cupaires més oposats a la investidura de Mas (amb la finalitat d’ampliar el sobiranisme per l’esquerra). La resposta la coneixerem el proper 27 de Desembre.

5. Esclat de la bombolla ciutadana. El partit taronja no ha confirmat l’èxit electoral que li auguraven la majoria de les enquestes a l’inici de la campanya electoral. El seu posicionament clarament contrari al indepedentisme no ha estat un ganxo suficient per a encumbrar a Albert Rivera al palau de la Moncloa, ni per a donar-li les claus de la política espanyola. Els crítics opinen que Ciutadans ha fet una campanya fàcil, sense arriscar, a rebuf dels vents favorables que bufaven de les enquestes, i això els ha passat factura. Durant la campanya, Rivera va afirmar que no pactaria amb el PP però facilitaria la investidura de Rajoy en ares de l’estabilitat, per a evitar la paràlisi de la política espanyola. Sigui com sigui, els números tampoc quadren per a tancar una hipòtetica majoria parlamentaria de color blau-taronja.  Ciutadans també punxa a Catalunya. El partit taronja ha estat superat per ERC i CDC, les principals forces sobiranistes de la coalició JXSÍ. No ha aconseguit derrotar a l’independentisme a domicili. Sens dubte, aquests resultats electorals han deixat una sensació de fracàs als Rivera, Arrimadas o Girauta. Vists els resultats, les seves expectatives estaven sobredimensionades.

6. Duran i Lleida, Esborrat del mapa. Aquests resultats eren previsibles. L’històric partit de Carrasco i Formiguera torna a ensopegar. Va quedar fora del Parlament i ara perd la seva representació a les cambres espanyoles. Duran i Lleida no ha conseguit connectar amb els votants desencisats pel gir sobiranista de CDC. De moment, el polític d’Alcampell ha reconegut el seu fracàs però no pensa dimitir. Duran hauria de reflexionar, una retirada a temps també és una victòria.

Com hem dit d’entrada, els resultats electorals d’anit marquen el final d’una època caracteritzada pel bipartidisme, és a dir, l’alternança de poder entre els dos grans partits hegemònics a nivell estatal, el PP i el PSOE. S’obre una nova època de pacte. El congrés espanyol, molt més fragmentat políticament, s’italianiza o es catalanitza. Els acords entre els principals partits no resultaran fàcils. Els dos grans blocs de centre dreta i centre esquerra estan en empat tècnic i els partits perifèrics -especialment el PNB- podrien jugar un paper clau en la formació d’un nou govern de coalició. També els diputats del bloc sobiranista català podrien donar suport a una coalició de centre esquerra entre el PSOE, IU i Podem a canvi del referèndum. Totes les opcions estan obertes. Davant les dificultats de l’aritmètica parlamentària tampoc poden descartar noves eleccions a la Primavera, com a Catalunya. La política espanyola entra en una nova fase. Felipe González va encertar el seu pronòstic: el parlament espanyol s’italianitza, però ens manca finezza. Benvinguts a una Itàlia sense italians.