Arxiu d'etiquetes: Palestina

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Netanyahu, el Mufti i la “Shoà”.

waffen

El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al-Hussaini, passant revista a les tropes del cos Handschar, integrat a les Waffen SS. Font: El Medio.

Les polèmiques declaracions del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu sobre la responsabilitat del Gran Muftí de Jerusalem, Haj Mohamed Amin Al-Husseini, en l’extermini dels jueus d’Europa durant l’Holocaust ha tornat al primer pla de l’actualitat un dels episodis més incòmodes i desconeguts de la història del nacionalisme àrab-palestí: el col·laboracionisme amb els règims feixistes europeus i molt especialment amb el III Reich.  

Netanyahu, en una rectificació posterior, ha afegit que no ha absoldre la responsabilitat del Muftí en la Shoah. I en aquest punt té tota la raó. Haj Amin va ser un important col·laborador dels nazis durant la II Guerra Mundial, abans fins i tot de refugiar-se a Berlín. Els primers contactes entre els nacionalistes àrabs i la Itàlia feixista de Mussolini tenen lloc als anys vint. L’arribada al poder de Hitler a Alemanya també va ser rebuda amb satisfacció pels nacionalistes àrabs. Les potències de l’Eix Roma – Berlín van veure ben aviat als nacionalistes àrabs com uns potencials al·liats, especialment per la seva posició anti-britànica i anti-francesa al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Els feixistes italians i els nazis van donar suport econòmic, propagandístic i armamentístic a la Gran Revolta Àrab liderada pel Gran Mufti a Palestina (1936-39). Posteriorment, Haj Amin va aconseguir burlar als britànics i escapar a l’Iraq. A l’abril de 1941, el Gran Mufti va donar suport a un cop militar anti britànic i pro nazi liderat pel nacionalista Rashid Ali Al-Kailani. I quan els britànics van recuperar el control del país, Haj Amin va ser un dels impulsors del sagnant pogrom contra la comunitat jueva de Bagdad, conegut com “Farhoud”, que va tenir lloc entre el 30 de maig i el 2 juny 1941.

Després d’escapar novament dels britànics via Iran, Haj Amin es va refugiar al III Reich. A Berlín es va reunir amb Hitler i els principals jerarques nazis, amb destacats  arquitectes de la Shoah com Himmler. El Gran Mufti sempre es va mostrar favorable a l’extermini dels jueus d’Europa i d’estendre el genocidi al Yishuv (la comunitat jueva de Palestina durant el Mandat Britànic). Afortunadament, la derrota del Mariscal Rommel a Al-Alamein ho va impedir. 

En conclusió, Haj Amin no va ser simplement un entusiasta admirador dels nazis per la seva fòbia anti britànica. Va ser molt més, va ser un col·laborador actiu. El Gran Muftí va ser el principal difusor de la propaganda nazi en llengua àrab i va ser l’impulsor de les Handschar SS -un cos compost principalment per musulmans de l’ex Iugoslàvia- la contribució macabra a la Shoah ia les matances d’altres minories dels Balcans, com els serbis o els gitanos, estan fora de tot dubte.

A Europa la visió predominant del nacionalisme palestí és la romàntica d’un moviment d’alliberament nacional en el context de la descolonització dels continents africà i asiàtic durant els anys 60-70. Al-Fatah, la Keffiah, el tirador i l’ona, tota la parafernàlia aparentment anti imperialista de l’OAP …, que ha seduït bona part de les nostres esquerres des de Maig del 1968 en endavant. No obstant això, les paraules de Netanyahu ens han recordat la cara més fosca del nacionalisme palestí: el seu passat pro nazi i col·laboracionista amb el III Reich. I convé recordar que molts tòpics antisemites divulgats pel Gran Mufti, considerat com un heroi nacional per Iassir Arafat i Mahmoud Abbas, continuen ben presents a dia d’avui entre la societat palestina. 

Israel, deu anys de la desconexió de Gaza.

residents israelians de l'assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha'aretz.

residents israelians de l’assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha’aretz.

El passat dissabte es va conmemorar el desè aniversari de l’evacuació dels assentaments israelians de la franja de Gaza, una mesura unilateral aprovada per la coalició de govern presidida pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon en el marc del Pla de Desconnexió. Entre mitjans d’agost i del 12 de Setembre del 2005 es van desmantellar 21 assentaments a Gaza i 4 al nord de Cisjordània. També va desaparèixer tota presència de les IDF en el petit enclavament mediterrani. Les imatges de les forces de seguretat i dels soldats de les FDI desallotjant a plorosos ciutadans israelians de les seves llars als assentaments de Gaza i del nord de Cisjordània van donar la volta al món i van commoure l’opinió pública de l’estat hebreu. La societat israeliana, profundament dividida entre partidaris i detractors del Pla de Desconexió, ho va viure com un trauma nacional.  El propi Ariel Sharon va pagar un elevat preu polític. L’ala més nacionalista del seu propi partit no li va perdonar la “traició” i el veterà Arik  finalment van abandonar el Likud per a fundar un nou partit de centre, Kadima, amb el suport dels centristes del seu antic partit -Tzipi Livni, Ehud Olmert, Shaul Mofaz…- i  prestigiosos polítics del Laborisme, com Shimon Peres.

Els partidaris del Pla, que solien omplir els carrers i places de les principals ciutats del país amb cintes blaves, afirmaven que la desconnexió era un deure moral i alertaven de l’elevat cost de mantenir la presència militar a la Franja per a protegir els assentaments i als seus 8000 habitants israelians, envoltats per un milió i mig de palestins totalment hostils. També esperaven que aquesta dolorosa mesura servís per ressuscitar les negociacions de pau. La desaparició d’Arafat de l’escena política a la tardor del 2004, el fracàs de la Intifada d’Al-Aqsa i l’elecció de Mahmoud Abbas – amb un perfil més moderat que el del seu predecessor- com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) al Gener del 2005 eren factors que, almenys a priori, convidaven a l’optimisme.

Els detractors del Pla, que adoptaren el color taronja, advertien del risc que aquesta retirada unilateral podía tenir per a la seguretat d’Israel i argumentaven que sense el lideratge carismàtic del “rais” Iàssir Arafat, sense la presència militar de les FDI i tenint en compte la corrupció institucionalitzada de l’ANP, el Hamàs podria aprofitar la situació de “caos sota control” per a fer-se amb el poder.

Els agorers tenien raó. Avui, la major part de l’opinió pública israeliana, fins i tots els sectors afins a l’esquerra que en aquells moments aplaudien la desconexió, s’han rendit a  aquesta evidència. Isaac Herzog, el líder de l’oposició i president de la coalició Unió Sionista, de centre esquerra, ho va expressar amb rotunditat fa unes setmanes:

“Without a doubt, from a security perspective, the disengagement was a mistake”.

Què ha passat en aquests darrers deu anys? Doncs que els pronòstics més pessimistes s’han fet realitat.  La camarilla corrupta liderada pel President Abbas va ser incapaç de governar amb eficàcia el polvorí de Gaza i el gran beneficiat va ser el Hamàs. Els islamistes, que portaven des dels anys 90 criticant la corrupció endèmica de Fatah i dedicant-se a una interessada tasca assistencial, van guanyar les eleccions al gener del 2006. El President palestí no ho va acceptar i les negociacions per a la formació d’un govern d’unitat van acabar en punt mort. Al juny del 2007 els islamistes es van sentir prou forts com per prendre el poder manu militari. Ho van fer en 4 dies. L’ odiat Mahmud Dahlan, el cap de les forces policials de l’ANP a Gaza, va haver de fugir i buscar refugi a Cisjordània per a salvar la vida. Molts funcionaris i partidaris de Fatah van seguir el seu exemple. Els que es van quedar van haver de patir la brutal repressió del Hamàs. Els islamistes van imposar la seva llei a Gaza i des de llavors han actuat sense contemplacions davant de qualsevol tipus de dissidència o oposició, com la dels grups salafistes que els acusen de ser tous en la seva aplicació de la Sharia, la llei islàmica.

Font: blog de les Forces de Defensa d'Israel.

Font: blog de les Forces de Defensa d’Israel.

Gràcies al suport econòmic i militar de països com Iran, Turquia o Qatar, el Hamàs ha incrementat el seu arsenal i ha disparat més de 11.000 coets o míssils des de la Franja contra sòl israelià durant la darrera década. L’amenaça ha estat constant per a la població civil de les ciutats i els kibbutzim del centre-sud del país. Sderot, Ashqelon o Ashdod, han hagut de convertir els seus edificis, parcs públics, hospitals o escoles en búnquers. Els seus ciutadans només disposen de pocs segons per córrer cap al refugi més proper una vegada que ha sonat l’alerta roja. Els míssils del Hamàs, cada vegada més sofisticats i amb una major càrrega balística, ja arriben a Tel Aviv, Jerusalem o fins i tot a Haifa, al nord del país (Vegeu el gràfic publicat al blog de les FDI). Encara que el govern israelià ha respost amb operacions militars a la Franja per destruir l’arsenal del Hamàs -la darrera, el passat estiu-, no s’ha pogut eradicar totalment el llançament de Qassams (o fins i tot míssils Grad) des de Gaza cap a territori israelià. A Jerusalem es tem que l’aixecament de sancions a l’Iran -gràcies a l’acord signat el Juliol passat a Viena- permeti al règim de Teheran finançar i reconstruir els arsenals dels seus aliats palestins del Hamàs. A més, La recent irrupció de grups jihadistes afins a l’Estat Islàmic (EI) a El Sinaí i a la Franja de Gaza suposen una nova amenaça a tenir en compte per a la seguretat d’Israel.

La societat israeliana ha après la lliçó de Gaza. La desconnexió unilateral ni ha aportat seguretat ni ha contribuït a incentivar el procés de pau amb els palestins. Amb el Hamàs consolidat a Gaza, amb unes negociacions de pau en Stand-By de manera indefinida i amb el President Abbas partidari de buscar una solució unilateral al conflicte (basada en el reconeixement internacional de Palestina sense arribar a cap tipus d’acord amb Israel), una desconnexió unilateral israeliana dels assentaments a Cisjordània es planteja a curt o mitjà termini com inviable. El govern israelià -independentment del seu signe polític- no pot permetre que Cisjordània esdevingui una nova Gaza. El risc de que el Hamàs o altres grups terroristes es facin amb el control del territori és massa gran. Parafrasejant al diplomàtic israelià Abba Eban, Israel es veuria abocat a unes fronteres pràcticament indefensables, a les “fronteres d’Auschwitz“.