Arxiu d'etiquetes: ISIS

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

Les “No Go Zone”. Les primeres víctimes, les dones.

El reportatge Quand les femmes sont indesirables, emès recentment al noticiari 20 heures del Canal 2 de la televisió francesa ha convulsionat l’hexàgon perquè mostra obertament el rebuig dels homes a la presència de les dones en els espais públics de molts suburbis de la perifèria de Paris. Un dels moments àlgids del documental té lloc quan dues activistes del col·lectiu La Brigade des Mères entren en una cafeteria i son increpades pels clients i expulsades per propietari del negoci amb el pretext de que “això és Sevran, no París; i aquí regeixen altres valors “. El documental, dirigit per Caroline Sinz, va ser gravat a la banlieue de Sevran, a l’extraradi parisenc, i en altres suburbis de l’àrea metropolitana de Lió.

Malauradament, el problema de les “NO GO ZONES” no és només francès.  A Londres, Berlín, Brussel·les, Amsterdam o Malmö aquest fenomen es repeteix. Els antics barris obrers i les ciutats dormitori d’aquestes grans metròpolis, amb una població majoritàriament àrab, magrebina o provinent d’altres països del món islàmic, han esdevingut un “territori comantxe” abonat per a la petita delinqüència, el narcotràfic i les activitats criminals de les màfies. Aquestes són les No Go Zonesllocs poc aconsellables per a visitar tret que tinguis dins a amics, familiars o coneguts.

nogoEn aquests suburbis els salafistes imposen la seva visió rigorista de la Sharia, la llei islàmica, a tota la comunitat musulmana local mitjançant un actiu proselitisme a les mesquites (dawa) o amb la creació de patrulles de la moral islàmica -seguint l’exemple de la policia religiosa saudita-. Els seus membres amonesten als botiguers que venen begudes alcohòliques o als transeünts que fumen pel carrer, imposen els codis salafistes de vestimenta a homes i dones, estableixen corts per a aplicar la seva visió de la Sharia, fan de mitjancers amb les autoritats locals en cas de conflicte i han exclòs a les dones de la vida pública. Com a resultat: les No Go Zones esdevenen de facto Sharia Law Zones.

Malauradament aquestes Sharia Law Zones situades en ple cor d’Europa, com per exemple el tristament famòs barri de Molenbeek a Bèlgica, esdevenen un important viver de reclutament de jihadistes per a organitzacions com Al-Qaida o l’Estat Islàmic (Daesh).

Les inversions saudites, qatarianes o turques (aquesta darrera molt important a Alemanya) a les infraestructures de les nostres banlieues és una arma de doble fil perquè a les mesquites, a les escoles o als centres islàmics que financen, es difonen activament les idees salafistes, wahhabites o afins a la Germandat Musulmana, que són incompatibles amb els valors democràtics i sovint fan de porta d’entrada al gihadisme violent. 

Les Sharia Law Zones són una realitat al cor d’Europa i els governs europeus estan perduts alhora d’afrontar aquest problema. Les principals víctimes de l’extensió del radicalisme islàmic entre les comunitats islàmiques europees són les dones, que pateixen la violència sexual dels homes (denunciada ja als anys noranta per l’activista franco algeriana, Samira Bellil) i son excloses dels espais púbics com ens ha mostrat el reportatge dirigit per Caroline Sinz.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Barbies amb Niqab.

samra

Les joves adolescents Sabina Selimovic i Samra Kesinovic a Raqqa en un pòster propagandístic de l’Estat Islàmic. Font: International Business Times.

Sabina Selimovic i Samra Kesinovic eren dues adolescents bosnianes de 15 i 17 anys que vivien a Viena amb les seves famílies. Com moltes teenagers de la seva edat, les noies, amigues inseparables, anaven al Institut, quedaven amb la seva colla d’amics, els agradava el cinema, anar de compres, utilitzaven sovint xarxes socials com Facebook o Twitter…, Eren dues noies sociables, atractives, plenes de vida, i fins a aquell moment no havien donat cap alarma pel seu radicalisme o pel seu zel religiós. Les seves famíles, originàries de Bòsnia i Hercegovina, havien arribat a Àustria als anys 90 i no eren persones gaire religioses. Segons els testimonis d’amics i familiars, les dues adolescents ni tan sols portaven el hijab o mocador islàmic. Tanmateix, sota l’influx d’un predicador salafista, conegut com Abu Tejma, les noies es van radicalitzar en un breu període de temps. Aquest imam extremista, aquest predicador del nihilisme jihadista, les devia adoctrinar potser amb la promesa de trobar un princep blau jihadista a les llunyanes terres del Machrek, aprofitant l’esperit inquiet i les ganes d’aventures de les dues adolescents: Ei noies, no sigueu unes barbies qualsevols, comporteu-vos com a bones musulmanes; marxeu cap a Síria, ajudeu als vostres germans oprimits pels tirans apòstates, caseu-vos amb un heroi de la Jihad i fundeu una família musulmana a les terres del Califat

A l’Abril de l’any passat, les dues amigues van marxar cap a Síria -via Turquia- d’amagat dels seus familiars. Com si es tractés d’una criaturada sense importància, les dues noies van mentir als seus pares: anem de vacances per a aprendre idiomes. Fals. Anaven a fer la Gihad. Van deixar una nota d’acomiadament: “no ens busqueu, anem a servir a Allah i morirem per ell”. Per la seva bellesa, joventut i atreviment, els jihadistes de l’Estat Islàmic les van utilitzar com a reclam per a reclutar a altres joves musulmanes europees. En els pòsters de propaganda, Sabina i Samra apareixien desafiants, vestides amb el negre niqab i armades amb els Kalàixnikov de rigor.

Tanmateix, més enllà de la propaganda, la seva vida a Raqqa devia ser un infern. La parella d’adolescents, encara menors d’edat, es van casar amb jihadistes només trepitjar Síria i ben aviat es van veure tancades a casa, dedicades a tasques domèstiques i a procrear futurs soldats per al ISIS. Als pocs mesos de la seva arribada, les dues noies ja s’havien quedat embarassades dels seus marits. La parella d’adolescents, totalment decebudes amb la seva nova vida a la capital de l’autoproclamat califat, van comunicar-se amb les seves famílies. El seu missatge era molt clar: volem tornar a casa. Això va enfurismar a les seves superiors de la Brigada Al-Jansa, que veien perillar l’efectivitat dels seus missatges propagandístics. Probablement, el marit de Sabina la va coaccionar per a que desmentís els rumors de tornada a la revista Paris Match. Durant l’entrevista, realitzada via Twitter o per missatges de text telefònics, la jove adolescent bosniana afirmava viure feliç a Síria, on es sentia molt més lliure que a Viena per a poder practicar la seva religió.

Aquesta entrevista havia estat la darrera dada coneguda de Sabina Selimovic fins que el passat mes de Desembre, David Scharia, portaveu del Comitè Antiterrorista de les Nacions Unides, va assegurar que la noia havia estat víctima d’un bombardeig.  Tot i les amenaces, la seva amiga Samra va decidir tornar a Europa a qualsevol preu perquè enyorava a la seva família i la vida que portava a Viena, com qualsevol altra teenager de la seva edat. Però els jihadistes no estaven disposats a permetre-ho. Segons testimonis recollits recentment per diversos mitjans de comunicació austriacs, Samra hauria estat assassinada d’una brutal pallissa propinada per una turba de gihadistes al ser descoberta quan intentava fugir de Raqqa.

Samra ha estat una doble víctima. victima dels seus botxins jihadistes, però també víctima d’una colla de reclutadors, fanàtics i sense escrúpols, que s’aprofiten de la joventut, de la bona fe i de l’idealisme de moltes adolescents per a entabanar-les amb promeses de viure una vida d’aventures, casar-se amb un romàntic guerriller d’Allah i formar una família musulmana, amb la finalitat d’enviar-les a fer la Jihad cap a Síria o a l’Iraq. En realitat, aquesta modalitat de Jihad (Jihad Al-Nikah) es tracta d’un sistema de prostitució encoberta on els gihadistes de l’Estat Islàmic es casen amb noies joves per a poder mantenir relacions sexuals de manera lícita o halal. Al cap d’unes setmanes o mesos, els jihadistes es divorcien de les seves esposes i es tornen a casar de nou amb altres noies. En ocasions, aquests matrimonis poden durar dies o fins i tot hores. Sovint, les pròpies famílies de les joves pacten de grat aquests enllaços a canvi de protecció i d’una suma de diners, pagada com a dot. Per això hom pot parlar d’un sistema encobert de prostitució.

Malauradament, molts d’aquests reclutadors continuen buscant a noies adolescents musulmanes a les xarxes socials o als suburbis de Molenbeek, Marsella, Malmö o de Londres, per a adoctrinar-les en les seves idees radicals i enviar-les a Síria o Iraq a fer la Jihad (sexual). No ens queda alternativa. La llei ha de ser implacable. Els musulmans extremistes, que prediquen idees d’odi i envien als seus correligionaris a fer la Jihad a Síria, Irak, Afganistán o África, han de ser expulsats d’Europa i repatriats als seus països d’origen si volem evitar que altres joves musulmanes innocents tinguin el tràgic destí de Sabina i Samra.