Arxiu d'etiquetes: Iraq

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

Anuncis

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Barbies amb Niqab.

samra

Les joves adolescents Sabina Selimovic i Samra Kesinovic a Raqqa en un pòster propagandístic de l’Estat Islàmic. Font: International Business Times.

Sabina Selimovic i Samra Kesinovic eren dues adolescents bosnianes de 15 i 17 anys que vivien a Viena amb les seves famílies. Com moltes teenagers de la seva edat, les noies, amigues inseparables, anaven al Institut, quedaven amb la seva colla d’amics, els agradava el cinema, anar de compres, utilitzaven sovint xarxes socials com Facebook o Twitter…, Eren dues noies sociables, atractives, plenes de vida, i fins a aquell moment no havien donat cap alarma pel seu radicalisme o pel seu zel religiós. Les seves famíles, originàries de Bòsnia i Hercegovina, havien arribat a Àustria als anys 90 i no eren persones gaire religioses. Segons els testimonis d’amics i familiars, les dues adolescents ni tan sols portaven el hijab o mocador islàmic. Tanmateix, sota l’influx d’un predicador salafista, conegut com Abu Tejma, les noies es van radicalitzar en un breu període de temps. Aquest imam extremista, aquest predicador del nihilisme jihadista, les devia adoctrinar potser amb la promesa de trobar un princep blau jihadista a les llunyanes terres del Machrek, aprofitant l’esperit inquiet i les ganes d’aventures de les dues adolescents: Ei noies, no sigueu unes barbies qualsevols, comporteu-vos com a bones musulmanes; marxeu cap a Síria, ajudeu als vostres germans oprimits pels tirans apòstates, caseu-vos amb un heroi de la Jihad i fundeu una família musulmana a les terres del Califat

A l’Abril de l’any passat, les dues amigues van marxar cap a Síria -via Turquia- d’amagat dels seus familiars. Com si es tractés d’una criaturada sense importància, les dues noies van mentir als seus pares: anem de vacances per a aprendre idiomes. Fals. Anaven a fer la Gihad. Van deixar una nota d’acomiadament: “no ens busqueu, anem a servir a Allah i morirem per ell”. Per la seva bellesa, joventut i atreviment, els jihadistes de l’Estat Islàmic les van utilitzar com a reclam per a reclutar a altres joves musulmanes europees. En els pòsters de propaganda, Sabina i Samra apareixien desafiants, vestides amb el negre niqab i armades amb els Kalàixnikov de rigor.

Tanmateix, més enllà de la propaganda, la seva vida a Raqqa devia ser un infern. La parella d’adolescents, encara menors d’edat, es van casar amb jihadistes només trepitjar Síria i ben aviat es van veure tancades a casa, dedicades a tasques domèstiques i a procrear futurs soldats per al ISIS. Als pocs mesos de la seva arribada, les dues noies ja s’havien quedat embarassades dels seus marits. La parella d’adolescents, totalment decebudes amb la seva nova vida a la capital de l’autoproclamat califat, van comunicar-se amb les seves famílies. El seu missatge era molt clar: volem tornar a casa. Això va enfurismar a les seves superiors de la Brigada Al-Jansa, que veien perillar l’efectivitat dels seus missatges propagandístics. Probablement, el marit de Sabina la va coaccionar per a que desmentís els rumors de tornada a la revista Paris Match. Durant l’entrevista, realitzada via Twitter o per missatges de text telefònics, la jove adolescent bosniana afirmava viure feliç a Síria, on es sentia molt més lliure que a Viena per a poder practicar la seva religió.

Aquesta entrevista havia estat la darrera dada coneguda de Sabina Selimovic fins que el passat mes de Desembre, David Scharia, portaveu del Comitè Antiterrorista de les Nacions Unides, va assegurar que la noia havia estat víctima d’un bombardeig.  Tot i les amenaces, la seva amiga Samra va decidir tornar a Europa a qualsevol preu perquè enyorava a la seva família i la vida que portava a Viena, com qualsevol altra teenager de la seva edat. Però els jihadistes no estaven disposats a permetre-ho. Segons testimonis recollits recentment per diversos mitjans de comunicació austriacs, Samra hauria estat assassinada d’una brutal pallissa propinada per una turba de gihadistes al ser descoberta quan intentava fugir de Raqqa.

Samra ha estat una doble víctima. victima dels seus botxins jihadistes, però també víctima d’una colla de reclutadors, fanàtics i sense escrúpols, que s’aprofiten de la joventut, de la bona fe i de l’idealisme de moltes adolescents per a entabanar-les amb promeses de viure una vida d’aventures, casar-se amb un romàntic guerriller d’Allah i formar una família musulmana, amb la finalitat d’enviar-les a fer la Jihad cap a Síria o a l’Iraq. En realitat, aquesta modalitat de Jihad (Jihad Al-Nikah) es tracta d’un sistema de prostitució encoberta on els gihadistes de l’Estat Islàmic es casen amb noies joves per a poder mantenir relacions sexuals de manera lícita o halal. Al cap d’unes setmanes o mesos, els jihadistes es divorcien de les seves esposes i es tornen a casar de nou amb altres noies. En ocasions, aquests matrimonis poden durar dies o fins i tot hores. Sovint, les pròpies famílies de les joves pacten de grat aquests enllaços a canvi de protecció i d’una suma de diners, pagada com a dot. Per això hom pot parlar d’un sistema encobert de prostitució.

Malauradament, molts d’aquests reclutadors continuen buscant a noies adolescents musulmanes a les xarxes socials o als suburbis de Molenbeek, Marsella, Malmö o de Londres, per a adoctrinar-les en les seves idees radicals i enviar-les a Síria o Iraq a fer la Jihad (sexual). No ens queda alternativa. La llei ha de ser implacable. Els musulmans extremistes, que prediquen idees d’odi i envien als seus correligionaris a fer la Jihad a Síria, Irak, Afganistán o África, han de ser expulsats d’Europa i repatriats als seus països d’origen si volem evitar que altres joves musulmanes innocents tinguin el tràgic destí de Sabina i Samra.