Arxiu d'etiquetes: Independentisme

El 26-J i els seus possibles escenaris.

26j

Els resultats electorals d’ahir. Font: El Confidencial.

Les eleccions del 26-J ens han deixat uns resultats incerts, però menys que els del passat 20-D. Mariano Rajoy ha estat el gran vencedor de la cita amb les urnes. El candidat popular ha aconseguit una victòria molt més decisiva que l’obtinguda el passat 20 de desembre. Els resultats electorals d’anit ens mostren que en temps d’incertesa (vegeu la victòria del Leave en el referèndum britànic de dijous passat) els ciutadans han optat pel vot útil als partits de govern –PP i PSOE– en detriment de les opcions representatives de l’anomenada nova política, Ciutadans i Podem. Bona part de l’èxit popular cal atribuir-lo a l’estratègia electoral cuinada a Gènova, basada precisament en la por a Podem -amb nosaltres, l’ordre; amb Podem, el caos- i amanida en els mitjans afins amb constants al·lusions a Veneçuela, Nicolás Maduro i als suposats vincles existents del règim bolivarià amb la formació morada.

El PSOE, per la seva banda, ha salvat els mobles i punt. El partit socialista ha evitat el sorpasso de Podem per l’esquerra que pronosticaven totes les enquestes però ha empitjorat els ja pírrics resultats obtinguts al desembre. Només el retrocés de Susana Díaz a Andalusia salva de moment al soldat Sánchez que, paradoxalment, pot jugar un paper clau en la formació d’un nou govern.

El partit d’Albert Rivera ha estat un dels grans derrotats de la nit. C’s ha pagat l’acord assolit la passada primavera amb Pedro Sánchez i molts votants han optat per tornar-li el vot al PP.

Durant les properes setmanes des del PP i el seu entorn mediàtic s’exercirà una important pressió sobre la formació taronja per a convèncer a Albert Rivera de la necessitat de pactar amb el candidat Rajoy la formació d’un govern de coalició que posi fi a la interinitat que ha regnat a la política espanyola durant el darrer mig any. Veurem si Rivera sucumbeix o no a la pressió. 

Podem és el gran derrotat de la cita electoral d’anit. La coalició conjunta amb Esquerra Unida no ha servit per a superar al PSOE des de l’esquerra i ara queda en entredit. Podem segueix fort a Euskadi i Catalunya però perd vots a la resta d’Espanya. La negativa d’Iglesias a tancar un acord amb Pedro Sánchez per a la formació d’un govern de centre-esquerra li ha passat factura. El futur és incert. El fracàs electoral d’anit pot engrandir la divisió del partit entre els sectors afins a Iglesias, més escorats cap a l’esquerra, i els errejonistes, més pragmàtics i partidaris del pacte amb els socialistes.

Els resultats electorals d’anit ens permeten albirar 2 probables escenaris:

1. El primer és el més factible: un govern del PP (presidit per Mariano Rajoy) en coalició amb Ciutadans i amb algunes formacions perifèriques com Coalició Canària o potser el PNB. La posició dels nacionalistes bascos probablement no s’aclareixi fins a la celebració de les eleccions autonòmiques a Euskadi el proper mes de setembre. D’entrada, el suport del PNB no està clar. Les diferències amb Ciutadans sobre el concert econòmic basc poden tensar les negociacions. Tot i això, el principal escull pot ser el d’aconseguir l’abstenció del PSOE, condició sine qua non perquè aquest escenari sigui factible. D’entrada, el líder socialista Pedro Sánchez s’oposa però la pressió s’incrementarà a mesura que vagi passant l’estiu i està per veure si llavors Sánchez voldrà carregar amb la responsabilitat d’unes terceres eleccions en aproximadament un any.

2. El segon és el menys proable: la gran coalició a la “alemanya” entre el PSOE i el PP, probablement també amb Ciutadans.Aquesta seria l’opció que més agradaria als mercats, Brussel·les i als inversors del IBEX-35. És un escenari que dóna estabilitat per als propers anys en una Eurozona plena de dubtes (especialment després del terratrèmol del Brexit amb la victòria del Leave en el referèndum britànic). Només una pressió insostenible sobre el PSOE forçaria a Pedro Sánchez a entrar en una coalició de govern liderada pel PP de Rajoy. Aquesta aposta és contraproduent pels interessos de Ferraz perquè oferiria en safata de plata el lideratge de l’oposició a Podem, el seu gran rival per l’esquerra.

Les negociacions seran llargues i tenses. Probablement el postureig duri fins a Setembre, quan els resultats electorals a Euskadi i Galícia aclareixin una mica el panorama. A més, a Espanya existeix el handicap d’una inexistent tradició pactista car des de la transició democràtica el bipartidisme PP-PSOE ha dominat la política espanyola sense la necessitat d’establir grans coalicions de govern multipartidistes, amb programes oposats i fins i tot antagònics en alguns aspectes. Tanmateix, ara hi ha més probabilitats de que finalment hi hagi fumata blanca que no pas al desembre perquè probablement cap partit vulgui carregar amb la responsabilitat d’unes noves eleccions -les terceres- en menys d’un any.

Des d’una òptica exclusivament catalana podem afirmar que l’independentisme ha aconseguit salvar els mobles però el procés sembla haver entrat en un bucle sense solució aparent. L’independentisme va arribar dividit i en tensió a la cita electoral d’anit. ERC i l’antiga CDC van optar per presentar-se novament per separat i les tensions entre totes dues formacions han estat evidents durant aquests darrers mesos tant a la coalició Junts pel Sí com a la darrera renovació de la cúpula dirigent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El govern català, a més, es troba bloquejat al parlament pels anticapitalistes de la CUP. Aquest escenari català, unit als resultats electorals d’anit, reforcen l’estratègia immobilista del PP.

La probable coalició de govern liderada pel PP comptarà amb el suport del PSOE i de Ciutadans per continuar amb l’estratègia de judicialitzar el procés i impedir el referèndum unilateral (RUI) plantejat per l’independentisme. Encara que aviat podrien escoltar-se novament cants de sirena referents a reformes constitucionals, terceres víes i la necessitat de trobar nous acomodaments constitucionals per a Catalunya, Rajoy no canviarà la seva estratègia de deixar que els independentistes es coguin a la salsa de les seves contradiccions internes mentre la via judicial va fent la seva feina. L’única conclusió clara és que a Catalunya va tornar a gunyar el dret a decidir però la reculada de Podem a la resta d’Espanya dificulta i molt la celebració d’un referèndum a l’escocesa pactat amb Madrid. 

En resum, els dos triomfadors de ahir a la nit van ser el president en funcions, Mariano Rajoy, i en menor mesura el seu gran rival, el socialista Pedro Sánchez. Tot i la irrupció dels partits de la nova política, el tradicional bipartidisme del nostre sistema polític es resisteix a morir.

Anuncis

Barça, futbol i política.

campnou

Estelades al Camp Nou durant un partit de Champions League d’aquesta temporada. Font: Mundo Deportivo.

El futbol és només esport, resa el tòpic. Però la història del segle passat ens mostra que la incòmoda relació entre la pilota i la política ha estat sempre present, especialment des de que el futbol va esdevenir un esport de masses als anys vint. Benito Mussolini o el general Videla van aprofitar els campionats del món disputats al seu país per a utilitzar el futbol com un aparador propagandístic dels mèrits dels seus règims a escala mundial. Un altre exemple. La victòria del Steaua de Bucarest contra el Barça a la trista final de Sevilla va ser instrumentalitzada pel dictador Nicolae Ceausescu per a presentar-la com un èxit del seu règim comunista..

Si parlem del cas espanyol, el futbol també es va convertir en un esport de masses als anys vint del segle passat. El tret de sortida el va donar la medalla de plata aconseguida per “La Roja” en els jocs olímpics d’Anvers (1920) però la consagració definitiva va tenir lloc vuit anys després, la temporada 1928-29, amb la celebració del primer campionat nacional de lliga, conquerit pel Futbol Club Barcelona dels Alcántara, Samitier o Platko, l’excel·lent porter hongarès homenatjat en una entusiasta oda pel poeta Rafael Alberti. 

El futbol havia assolit l’olimp de la popularitat i la seva relació amb la política es va fer inevitable. El Barça, potser pel fet de tenir un fundador estranger i a més protestant, Hans Gamper, es va identificar amb el catalanisme polític. El mateix Joan Gamper ho va fer. I això va provocar la persecució pura i dura del club català durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930).Les autoritats van exiliar a Joan Gamper, van clausurar l’estadi de Les Corts pels xiulets de l’afició culé a l’himne espanyol i també van prohibir la exhibició de banderes (per la seva semblança amb la Senyera) o d’insignies del Barça. D’aquí ve la frase “més que un club”. Realment, per als corifeus de la dictadura primorriverista era així perquè ser seguidor del Barça equivalia a ser catalanista. 

Després del breu període republicà (1931-1939), la història es repetiria novament durant la dictadura franquista. Als inicis de la Guerra Civil, el President blaugrana i polític vinculat a ERC, Josep Sunyol, fou afusellat sense judici a la serra de Guadarrama per les tropes sublevades (els Nacionales) pels seus ideals catalanistes. Era un botó de mostra de la repressió que el Franquisme preparava contra el Catalanisme i també contra el seu màxim representant futbolístic, el Barça.

sunyol

El president Sunyol, afussellat per les tropes nacionals a la serra de Guadarrama. Font: Sapiens.

Amb la finalització del conflicte bèl·lic, la persecució del club blaugrana a mans dels dirigents franquistes va ser implacable. Durant els primers anys de la Postguerra, les autoritats del Movimiento van depurar el club, li van imposar un nou presdent -el Marqués de la Mesa de Asta- afí als ideals de la “Nueva España” i van iniciar un procés d’ “españolización”, plasmat en la retallada de dues barres de la senyera de l’escut (amb la finalitat de que semblés l’altre bandera, la de la Grande y Libre) i en el canvi de nom a “Club de Fútbol Barcelona”.

Les autoritats franquistes estaven disposades a esborrar el Barça del mapa del fútbol espanyol i van estar a punt d’aconseguir-ho. Amb el club intervingut per les noves autoritats, amb molts jugadors exiliats o sancionats per la Federació Espanyola de Futbol (Balmanya, Escolà, Raich …), i amb un planter de jugadors improvisats, el Barça va salvar-se del descens de miracle en una agònica promoció contra el Reial Murcia a la temporada 1941-42. Irònies del destí, aquella nefasta temporada el Barça es va proclamar campió de la Copa del Generalísimo, que era el nom que llavors rebia l’actual Copa del Rei.

Si el Barça va ser un club perseguit per encarnar els valors del Catalanisme, el seu rival ciutadà, el RCD Espanyol, va viure l’altra cara de la moneda. Les autoritats franquistes van mimar al club blanc i blau perquè consideraven que havia estat el màxim representant dels valors Nacionales a la Catalunya republicana, roja i separatista. L’èxit no va trigar a arribar. L’any 1940 els periquitos van guanyar la primera Copa del Generalísimo i un conegut tenor de l’època va exaltar la victoria espanyolista amb aquesta cançoneta:
Dos cosas hay que dan brillo,
a los colores de España,
la espada de su Caudillo,
y el Español por su hazaña.
A inicis de la dècada dels 50, el FC Barcelona tornava a ser un club campió. De la mà del tècnic txecoslovac Fernando Daucik i liderat al camp pel crack mundial, Ladislao Kubala, el club blaugrana amenaçava amb imposar la seva hegemonia al futbol espanyol i europeu. Era el Barça triomfant de les Cinc Copes que pretenía reforçar-se amb l’estrella emergent del futbol sudamericà, el jugador argentí Alfredo Di Stéfano, conegut al seu país com la Saeta Rubia.
Un Barça amb Kubala i Di Stéfano probablement hauria estat un equip invencible. Les autoritats franquistes ho sabien i no estaven disposades a permetre-ho. Davant del interès que també tenia el Reial Madrid en incorporar al jugador -i aprofitant una duplicitat de contractes de l’astre argentí amb el River Plate i el Millonarios de Bogotá- l’arbitratge de la Real Federación Española de Fútbol, afí totalment al règim, va ser clau perquè la Saeta Rubia acabés jugant de blanc al club de Chamartín, després de que el president barcelonista, Enric Martí i Carretó, decidís renunciar als drets del jugador.
kubala

El somni blaugrana que la Dictadura franquista va impedir: Kubala i Di Stéfano, els dos grans cracks mundials de l’època, jugant junts al mateix equip. Font: Arxiu del FC Barcelona.

Amb la Presidència de Santiago Bernabéu (1943-1978), amic personal del Caudillo i home adicte al règim, s’inicia la coneguda relació d’interessos entre la dictadura franquista i el Reial Madrid FC, un club que havia estat fundat per estudiants catalans a la capital d’Espanya i, paradoxalment, havia mantingut clares simpaties esquerranes i republicanes durant els anys trenta (coincidint amb la proclamació de la II República a l’Abril del 1931, la directiva madridista d’aquell moment va eliminar el títol de Reial -concedit previament pel monarca Alfons XIII- i la coroneta del seu escut, al qual va incorporar la franja morada castellana en homenatge a la bandera republicana).
escudosmadrid

Els diferents escuts del Reial Madrid durant la seva història. El tercer per la dreta és el que correspon al període republicà (1931-1939), sense la corona monàrquica i amb la franja morada en homenatge a la bandera republicana.

En efecte, la carismàtica figura de Santiago Bernabéu i els seus vincles amb el règim franquista expliquen que un club de conegudes simpaties republicanes fos utilitzat per la dictadura com a aparador dels seus èxits a l’exterior, com la cara amable de l’Espanya franquista a Europa. Una altra figura clau d’aquest èxit va ser Don Raimundo Saporta, el vicepresident del club i home de confiança de Bernabéu. Saporta, amb importants contactes tant dins com fora d’Espanya, va ser el gran impulsor de la Copa d’Europa (juntament amb els periodistes del prestigiós diari esportiu francès L’Équipe) i va jugar un paper clau en la construcció de aquest Reial Madrid campió, com per exemple amb el fitxatge d’un dels millors futbolistes europeus d’aquell moment, el francès Raymond Kopa, del Stade de Reims. Amb l’esmentat Kopa, Di Stéfano, l’hongarès Puskas, Gento i companyia, el Reial Madrid es va fer invencible. La seva hegemonia en el futbol europeu va ser aclaparadora durant la segona meitat dels anys cinquanta. El dictador Franco havia aconseguit el seu objectiu: el Reial Madrid pentacampió d’Europa era la millor targeta de presentació del seu règim en uns moments on l’Espanya franquista pugnava per aconseguir la seva integració de ple en els organismes internacionals.
En conclusió, agradi o no, la relació entre futbol i política ha existit des de fa dècades, des que el futbol va deixar de ser un esport amateur per convertir-se en un fenòmen de masses. Tot i que el discurs políticament correcte digui el contrari, aquesta relació contínua també avui. L’últim capítol l’hem tingut aquesta mateixa setmana amb la prohibició de les banderes estelades a la final de Copa del Rei per part de la delegada del govern a Madrid, la popular Concepció Dancausa. Encara des del govern es digui el contrari, la mesura poc tenia a veure amb la seguretat i molt amb la política ja que la seva finalitat era evitar la visibilitat internacional de l’independentisme català gràcies a aquest esdeveniment esportiu. No obstant això, la mesura implicava també una violació flagrant de la llibertat d’expressió. Afortunadament, al final el jutge ha posat les coses al seu lloc. Quan la pilota comenci aquesta nit a rodar, els aficionats sevillistes i culers podran centrar-se exclusivament en l’espectacle esportiu.

Una Itàlia sense italians.

podemos

Podemos. Els guanyadors morals del 20D. Font: El Nacional.

La jornada electoral del 20 de Desembre del 2015 passarà a la història perquè obre una nova etapa a la política espanyola caracteritzada per la política de pactes i la fi del bipartidisme, hegemònic des de la restauració democràtica als anys 70. Quins eren els objectius i quins han estat els resultats obtinguts pels principals partits a Catalunya. Fem un breu anàlisi:

1. El PP confirma el seu “annus horribilis”. Els populars continuen en caiguda lliure. S’han confirmat els mals resultats obtinguts a les municipals del passat mes de Maig i a les plebiscitàries del 27-S. Ni el lideratge d’un tipus dur, el Sheriff Xavier García Albiol, ha pogut evitar la clatellada. A nivell estatal, el PP obté una victoria pírrica. Els populars perden més de seixanta escons i passen de 186 a 123. No han aconseguit arribar a la xifra dels 130 escons amb el 30% dels vots. La societat espanyola ha passat factura a la inacció del president Mariano Rajoy, incapaç de realitzar les reformes necessàries davant la crisi econòmica, social, política, territorial i moral -la corrupció- que el país ha patit des de 2008 en endavant. Com la força més votada, el PP encara té opcions de formar govern. No ho tindrà fàcil. El pactisme polític és una novetat a Espanya i no li surten els comptes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Des de Berlín i Brussel·les es veuria amb bons ulls la formació d’un govern de concentració nacional, una gran coalició “a la alemanya”, entre el PP, el PSOE i els Ciutadans d’Albert Rivera. Però l’enfrontament personal entre Rajoy i Sánchez en el debat electoral de dilluns passat pot complicar molt aquest hipotètic acord.

2. EL PSC aguanta el tipus. Carme Chacón no ha aconseguit salvar al soldado Pedro Sánchez, pero els socialistes han aguantat el tipus. Els resultats electorals d’anit els deixen com a tercera força política a Catalunya, superant fins i tot a Llibertat i Democràcia, la marca blanca de Convergència, coaligada per a l’ocasió amb Reagrupament Independentista i amb els Demòcrates de Catalunya, l’escissió sobiranista d’Unió. Pedro Sánchez no és Felipe González i ha pagat un elevat preu electoral. Els socialistes han perdut una vintena d’escons en comparació amb els resultats obtinguts per Alfredo Pérez Rubalcaba ara fa quatre anys. El PSOE ha tocat fons en unes generals i han estat derrotats per un emergent Podemos a Catalunya, València, Madrid i el País Basc. Sánchez salva els mobles gràcies als eterns feus socialistes del sud d’Espanya: Andalusia i Extremadura. El PSOE corre el risc de esdevenir el “partit del sud agrari”. El cap de Pedro Sánchez perilla. Susana Díaz observa la situació des de Sevilla. Si hi ha soroll de ganivets a Ferraz, la presidenta andalusa no dubtarà a presentar la seva candidatura per a pilotar la nau socialista. 

3. Podem, el gran vencedor a Catalunya i els guanyadors morals a Espanya. L’aliança del partit morat amb altres forces d’esquerra a València, Galícia o Catalunya els va permetre pujar a les enquestes i plantejar un clima de remuntada que Iglesias ha sabut explotar perfectament durant la campanya electoral. A Catalunya el factor Ada Colau i la defensa del referèndum han estat determinants. L’historiador Xavier Domènech ha après dels errors de Francesc Rabell. Ha donat un perfil filo sobiranista a la seva candidatura, ha aconseguit el suport de bona part de l’electorat d’esquerra partidari del “Dret a decidir” i li ha guanyat a ERC la batalla de les esquerres. Ara, l’objectiu del partit d’Iglesias es disputar-li la hegemonia de l’esquerra a nivell estatal a un PSOE en hores baixes. La pugna està més oberta que mai.

4. ERC consolida el seu sorpasso davant de CDC. La millor noticia electoral d’anit per als republicans. ERC ha perdut la pugna per l’esquerra amb En Comú Podem però es consolida com la principal força política d’àmbit independentista. Quico Homs salva els mobles per a Llibertat i Democràcia. Un daltabaix electoral de la marca blanca de CDC probablement hagués complicat molt el futur polític del encara President en funcions, Artur Mas. Tanmateix, la victòria d’En Comú Podem pot donar ales als sectors cupaires més oposats a la investidura de Mas (amb la finalitat d’ampliar el sobiranisme per l’esquerra). La resposta la coneixerem el proper 27 de Desembre.

5. Esclat de la bombolla ciutadana. El partit taronja no ha confirmat l’èxit electoral que li auguraven la majoria de les enquestes a l’inici de la campanya electoral. El seu posicionament clarament contrari al indepedentisme no ha estat un ganxo suficient per a encumbrar a Albert Rivera al palau de la Moncloa, ni per a donar-li les claus de la política espanyola. Els crítics opinen que Ciutadans ha fet una campanya fàcil, sense arriscar, a rebuf dels vents favorables que bufaven de les enquestes, i això els ha passat factura. Durant la campanya, Rivera va afirmar que no pactaria amb el PP però facilitaria la investidura de Rajoy en ares de l’estabilitat, per a evitar la paràlisi de la política espanyola. Sigui com sigui, els números tampoc quadren per a tancar una hipòtetica majoria parlamentaria de color blau-taronja.  Ciutadans també punxa a Catalunya. El partit taronja ha estat superat per ERC i CDC, les principals forces sobiranistes de la coalició JXSÍ. No ha aconseguit derrotar a l’independentisme a domicili. Sens dubte, aquests resultats electorals han deixat una sensació de fracàs als Rivera, Arrimadas o Girauta. Vists els resultats, les seves expectatives estaven sobredimensionades.

6. Duran i Lleida, Esborrat del mapa. Aquests resultats eren previsibles. L’històric partit de Carrasco i Formiguera torna a ensopegar. Va quedar fora del Parlament i ara perd la seva representació a les cambres espanyoles. Duran i Lleida no ha conseguit connectar amb els votants desencisats pel gir sobiranista de CDC. De moment, el polític d’Alcampell ha reconegut el seu fracàs però no pensa dimitir. Duran hauria de reflexionar, una retirada a temps també és una victòria.

Com hem dit d’entrada, els resultats electorals d’anit marquen el final d’una època caracteritzada pel bipartidisme, és a dir, l’alternança de poder entre els dos grans partits hegemònics a nivell estatal, el PP i el PSOE. S’obre una nova època de pacte. El congrés espanyol, molt més fragmentat políticament, s’italianiza o es catalanitza. Els acords entre els principals partits no resultaran fàcils. Els dos grans blocs de centre dreta i centre esquerra estan en empat tècnic i els partits perifèrics -especialment el PNB- podrien jugar un paper clau en la formació d’un nou govern de coalició. També els diputats del bloc sobiranista català podrien donar suport a una coalició de centre esquerra entre el PSOE, IU i Podem a canvi del referèndum. Totes les opcions estan obertes. Davant les dificultats de l’aritmètica parlamentària tampoc poden descartar noves eleccions a la Primavera, com a Catalunya. La política espanyola entra en una nova fase. Felipe González va encertar el seu pronòstic: el parlament espanyol s’italianitza, però ens manca finezza. Benvinguts a una Itàlia sense italians.

¿Ítaca o l’enfonsament del Titanic?

cup

La CUP no investirà a Artur Mas. Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta o Gabriela Serra ho han repetit per activa i per passiva durant les últimes setmanes. Els cuperos són coherents amb el seu programa electoral i pensen complir-lo. Si aquestes haguessin estat unes eleccions autonòmiques corrents, és probable que la CUP investís com a futur President de la Generalitat a Oriol Junqueras o Raül Romeva, amb perfils més progressistes i desvinculats de la dreta convergent, en el marc d’un acord per a formar una coalició de govern. Però les eleccions del passat 27 de setembre han estat unes eleccions excepcionals pel seu caràcter plebiscitari. No es tracta d’investir a un President autonòmic a l’ús, sino de escollir al políitic que ha de liderar la transició nacional cap a la independència. La CUP vol una ruptura amb la legalitat espanyola  per a  caminar cap a la independència -avui s’ha aprovat al Parlament el full de ruta de la desconnexió amb Espanya- però pensa prescindir d’Artur Mas, del polític que ha liderat en els últims tres anys el projecte independentista, el viatge a Ítaca.

Des de Junts Pel Sí s’avisa a la CUP: Mas és innegociable i aquesta arriscada aposta pot posar en perill el procés independentista, la travessia cap a Ítaca, perquè deixa al Govern de la Generalitat en precari en un moment crucial, justament quan el govern popular de Rajoy està movent fitxes per a frenar seriosament l’anomenat desafiament secessionista. Les reunions a La Moncloa de la setmana passada del president Rajoy amb Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias són un exemple. Mentre que a Madrid l’unionisme pacta la creació d’un front ampli antisobiranista, un “Junts pel No”, a Catalunya tenim un govern en funcions i ni tan sols a dia d’avui sabem si Artur Mas podrà ser investit com a President. A més, des d’una òptica afí a CDC s’insisteix: si Mas ha liderat fins ara el “procés” independentista, el “viatge a Ítaca”, no té lògica buscar un nou capità per al vaixell abans d’arribar al port de destí.

Però convé recordar que la CUP no és Tsipras, la CUP és Varufakis. Els cupaires podrien investir a Mas com a mal menor, amb la finalitat d’evitar aquest atzucac, aquesta situació de paràlisi del procés independentistes i de les institucions catalanes. Investir a algú com a President no equival a donar-li un xec en blanc. En aquest cas es tractaria simplement de reconèixer que Mas és la figura més adequada per representar un moviment independentista, transversal i majorment de classe mitjana davant el govern de Madrid i la comunitat internacional. Però la idea de independència de la CUP és molt diferent a la de JXSÍ. Per als Cupaires la independència no és un fi, és només un mitjà per a canviar-ho tot, per a duur a termes importants reformes polítiques, econòmiques i socials, fins i tot de gènere. I aquestes reformes, des del punt de vista de l’esquerra independentista, no poden implementar-se si el President Mas, el màxim exponent del pujolisme, de la Convergència de tota la vida i de les retallades, encapçala aquest procés de transició nacional.

La CUP considera que l’independentisme principalment s’ha d’aixamplar per l’esquerra. El seu objectiu és atreure a la branca catalana de Podem (CSQEP) cap al procés constituent de la República Catalana. Però la radicalitat rupturista dels cupaires, les seves mesures anticapitalistes i el vet al President Mas pot allunyar a una part important de l’independentisme de centre -dreta, que s’identifica amb l’encara President en funcions.

No obstant això, els principals responsables d’aquesta situació d’impàs no són només els cuperos. També ho són molts dels votants que, sense identificar-se necessàriament amb els ideals d’esquerra anticapitalista dels cupaires, el passat 27-S van donar el seu vot a la llista encapçalada per Antonio Baños. ¿Per què, doncs, la CUP en lloc de JXSÍ, la coalició que millor representa el caràcter transversal i de classe mitjana del moviment independentista? Principalment per dos motius: Molts votants van veure la CUP com el principal garant de la lluita contra la corrupció i l’accelerador de la transició nacional cap a la independència. Malauradament, les bones intencions les carrega el diable. Aquests vots ens han portat a aquesta situació actual, amb un govern en funcions, un parlament polaritzat i amb un moviment independentista afeblit, dividit i dominat pel desànim.

El President Mas ha amenaçat amb noves eleccions al març si finalment no s’arriba a un acord entre totes dues formacions independentistes. Aquesta opció, que està a sobre de la taula, no es pot descartar. A dia d’avui el risc és que els mateixos independentistes es carreguin el Procés, que la travessia a Ítaca acabi com el viatge inagural del Titanic. I si aquest és, finalment, el desenllaç, aquesta vegada no es podrà culpar a Madrid de l’enfonsament del vaixell sobiranista.

“Desafío independentista”, solució Política.

eleccions

Els resultats electorals d’anit a Catalunya. Font: RAC-1.

Unes breus reflexions personals a pèl sobre els resultats electorals d’anit.

1. La victòria de Junts Pel Si (JXSÍ) ha estat clara amb 62 escons. Si li sumem els deu de la CUP, dóna una majoria absoluta independentista de 72. Ha perdut escons la coalició independentista liderada per Artur Mas en comparació amb els resultats del 2012? En aquelles eleccions CiU i ERC sumaven 71 però cal tenir en compte un factor. Avui CiU ja no existeix. JXSÍ és una coalició composta principalment per Convergència Democràtica (CDC) i ERC. Si a aquests 71 escons li restem uns vuit d’Unió, la xifra és més o menys la d’aquests resultats, 62-63 escons.

2. El PP ha tingut un nou retrocés electoral en aquestes eleccions. Ha perdut vuit escons en comparació amb els resultats electorals de novembre del 2012. La inactivitat del govern Rajoy li ha passat factura. Molts votants populars han votat a Ciutadans. El partit liderat pel duet  Rivera – Arrimadas esdevé la força més representativa de l’unionisme al nostre país. El PP va camí de convertir-se en una força marginal de la política catalana. Personalment, no ho lamento. S’ho han guanyat a pols.

3. Pacatada d’en Duran. Unió Democràtica de Catalunya (UCD) es queda sense representació parlamentària. Això demostra clarament que la majoria dels votants del partit democristià no estan d’acord amb el gir donat per la cúpula duranista en els últims mesos.

4. La incògnita cupaire. Els resultats donen a la CUP una posició decisiva en la configuració del proper Parlament. Em recorda a la posició que va gaudir ERC després de les eleccions del 16 de novembre del 2003. Els “cuperos” comparteixen ideals independentistes amb JXSÍ però ideòlogicament els separa un món. D’entrada, els seus portaveus -David Fernández ho ha repetit aquesta nit- han afirmat que no donaran suport a la investidura de Mas . Les negociacions entre Junts Pel Si i la CUP no seran senzilles. Una possible sortida seria buscar un President de consens, com podria ser Raül Romeva o el republicà Oriol Junqueras.

5.  Catalunya no ha pogut. El fracàs de Podem. Fa uns mesos, a l’escalf de la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, hom pensava que Catalunya sí que és pot -la marca catalana del partit liderat per Pablo Iglesias- podia donar un important “sorpasso” a les eleccions. A l’inici de la campanya algunes enquestes la elevaven fins a la segona força política. Al final s’ha quedat en un bluff. Rabell, Iglesias i Errejón han reconegut el fracàs. La indiferència de la carismàtica Colau i el fet de prioritzar els temes socials -l’eix ideològic- durant la campanya electoral, una campanya centrada principalment en l’eix nacional pel seu caràcter plebiscitari, els ha passat factura. Bona part del votant independentista d’IC-Verds ha votat a la CUP i això, en part, explica l’inesperat ascens dels cupaires. Afortunadament per a Pablo Iglesias, Podem encara disposa de temps per analitzar les causes d’aquest fracàs i evitar una nova relliscada en les pròximes eleccions generals.

¿Victòria de l’independentisme a les eleccions d’anit? Si, però insuficient perquè l’independentisme no ha assolit un dels seus gran objectius: superar el 50% dels vots. El moviment independentista no és un caprici de Mas i a la Moncloa s’equivoquen si creuen que per si sol es desinflarà el Souflé. Però, tal i com va reconèixer ahir Antonio Baños (CUP), els independentistes tampoc tenen a dia d’avui una majoria prou folgada com per a imposar una declaració unilateral de independència. 

El futur a curt o mitjà termini? És una incògnita. L’únic que podem afirmar sense por d’espifiar-la és que Madrid té un problema. El vot independentista supera el 45% i s’acosta als dos milions de votants. Les seves demandes no poden ser ignorades i el govern espanyol ha de donar una sortida política a l’anomenat “Desafiament Sobiranista”. Agradi o no, s’ha acabat el temps del “immovilismo” i de buscar només sortides legals-penals al conflicte català. Després de les pròximes eleccions generals, el futur govern espanyol que surti de les urnes haurà de donar una sortida política aquest conflicte -potser la celebració d’un referèndum legal a l’escocesa? – Si no és així, el conflicte s’enquistarà i potser arribi el dia en què els independentistes no només guanyin còmodament en escons sinó també en vots. Llavors, Madrid es trobarà amb una declaració unilateral d’independència sobre la taula i lamentarà la seva inacció durant tots aquests anys.