Arxiu d'etiquetes: II Guerra Mundial

De Iugoslàvia a la “Iugonostàlgia”.

yugoslavia

El pare de la Iugoslàvia socialista, Josip Broz Tito, va morir el 4 de Maig de 1980. En aquells moments ningú pensava que en només una dècada el país dels eslaus del sud colapsaria a l’escalf de la crisi del socialisme d’autogestió, de l’endeutament de l’econòmia iugoslava amb les principals entitats creditícies a escala global (el FMI i el Banc Mundial) i del renaixement dels nacionalismes a Eslovènia, Croàcia i Sèrbia.

Tito havia emprat la tàctica del pal i la pastanaga amb els nacionalismes de les diferents repúbliques iugoslaves. Com a reacció a l’anomenada “Primavera Croata” de 1971, el Mariscal havia optat en un primer moment pel cop -la repressió dels manifestants- però després va venir la pastanaga de la reforma constitucional del 1974, on es recollien bona part de les reivindicacions dels nacionalistes croats. Es va aprofundir en la federalització del país i es va limitar la hegemonia de Sèrbia sobre el conjunt de les repúbliques amb la creació de dues províncies autònomes dins del seu territori: la Vojvodina al nord (amb una important minoria hongaresa) i Kosovo al sud -de majòria albanesa.

yugoslavia

La Iugoslàvia de Tito (1945-1991).

El sistema va començar a trontollar poc temps després de la mort de Tito. L’any 1981 la majoria albanesa va demanar el reconeixement de Kosovo com una nova república federativa iugoslava i no com una simple autonomia dins de Sèrbia. Aquesta reivindicació va impulsar als nacionalistes serbis i el creixement de les tensions intercomunitàries a la provincia autònoma van forçar l’actuació de Belgrad. Finalment, a l’Abril del 1987, el President de la república serbia, Ivan Stambolic, va enviar a Pristina com a mitjancer a un home de la seva total confiança, Slobodan Milosevic.

A Kosovo, el jove apparatchik enviat per Stambolic va passar a ser un fervent nacionalista. Posteriorment, ja com a president de la República Federativa Iugoslava de Sèrbia, Milosevic va aconseguir suprimir l’autonomia de Kosovo i la Vojvodina. Era l’any 1989. En el 600 aniversari de la batalla de Kosovo Polje els nacionalistes serbis venjaven aquella ominosa derrota del Princep Lazar davant dels turcs otomans. La nació serbia havia ressuscitat de les seves cendres!.

El renaixement del nacionalisme serbi va reforçar les pulsions independentistes a les repúbliques de Croàcia i Eslovènia, els músculs econòmics de Iugoslàvia, amb una població predominantment catòlica i vinculada culturalment i històrica al món germànic i a l’imperi austrohongarès. La trencadissa es va escenificar en el Congrés extraordinari de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus celebrat al gener de 1990. El vell partit únic es va fer el harakiri davant les divisions internes entre els representants de les diferents repúbliques i es van convocar eleccions lliures i multipartidistes a tot Iugoslàvia per primer cop des de la finalització de la II Guerra Mundial. A Croàcia i Eslovènia van guanyar els partits independentistes.

Els nacionalistes croats i eslovens pensaven que havia arribat el seu moment. Amb la caiguda del Mur de Berlín, la reunificació alemanya i la fi de la Guerra Freda Iugoslàvia perdia la importància estratègica que el país havia tingut en el mapa europeu des de la finalització de la II Guerra Mundial, com a pont entre l’Occident capitalista liderat per Washington i els països socialistes de l’est europeu vinculats a Moscou pel Pacte de Varsòvia. Les independències de les repúbliques Bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, eren vistes des de Zagreb i Liubliana com una finestra d’oportunitat per a aconseguir el reconeixement internacional de Croàcia i Eslovènia.

El nou president croat, Franjo Tudjman, era un nacionalista admirador del règim Ustaxa del Mariscal Ante Pavelic, un règim filo feixista, antisemita, antiserbi i col·laborador dels Nazis durant la II Guerra Mundial. La recuperació dels símbols ustaxis per part dels nacionalistes croats del HDZ (el partit de Tudjman) i la victòria independentista en el referèndum d’autodeterminació celebrat al mes de Maig del 1990 va despertar les pors de la població serbia de les províncies de l’Eslavònia i la Krajina, que recordaven perfectament la política de neteja ètnica i d’assassinats massius comesa pels ustaxis de Pavelic. El record del sinistre camp d’extermini de Jasenovac estava ben viu entre els serbis d’aquelles províncies croates que veien, a més a més, com la reforma constitucional aprovada pel govern de Zagreb (Desembre del 1990) els rebaixava a ciutadans de segona en un hipotètic estat croat independent.

krajina

Croàcia i les repúbliques serbies de l’Eslavònia i la Krajina en vermell (1991-1995).

Quan el Parlament de Zagreb va declarar la independència de Croàcia -el 25 de Juny de 1991- la resposta dels serbis de la Krajina i l’Eslavònia va ser la proclamació de les seves pròpies repúbliques amb la finalitat de romandre dins la federació iugoslava. El país va quedar dividit i la guerra es va fer inevitable. El setge de l’exèrcit federal iugoslau i dels paramilitars serbis sobre Vukovar o els bombardejos de Dubrovnik recorden l’horror d’aquell conflicte de 4 anys. L’èpileg de la guerra de independència croata va ser també sagnant: L’operació militar Oluja -tempesta- de l’exèrcit de Zagreb (5-8 d’Agost del 1995) va concloure amb l’alliberament de la Krajina i la neteja ètnica d’uns 250.000 serbis. Les dades són esfereïdores: l’any 1991 la població croata d’orígen serbi arribava al 11%;  avui no supera el 4%.

bosnia

Les dues federacions de l’actual Bòsnia i Hercegovina: la bosnio-croata i la Srpska.

Un aclariment necessari. El ressorgiment dels nacionalismes a l’ex iugoslàvia es va fer en la pitjor versió possible: la del nacionalisme ètnic acompanyat d’un discurs que atiava els odis del passat i ressuscitava els fantasmes de les dues guerres mundials i de les guerres balcàniques d’inicis del segle XX. Segons aquesta dialèctica de l’odi, els croats eren tots uns ustaxis feixistes i els serbis uns “chetniks” ultranacionalistes. Aquest discurs basat en l’exaltació nacionalista i l’odi ètnic havia de tenir forçosament tràgiques conseqüències a la república de Bòsnia i Hercegovina, la més pluricultural i multiètnica de les ex repúbliques iugoslaves. Tots, serbis, croats i bosniacs van duur a terme sagnants massacres de civils i brutals operacions de neteja ètnica durant els tres anys que va durar el conflicte (1992-1995). Mostar, Sarajevo o Srebrenica recorden la brutalitat i l’horror d’aquella guerra. Finalment, es va imposar la Pax Americana gràcies a la intervenció directa de l’administració Clinton. Als acords de Dayton (Novembre de 1995) es va conservar la integritat territorial de Bòsnia i Hercegovina però no la convivència multicultural que havia existit a l’antiga república iugoslava. Bòsnia i Hercegovina és avui un estat compost per dues federacions: la bosnio-croata i la República Srpska, la dels serbis de Bòsnia, on cadascuna de les tres comunitats, la serbia, la croata i la bosníaca, viu tancada en si mateixa, reclosa en el seu propi món. Dues dècades després de Dayton les ferides de la guerra encara no han cicatritzat del tot.

Kosovo com a principi i final de la tragèdia iugoslava. Les tensions intercomunitàries entre la majoria albanesa i la minoria serbia van esclatar novament amb violència a finals dels anys noranta. Kosovo, la guspira que havia incendiat Iugoslàvia deu anys abans, va ser l’escenari del darrer drama balcànic del segle XX amb la intervenció militar de l‘OTAN contra Sèrbia (1999) en defensa dels interessos de la majoria albanokosovar. De fet, gràcies al suport de Washington i Brusel·les, Kosovo és des del 2008 un estat independent i fins i tot Montenegro, la principal aliada de Sèrbia durant els anys 90, s’ha allunyat de la influència de Belgrad. Ho va fer en un referèndum celebrat l’any 2006.

Slobodan Milosevic, aquell jove apparatchnik reconvertit a la causa del nacionalisme serbi, no va aconseguir reformar iugoslavia ni mantenir a tots els serbis de les repúbliques ex iugoslaves units, vivint en un mateix estat. Va acabar els seus dies a la presó, acusat de cometre crims contra la humanitat pel TPIY. Milosevic és probablement el principal responsable de la tragèdia iugoslava de les dues darreres dècades però no és pas l’únic. Tudjman, Kucan, Izetbegovic o el kosovar Ibrahim Rugova també en són responsables.

De Iugoslàvia a la Iugonostàlgia, un sentiment nostàlgic pels “bons temps” de Tito, que es viu amb un cert romanticisme en algunes ex repúbliques (com per exemple a Bòsnia, Macedònia o Sèrbia) i s’explota amb finalitats turístiques fins i tot a Croàcia o Eslovènia. Hom podria concloure dient que Iugoslàvia va ser en realitat el somni d’un idealista, el Mariscal Josip Broz Tito.

Anuncis

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Netanyahu, el Mufti i la “Shoà”.

waffen

El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al-Hussaini, passant revista a les tropes del cos Handschar, integrat a les Waffen SS. Font: El Medio.

Les polèmiques declaracions del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu sobre la responsabilitat del Gran Muftí de Jerusalem, Haj Mohamed Amin Al-Husseini, en l’extermini dels jueus d’Europa durant l’Holocaust ha tornat al primer pla de l’actualitat un dels episodis més incòmodes i desconeguts de la història del nacionalisme àrab-palestí: el col·laboracionisme amb els règims feixistes europeus i molt especialment amb el III Reich.  

Netanyahu, en una rectificació posterior, ha afegit que no ha absoldre la responsabilitat del Muftí en la Shoah. I en aquest punt té tota la raó. Haj Amin va ser un important col·laborador dels nazis durant la II Guerra Mundial, abans fins i tot de refugiar-se a Berlín. Els primers contactes entre els nacionalistes àrabs i la Itàlia feixista de Mussolini tenen lloc als anys vint. L’arribada al poder de Hitler a Alemanya també va ser rebuda amb satisfacció pels nacionalistes àrabs. Les potències de l’Eix Roma – Berlín van veure ben aviat als nacionalistes àrabs com uns potencials al·liats, especialment per la seva posició anti-britànica i anti-francesa al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Els feixistes italians i els nazis van donar suport econòmic, propagandístic i armamentístic a la Gran Revolta Àrab liderada pel Gran Mufti a Palestina (1936-39). Posteriorment, Haj Amin va aconseguir burlar als britànics i escapar a l’Iraq. A l’abril de 1941, el Gran Mufti va donar suport a un cop militar anti britànic i pro nazi liderat pel nacionalista Rashid Ali Al-Kailani. I quan els britànics van recuperar el control del país, Haj Amin va ser un dels impulsors del sagnant pogrom contra la comunitat jueva de Bagdad, conegut com “Farhoud”, que va tenir lloc entre el 30 de maig i el 2 juny 1941.

Després d’escapar novament dels britànics via Iran, Haj Amin es va refugiar al III Reich. A Berlín es va reunir amb Hitler i els principals jerarques nazis, amb destacats  arquitectes de la Shoah com Himmler. El Gran Mufti sempre es va mostrar favorable a l’extermini dels jueus d’Europa i d’estendre el genocidi al Yishuv (la comunitat jueva de Palestina durant el Mandat Britànic). Afortunadament, la derrota del Mariscal Rommel a Al-Alamein ho va impedir. 

En conclusió, Haj Amin no va ser simplement un entusiasta admirador dels nazis per la seva fòbia anti britànica. Va ser molt més, va ser un col·laborador actiu. El Gran Muftí va ser el principal difusor de la propaganda nazi en llengua àrab i va ser l’impulsor de les Handschar SS -un cos compost principalment per musulmans de l’ex Iugoslàvia- la contribució macabra a la Shoah ia les matances d’altres minories dels Balcans, com els serbis o els gitanos, estan fora de tot dubte.

A Europa la visió predominant del nacionalisme palestí és la romàntica d’un moviment d’alliberament nacional en el context de la descolonització dels continents africà i asiàtic durant els anys 60-70. Al-Fatah, la Keffiah, el tirador i l’ona, tota la parafernàlia aparentment anti imperialista de l’OAP …, que ha seduït bona part de les nostres esquerres des de Maig del 1968 en endavant. No obstant això, les paraules de Netanyahu ens han recordat la cara més fosca del nacionalisme palestí: el seu passat pro nazi i col·laboracionista amb el III Reich. I convé recordar que molts tòpics antisemites divulgats pel Gran Mufti, considerat com un heroi nacional per Iassir Arafat i Mahmoud Abbas, continuen ben presents a dia d’avui entre la societat palestina.