Arxiu d'etiquetes: Egipte

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

Anuncis

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.