Arxiu d'etiquetes: desconexió

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

¿Ítaca o l’enfonsament del Titanic?

cup

La CUP no investirà a Artur Mas. Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta o Gabriela Serra ho han repetit per activa i per passiva durant les últimes setmanes. Els cuperos són coherents amb el seu programa electoral i pensen complir-lo. Si aquestes haguessin estat unes eleccions autonòmiques corrents, és probable que la CUP investís com a futur President de la Generalitat a Oriol Junqueras o Raül Romeva, amb perfils més progressistes i desvinculats de la dreta convergent, en el marc d’un acord per a formar una coalició de govern. Però les eleccions del passat 27 de setembre han estat unes eleccions excepcionals pel seu caràcter plebiscitari. No es tracta d’investir a un President autonòmic a l’ús, sino de escollir al políitic que ha de liderar la transició nacional cap a la independència. La CUP vol una ruptura amb la legalitat espanyola  per a  caminar cap a la independència -avui s’ha aprovat al Parlament el full de ruta de la desconnexió amb Espanya- però pensa prescindir d’Artur Mas, del polític que ha liderat en els últims tres anys el projecte independentista, el viatge a Ítaca.

Des de Junts Pel Sí s’avisa a la CUP: Mas és innegociable i aquesta arriscada aposta pot posar en perill el procés independentista, la travessia cap a Ítaca, perquè deixa al Govern de la Generalitat en precari en un moment crucial, justament quan el govern popular de Rajoy està movent fitxes per a frenar seriosament l’anomenat desafiament secessionista. Les reunions a La Moncloa de la setmana passada del president Rajoy amb Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias són un exemple. Mentre que a Madrid l’unionisme pacta la creació d’un front ampli antisobiranista, un “Junts pel No”, a Catalunya tenim un govern en funcions i ni tan sols a dia d’avui sabem si Artur Mas podrà ser investit com a President. A més, des d’una òptica afí a CDC s’insisteix: si Mas ha liderat fins ara el “procés” independentista, el “viatge a Ítaca”, no té lògica buscar un nou capità per al vaixell abans d’arribar al port de destí.

Però convé recordar que la CUP no és Tsipras, la CUP és Varufakis. Els cupaires podrien investir a Mas com a mal menor, amb la finalitat d’evitar aquest atzucac, aquesta situació de paràlisi del procés independentistes i de les institucions catalanes. Investir a algú com a President no equival a donar-li un xec en blanc. En aquest cas es tractaria simplement de reconèixer que Mas és la figura més adequada per representar un moviment independentista, transversal i majorment de classe mitjana davant el govern de Madrid i la comunitat internacional. Però la idea de independència de la CUP és molt diferent a la de JXSÍ. Per als Cupaires la independència no és un fi, és només un mitjà per a canviar-ho tot, per a duur a termes importants reformes polítiques, econòmiques i socials, fins i tot de gènere. I aquestes reformes, des del punt de vista de l’esquerra independentista, no poden implementar-se si el President Mas, el màxim exponent del pujolisme, de la Convergència de tota la vida i de les retallades, encapçala aquest procés de transició nacional.

La CUP considera que l’independentisme principalment s’ha d’aixamplar per l’esquerra. El seu objectiu és atreure a la branca catalana de Podem (CSQEP) cap al procés constituent de la República Catalana. Però la radicalitat rupturista dels cupaires, les seves mesures anticapitalistes i el vet al President Mas pot allunyar a una part important de l’independentisme de centre -dreta, que s’identifica amb l’encara President en funcions.

No obstant això, els principals responsables d’aquesta situació d’impàs no són només els cuperos. També ho són molts dels votants que, sense identificar-se necessàriament amb els ideals d’esquerra anticapitalista dels cupaires, el passat 27-S van donar el seu vot a la llista encapçalada per Antonio Baños. ¿Per què, doncs, la CUP en lloc de JXSÍ, la coalició que millor representa el caràcter transversal i de classe mitjana del moviment independentista? Principalment per dos motius: Molts votants van veure la CUP com el principal garant de la lluita contra la corrupció i l’accelerador de la transició nacional cap a la independència. Malauradament, les bones intencions les carrega el diable. Aquests vots ens han portat a aquesta situació actual, amb un govern en funcions, un parlament polaritzat i amb un moviment independentista afeblit, dividit i dominat pel desànim.

El President Mas ha amenaçat amb noves eleccions al març si finalment no s’arriba a un acord entre totes dues formacions independentistes. Aquesta opció, que està a sobre de la taula, no es pot descartar. A dia d’avui el risc és que els mateixos independentistes es carreguin el Procés, que la travessia a Ítaca acabi com el viatge inagural del Titanic. I si aquest és, finalment, el desenllaç, aquesta vegada no es podrà culpar a Madrid de l’enfonsament del vaixell sobiranista.

Israel, deu anys de la desconexió de Gaza.

residents israelians de l'assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha'aretz.

residents israelians de l’assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha’aretz.

El passat dissabte es va conmemorar el desè aniversari de l’evacuació dels assentaments israelians de la franja de Gaza, una mesura unilateral aprovada per la coalició de govern presidida pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon en el marc del Pla de Desconnexió. Entre mitjans d’agost i del 12 de Setembre del 2005 es van desmantellar 21 assentaments a Gaza i 4 al nord de Cisjordània. També va desaparèixer tota presència de les IDF en el petit enclavament mediterrani. Les imatges de les forces de seguretat i dels soldats de les FDI desallotjant a plorosos ciutadans israelians de les seves llars als assentaments de Gaza i del nord de Cisjordània van donar la volta al món i van commoure l’opinió pública de l’estat hebreu. La societat israeliana, profundament dividida entre partidaris i detractors del Pla de Desconexió, ho va viure com un trauma nacional.  El propi Ariel Sharon va pagar un elevat preu polític. L’ala més nacionalista del seu propi partit no li va perdonar la “traició” i el veterà Arik  finalment van abandonar el Likud per a fundar un nou partit de centre, Kadima, amb el suport dels centristes del seu antic partit -Tzipi Livni, Ehud Olmert, Shaul Mofaz…- i  prestigiosos polítics del Laborisme, com Shimon Peres.

Els partidaris del Pla, que solien omplir els carrers i places de les principals ciutats del país amb cintes blaves, afirmaven que la desconnexió era un deure moral i alertaven de l’elevat cost de mantenir la presència militar a la Franja per a protegir els assentaments i als seus 8000 habitants israelians, envoltats per un milió i mig de palestins totalment hostils. També esperaven que aquesta dolorosa mesura servís per ressuscitar les negociacions de pau. La desaparició d’Arafat de l’escena política a la tardor del 2004, el fracàs de la Intifada d’Al-Aqsa i l’elecció de Mahmoud Abbas – amb un perfil més moderat que el del seu predecessor- com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) al Gener del 2005 eren factors que, almenys a priori, convidaven a l’optimisme.

Els detractors del Pla, que adoptaren el color taronja, advertien del risc que aquesta retirada unilateral podía tenir per a la seguretat d’Israel i argumentaven que sense el lideratge carismàtic del “rais” Iàssir Arafat, sense la presència militar de les FDI i tenint en compte la corrupció institucionalitzada de l’ANP, el Hamàs podria aprofitar la situació de “caos sota control” per a fer-se amb el poder.

Els agorers tenien raó. Avui, la major part de l’opinió pública israeliana, fins i tots els sectors afins a l’esquerra que en aquells moments aplaudien la desconexió, s’han rendit a  aquesta evidència. Isaac Herzog, el líder de l’oposició i president de la coalició Unió Sionista, de centre esquerra, ho va expressar amb rotunditat fa unes setmanes:

“Without a doubt, from a security perspective, the disengagement was a mistake”.

Què ha passat en aquests darrers deu anys? Doncs que els pronòstics més pessimistes s’han fet realitat.  La camarilla corrupta liderada pel President Abbas va ser incapaç de governar amb eficàcia el polvorí de Gaza i el gran beneficiat va ser el Hamàs. Els islamistes, que portaven des dels anys 90 criticant la corrupció endèmica de Fatah i dedicant-se a una interessada tasca assistencial, van guanyar les eleccions al gener del 2006. El President palestí no ho va acceptar i les negociacions per a la formació d’un govern d’unitat van acabar en punt mort. Al juny del 2007 els islamistes es van sentir prou forts com per prendre el poder manu militari. Ho van fer en 4 dies. L’ odiat Mahmud Dahlan, el cap de les forces policials de l’ANP a Gaza, va haver de fugir i buscar refugi a Cisjordània per a salvar la vida. Molts funcionaris i partidaris de Fatah van seguir el seu exemple. Els que es van quedar van haver de patir la brutal repressió del Hamàs. Els islamistes van imposar la seva llei a Gaza i des de llavors han actuat sense contemplacions davant de qualsevol tipus de dissidència o oposició, com la dels grups salafistes que els acusen de ser tous en la seva aplicació de la Sharia, la llei islàmica.

Font: blog de les Forces de Defensa d'Israel.

Font: blog de les Forces de Defensa d’Israel.

Gràcies al suport econòmic i militar de països com Iran, Turquia o Qatar, el Hamàs ha incrementat el seu arsenal i ha disparat més de 11.000 coets o míssils des de la Franja contra sòl israelià durant la darrera década. L’amenaça ha estat constant per a la població civil de les ciutats i els kibbutzim del centre-sud del país. Sderot, Ashqelon o Ashdod, han hagut de convertir els seus edificis, parcs públics, hospitals o escoles en búnquers. Els seus ciutadans només disposen de pocs segons per córrer cap al refugi més proper una vegada que ha sonat l’alerta roja. Els míssils del Hamàs, cada vegada més sofisticats i amb una major càrrega balística, ja arriben a Tel Aviv, Jerusalem o fins i tot a Haifa, al nord del país (Vegeu el gràfic publicat al blog de les FDI). Encara que el govern israelià ha respost amb operacions militars a la Franja per destruir l’arsenal del Hamàs -la darrera, el passat estiu-, no s’ha pogut eradicar totalment el llançament de Qassams (o fins i tot míssils Grad) des de Gaza cap a territori israelià. A Jerusalem es tem que l’aixecament de sancions a l’Iran -gràcies a l’acord signat el Juliol passat a Viena- permeti al règim de Teheran finançar i reconstruir els arsenals dels seus aliats palestins del Hamàs. A més, La recent irrupció de grups jihadistes afins a l’Estat Islàmic (EI) a El Sinaí i a la Franja de Gaza suposen una nova amenaça a tenir en compte per a la seguretat d’Israel.

La societat israeliana ha après la lliçó de Gaza. La desconnexió unilateral ni ha aportat seguretat ni ha contribuït a incentivar el procés de pau amb els palestins. Amb el Hamàs consolidat a Gaza, amb unes negociacions de pau en Stand-By de manera indefinida i amb el President Abbas partidari de buscar una solució unilateral al conflicte (basada en el reconeixement internacional de Palestina sense arribar a cap tipus d’acord amb Israel), una desconnexió unilateral israeliana dels assentaments a Cisjordània es planteja a curt o mitjà termini com inviable. El govern israelià -independentment del seu signe polític- no pot permetre que Cisjordània esdevingui una nova Gaza. El risc de que el Hamàs o altres grups terroristes es facin amb el control del territori és massa gran. Parafrasejant al diplomàtic israelià Abba Eban, Israel es veuria abocat a unes fronteres pràcticament indefensables, a les “fronteres d’Auschwitz“.