Arxiu d'etiquetes: colons

Israel, deu anys de la desconexió de Gaza.

residents israelians de l'assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha'aretz.

residents israelians de l’assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha’aretz.

El passat dissabte es va conmemorar el desè aniversari de l’evacuació dels assentaments israelians de la franja de Gaza, una mesura unilateral aprovada per la coalició de govern presidida pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon en el marc del Pla de Desconnexió. Entre mitjans d’agost i del 12 de Setembre del 2005 es van desmantellar 21 assentaments a Gaza i 4 al nord de Cisjordània. També va desaparèixer tota presència de les IDF en el petit enclavament mediterrani. Les imatges de les forces de seguretat i dels soldats de les FDI desallotjant a plorosos ciutadans israelians de les seves llars als assentaments de Gaza i del nord de Cisjordània van donar la volta al món i van commoure l’opinió pública de l’estat hebreu. La societat israeliana, profundament dividida entre partidaris i detractors del Pla de Desconexió, ho va viure com un trauma nacional.  El propi Ariel Sharon va pagar un elevat preu polític. L’ala més nacionalista del seu propi partit no li va perdonar la “traició” i el veterà Arik  finalment van abandonar el Likud per a fundar un nou partit de centre, Kadima, amb el suport dels centristes del seu antic partit -Tzipi Livni, Ehud Olmert, Shaul Mofaz…- i  prestigiosos polítics del Laborisme, com Shimon Peres.

Els partidaris del Pla, que solien omplir els carrers i places de les principals ciutats del país amb cintes blaves, afirmaven que la desconnexió era un deure moral i alertaven de l’elevat cost de mantenir la presència militar a la Franja per a protegir els assentaments i als seus 8000 habitants israelians, envoltats per un milió i mig de palestins totalment hostils. També esperaven que aquesta dolorosa mesura servís per ressuscitar les negociacions de pau. La desaparició d’Arafat de l’escena política a la tardor del 2004, el fracàs de la Intifada d’Al-Aqsa i l’elecció de Mahmoud Abbas – amb un perfil més moderat que el del seu predecessor- com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) al Gener del 2005 eren factors que, almenys a priori, convidaven a l’optimisme.

Els detractors del Pla, que adoptaren el color taronja, advertien del risc que aquesta retirada unilateral podía tenir per a la seguretat d’Israel i argumentaven que sense el lideratge carismàtic del “rais” Iàssir Arafat, sense la presència militar de les FDI i tenint en compte la corrupció institucionalitzada de l’ANP, el Hamàs podria aprofitar la situació de “caos sota control” per a fer-se amb el poder.

Els agorers tenien raó. Avui, la major part de l’opinió pública israeliana, fins i tots els sectors afins a l’esquerra que en aquells moments aplaudien la desconexió, s’han rendit a  aquesta evidència. Isaac Herzog, el líder de l’oposició i president de la coalició Unió Sionista, de centre esquerra, ho va expressar amb rotunditat fa unes setmanes:

“Without a doubt, from a security perspective, the disengagement was a mistake”.

Què ha passat en aquests darrers deu anys? Doncs que els pronòstics més pessimistes s’han fet realitat.  La camarilla corrupta liderada pel President Abbas va ser incapaç de governar amb eficàcia el polvorí de Gaza i el gran beneficiat va ser el Hamàs. Els islamistes, que portaven des dels anys 90 criticant la corrupció endèmica de Fatah i dedicant-se a una interessada tasca assistencial, van guanyar les eleccions al gener del 2006. El President palestí no ho va acceptar i les negociacions per a la formació d’un govern d’unitat van acabar en punt mort. Al juny del 2007 els islamistes es van sentir prou forts com per prendre el poder manu militari. Ho van fer en 4 dies. L’ odiat Mahmud Dahlan, el cap de les forces policials de l’ANP a Gaza, va haver de fugir i buscar refugi a Cisjordània per a salvar la vida. Molts funcionaris i partidaris de Fatah van seguir el seu exemple. Els que es van quedar van haver de patir la brutal repressió del Hamàs. Els islamistes van imposar la seva llei a Gaza i des de llavors han actuat sense contemplacions davant de qualsevol tipus de dissidència o oposició, com la dels grups salafistes que els acusen de ser tous en la seva aplicació de la Sharia, la llei islàmica.

Font: blog de les Forces de Defensa d'Israel.

Font: blog de les Forces de Defensa d’Israel.

Gràcies al suport econòmic i militar de països com Iran, Turquia o Qatar, el Hamàs ha incrementat el seu arsenal i ha disparat més de 11.000 coets o míssils des de la Franja contra sòl israelià durant la darrera década. L’amenaça ha estat constant per a la població civil de les ciutats i els kibbutzim del centre-sud del país. Sderot, Ashqelon o Ashdod, han hagut de convertir els seus edificis, parcs públics, hospitals o escoles en búnquers. Els seus ciutadans només disposen de pocs segons per córrer cap al refugi més proper una vegada que ha sonat l’alerta roja. Els míssils del Hamàs, cada vegada més sofisticats i amb una major càrrega balística, ja arriben a Tel Aviv, Jerusalem o fins i tot a Haifa, al nord del país (Vegeu el gràfic publicat al blog de les FDI). Encara que el govern israelià ha respost amb operacions militars a la Franja per destruir l’arsenal del Hamàs -la darrera, el passat estiu-, no s’ha pogut eradicar totalment el llançament de Qassams (o fins i tot míssils Grad) des de Gaza cap a territori israelià. A Jerusalem es tem que l’aixecament de sancions a l’Iran -gràcies a l’acord signat el Juliol passat a Viena- permeti al règim de Teheran finançar i reconstruir els arsenals dels seus aliats palestins del Hamàs. A més, La recent irrupció de grups jihadistes afins a l’Estat Islàmic (EI) a El Sinaí i a la Franja de Gaza suposen una nova amenaça a tenir en compte per a la seguretat d’Israel.

La societat israeliana ha après la lliçó de Gaza. La desconnexió unilateral ni ha aportat seguretat ni ha contribuït a incentivar el procés de pau amb els palestins. Amb el Hamàs consolidat a Gaza, amb unes negociacions de pau en Stand-By de manera indefinida i amb el President Abbas partidari de buscar una solució unilateral al conflicte (basada en el reconeixement internacional de Palestina sense arribar a cap tipus d’acord amb Israel), una desconnexió unilateral israeliana dels assentaments a Cisjordània es planteja a curt o mitjà termini com inviable. El govern israelià -independentment del seu signe polític- no pot permetre que Cisjordània esdevingui una nova Gaza. El risc de que el Hamàs o altres grups terroristes es facin amb el control del territori és massa gran. Parafrasejant al diplomàtic israelià Abba Eban, Israel es veuria abocat a unes fronteres pràcticament indefensables, a les “fronteres d’Auschwitz“.

Anuncis