Arxiu d'etiquetes: Colau

Una Itàlia sense italians.

podemos

Podemos. Els guanyadors morals del 20D. Font: El Nacional.

La jornada electoral del 20 de Desembre del 2015 passarà a la història perquè obre una nova etapa a la política espanyola caracteritzada per la política de pactes i la fi del bipartidisme, hegemònic des de la restauració democràtica als anys 70. Quins eren els objectius i quins han estat els resultats obtinguts pels principals partits a Catalunya. Fem un breu anàlisi:

1. El PP confirma el seu “annus horribilis”. Els populars continuen en caiguda lliure. S’han confirmat els mals resultats obtinguts a les municipals del passat mes de Maig i a les plebiscitàries del 27-S. Ni el lideratge d’un tipus dur, el Sheriff Xavier García Albiol, ha pogut evitar la clatellada. A nivell estatal, el PP obté una victoria pírrica. Els populars perden més de seixanta escons i passen de 186 a 123. No han aconseguit arribar a la xifra dels 130 escons amb el 30% dels vots. La societat espanyola ha passat factura a la inacció del president Mariano Rajoy, incapaç de realitzar les reformes necessàries davant la crisi econòmica, social, política, territorial i moral -la corrupció- que el país ha patit des de 2008 en endavant. Com la força més votada, el PP encara té opcions de formar govern. No ho tindrà fàcil. El pactisme polític és una novetat a Espanya i no li surten els comptes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Des de Berlín i Brussel·les es veuria amb bons ulls la formació d’un govern de concentració nacional, una gran coalició “a la alemanya”, entre el PP, el PSOE i els Ciutadans d’Albert Rivera. Però l’enfrontament personal entre Rajoy i Sánchez en el debat electoral de dilluns passat pot complicar molt aquest hipotètic acord.

2. EL PSC aguanta el tipus. Carme Chacón no ha aconseguit salvar al soldado Pedro Sánchez, pero els socialistes han aguantat el tipus. Els resultats electorals d’anit els deixen com a tercera força política a Catalunya, superant fins i tot a Llibertat i Democràcia, la marca blanca de Convergència, coaligada per a l’ocasió amb Reagrupament Independentista i amb els Demòcrates de Catalunya, l’escissió sobiranista d’Unió. Pedro Sánchez no és Felipe González i ha pagat un elevat preu electoral. Els socialistes han perdut una vintena d’escons en comparació amb els resultats obtinguts per Alfredo Pérez Rubalcaba ara fa quatre anys. El PSOE ha tocat fons en unes generals i han estat derrotats per un emergent Podemos a Catalunya, València, Madrid i el País Basc. Sánchez salva els mobles gràcies als eterns feus socialistes del sud d’Espanya: Andalusia i Extremadura. El PSOE corre el risc de esdevenir el “partit del sud agrari”. El cap de Pedro Sánchez perilla. Susana Díaz observa la situació des de Sevilla. Si hi ha soroll de ganivets a Ferraz, la presidenta andalusa no dubtarà a presentar la seva candidatura per a pilotar la nau socialista. 

3. Podem, el gran vencedor a Catalunya i els guanyadors morals a Espanya. L’aliança del partit morat amb altres forces d’esquerra a València, Galícia o Catalunya els va permetre pujar a les enquestes i plantejar un clima de remuntada que Iglesias ha sabut explotar perfectament durant la campanya electoral. A Catalunya el factor Ada Colau i la defensa del referèndum han estat determinants. L’historiador Xavier Domènech ha après dels errors de Francesc Rabell. Ha donat un perfil filo sobiranista a la seva candidatura, ha aconseguit el suport de bona part de l’electorat d’esquerra partidari del “Dret a decidir” i li ha guanyat a ERC la batalla de les esquerres. Ara, l’objectiu del partit d’Iglesias es disputar-li la hegemonia de l’esquerra a nivell estatal a un PSOE en hores baixes. La pugna està més oberta que mai.

4. ERC consolida el seu sorpasso davant de CDC. La millor noticia electoral d’anit per als republicans. ERC ha perdut la pugna per l’esquerra amb En Comú Podem però es consolida com la principal força política d’àmbit independentista. Quico Homs salva els mobles per a Llibertat i Democràcia. Un daltabaix electoral de la marca blanca de CDC probablement hagués complicat molt el futur polític del encara President en funcions, Artur Mas. Tanmateix, la victòria d’En Comú Podem pot donar ales als sectors cupaires més oposats a la investidura de Mas (amb la finalitat d’ampliar el sobiranisme per l’esquerra). La resposta la coneixerem el proper 27 de Desembre.

5. Esclat de la bombolla ciutadana. El partit taronja no ha confirmat l’èxit electoral que li auguraven la majoria de les enquestes a l’inici de la campanya electoral. El seu posicionament clarament contrari al indepedentisme no ha estat un ganxo suficient per a encumbrar a Albert Rivera al palau de la Moncloa, ni per a donar-li les claus de la política espanyola. Els crítics opinen que Ciutadans ha fet una campanya fàcil, sense arriscar, a rebuf dels vents favorables que bufaven de les enquestes, i això els ha passat factura. Durant la campanya, Rivera va afirmar que no pactaria amb el PP però facilitaria la investidura de Rajoy en ares de l’estabilitat, per a evitar la paràlisi de la política espanyola. Sigui com sigui, els números tampoc quadren per a tancar una hipòtetica majoria parlamentaria de color blau-taronja.  Ciutadans també punxa a Catalunya. El partit taronja ha estat superat per ERC i CDC, les principals forces sobiranistes de la coalició JXSÍ. No ha aconseguit derrotar a l’independentisme a domicili. Sens dubte, aquests resultats electorals han deixat una sensació de fracàs als Rivera, Arrimadas o Girauta. Vists els resultats, les seves expectatives estaven sobredimensionades.

6. Duran i Lleida, Esborrat del mapa. Aquests resultats eren previsibles. L’històric partit de Carrasco i Formiguera torna a ensopegar. Va quedar fora del Parlament i ara perd la seva representació a les cambres espanyoles. Duran i Lleida no ha conseguit connectar amb els votants desencisats pel gir sobiranista de CDC. De moment, el polític d’Alcampell ha reconegut el seu fracàs però no pensa dimitir. Duran hauria de reflexionar, una retirada a temps també és una victòria.

Com hem dit d’entrada, els resultats electorals d’anit marquen el final d’una època caracteritzada pel bipartidisme, és a dir, l’alternança de poder entre els dos grans partits hegemònics a nivell estatal, el PP i el PSOE. S’obre una nova època de pacte. El congrés espanyol, molt més fragmentat políticament, s’italianiza o es catalanitza. Els acords entre els principals partits no resultaran fàcils. Els dos grans blocs de centre dreta i centre esquerra estan en empat tècnic i els partits perifèrics -especialment el PNB- podrien jugar un paper clau en la formació d’un nou govern de coalició. També els diputats del bloc sobiranista català podrien donar suport a una coalició de centre esquerra entre el PSOE, IU i Podem a canvi del referèndum. Totes les opcions estan obertes. Davant les dificultats de l’aritmètica parlamentària tampoc poden descartar noves eleccions a la Primavera, com a Catalunya. La política espanyola entra en una nova fase. Felipe González va encertar el seu pronòstic: el parlament espanyol s’italianitza, però ens manca finezza. Benvinguts a una Itàlia sense italians.

“Desafío independentista”, solució Política.

eleccions

Els resultats electorals d’anit a Catalunya. Font: RAC-1.

Unes breus reflexions personals a pèl sobre els resultats electorals d’anit.

1. La victòria de Junts Pel Si (JXSÍ) ha estat clara amb 62 escons. Si li sumem els deu de la CUP, dóna una majoria absoluta independentista de 72. Ha perdut escons la coalició independentista liderada per Artur Mas en comparació amb els resultats del 2012? En aquelles eleccions CiU i ERC sumaven 71 però cal tenir en compte un factor. Avui CiU ja no existeix. JXSÍ és una coalició composta principalment per Convergència Democràtica (CDC) i ERC. Si a aquests 71 escons li restem uns vuit d’Unió, la xifra és més o menys la d’aquests resultats, 62-63 escons.

2. El PP ha tingut un nou retrocés electoral en aquestes eleccions. Ha perdut vuit escons en comparació amb els resultats electorals de novembre del 2012. La inactivitat del govern Rajoy li ha passat factura. Molts votants populars han votat a Ciutadans. El partit liderat pel duet  Rivera – Arrimadas esdevé la força més representativa de l’unionisme al nostre país. El PP va camí de convertir-se en una força marginal de la política catalana. Personalment, no ho lamento. S’ho han guanyat a pols.

3. Pacatada d’en Duran. Unió Democràtica de Catalunya (UCD) es queda sense representació parlamentària. Això demostra clarament que la majoria dels votants del partit democristià no estan d’acord amb el gir donat per la cúpula duranista en els últims mesos.

4. La incògnita cupaire. Els resultats donen a la CUP una posició decisiva en la configuració del proper Parlament. Em recorda a la posició que va gaudir ERC després de les eleccions del 16 de novembre del 2003. Els “cuperos” comparteixen ideals independentistes amb JXSÍ però ideòlogicament els separa un món. D’entrada, els seus portaveus -David Fernández ho ha repetit aquesta nit- han afirmat que no donaran suport a la investidura de Mas . Les negociacions entre Junts Pel Si i la CUP no seran senzilles. Una possible sortida seria buscar un President de consens, com podria ser Raül Romeva o el republicà Oriol Junqueras.

5.  Catalunya no ha pogut. El fracàs de Podem. Fa uns mesos, a l’escalf de la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, hom pensava que Catalunya sí que és pot -la marca catalana del partit liderat per Pablo Iglesias- podia donar un important “sorpasso” a les eleccions. A l’inici de la campanya algunes enquestes la elevaven fins a la segona força política. Al final s’ha quedat en un bluff. Rabell, Iglesias i Errejón han reconegut el fracàs. La indiferència de la carismàtica Colau i el fet de prioritzar els temes socials -l’eix ideològic- durant la campanya electoral, una campanya centrada principalment en l’eix nacional pel seu caràcter plebiscitari, els ha passat factura. Bona part del votant independentista d’IC-Verds ha votat a la CUP i això, en part, explica l’inesperat ascens dels cupaires. Afortunadament per a Pablo Iglesias, Podem encara disposa de temps per analitzar les causes d’aquest fracàs i evitar una nova relliscada en les pròximes eleccions generals.

¿Victòria de l’independentisme a les eleccions d’anit? Si, però insuficient perquè l’independentisme no ha assolit un dels seus gran objectius: superar el 50% dels vots. El moviment independentista no és un caprici de Mas i a la Moncloa s’equivoquen si creuen que per si sol es desinflarà el Souflé. Però, tal i com va reconèixer ahir Antonio Baños (CUP), els independentistes tampoc tenen a dia d’avui una majoria prou folgada com per a imposar una declaració unilateral de independència. 

El futur a curt o mitjà termini? És una incògnita. L’únic que podem afirmar sense por d’espifiar-la és que Madrid té un problema. El vot independentista supera el 45% i s’acosta als dos milions de votants. Les seves demandes no poden ser ignorades i el govern espanyol ha de donar una sortida política a l’anomenat “Desafiament Sobiranista”. Agradi o no, s’ha acabat el temps del “immovilismo” i de buscar només sortides legals-penals al conflicte català. Després de les pròximes eleccions generals, el futur govern espanyol que surti de les urnes haurà de donar una sortida política aquest conflicte -potser la celebració d’un referèndum legal a l’escocesa? – Si no és així, el conflicte s’enquistarà i potser arribi el dia en què els independentistes no només guanyin còmodament en escons sinó també en vots. Llavors, Madrid es trobarà amb una declaració unilateral d’independència sobre la taula i lamentarà la seva inacció durant tots aquests anys.