Arxiu d'etiquetes: Catalunya

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Una Itàlia sense italians.

podemos

Podemos. Els guanyadors morals del 20D. Font: El Nacional.

La jornada electoral del 20 de Desembre del 2015 passarà a la història perquè obre una nova etapa a la política espanyola caracteritzada per la política de pactes i la fi del bipartidisme, hegemònic des de la restauració democràtica als anys 70. Quins eren els objectius i quins han estat els resultats obtinguts pels principals partits a Catalunya. Fem un breu anàlisi:

1. El PP confirma el seu “annus horribilis”. Els populars continuen en caiguda lliure. S’han confirmat els mals resultats obtinguts a les municipals del passat mes de Maig i a les plebiscitàries del 27-S. Ni el lideratge d’un tipus dur, el Sheriff Xavier García Albiol, ha pogut evitar la clatellada. A nivell estatal, el PP obté una victoria pírrica. Els populars perden més de seixanta escons i passen de 186 a 123. No han aconseguit arribar a la xifra dels 130 escons amb el 30% dels vots. La societat espanyola ha passat factura a la inacció del president Mariano Rajoy, incapaç de realitzar les reformes necessàries davant la crisi econòmica, social, política, territorial i moral -la corrupció- que el país ha patit des de 2008 en endavant. Com la força més votada, el PP encara té opcions de formar govern. No ho tindrà fàcil. El pactisme polític és una novetat a Espanya i no li surten els comptes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Des de Berlín i Brussel·les es veuria amb bons ulls la formació d’un govern de concentració nacional, una gran coalició “a la alemanya”, entre el PP, el PSOE i els Ciutadans d’Albert Rivera. Però l’enfrontament personal entre Rajoy i Sánchez en el debat electoral de dilluns passat pot complicar molt aquest hipotètic acord.

2. EL PSC aguanta el tipus. Carme Chacón no ha aconseguit salvar al soldado Pedro Sánchez, pero els socialistes han aguantat el tipus. Els resultats electorals d’anit els deixen com a tercera força política a Catalunya, superant fins i tot a Llibertat i Democràcia, la marca blanca de Convergència, coaligada per a l’ocasió amb Reagrupament Independentista i amb els Demòcrates de Catalunya, l’escissió sobiranista d’Unió. Pedro Sánchez no és Felipe González i ha pagat un elevat preu electoral. Els socialistes han perdut una vintena d’escons en comparació amb els resultats obtinguts per Alfredo Pérez Rubalcaba ara fa quatre anys. El PSOE ha tocat fons en unes generals i han estat derrotats per un emergent Podemos a Catalunya, València, Madrid i el País Basc. Sánchez salva els mobles gràcies als eterns feus socialistes del sud d’Espanya: Andalusia i Extremadura. El PSOE corre el risc de esdevenir el “partit del sud agrari”. El cap de Pedro Sánchez perilla. Susana Díaz observa la situació des de Sevilla. Si hi ha soroll de ganivets a Ferraz, la presidenta andalusa no dubtarà a presentar la seva candidatura per a pilotar la nau socialista. 

3. Podem, el gran vencedor a Catalunya i els guanyadors morals a Espanya. L’aliança del partit morat amb altres forces d’esquerra a València, Galícia o Catalunya els va permetre pujar a les enquestes i plantejar un clima de remuntada que Iglesias ha sabut explotar perfectament durant la campanya electoral. A Catalunya el factor Ada Colau i la defensa del referèndum han estat determinants. L’historiador Xavier Domènech ha après dels errors de Francesc Rabell. Ha donat un perfil filo sobiranista a la seva candidatura, ha aconseguit el suport de bona part de l’electorat d’esquerra partidari del “Dret a decidir” i li ha guanyat a ERC la batalla de les esquerres. Ara, l’objectiu del partit d’Iglesias es disputar-li la hegemonia de l’esquerra a nivell estatal a un PSOE en hores baixes. La pugna està més oberta que mai.

4. ERC consolida el seu sorpasso davant de CDC. La millor noticia electoral d’anit per als republicans. ERC ha perdut la pugna per l’esquerra amb En Comú Podem però es consolida com la principal força política d’àmbit independentista. Quico Homs salva els mobles per a Llibertat i Democràcia. Un daltabaix electoral de la marca blanca de CDC probablement hagués complicat molt el futur polític del encara President en funcions, Artur Mas. Tanmateix, la victòria d’En Comú Podem pot donar ales als sectors cupaires més oposats a la investidura de Mas (amb la finalitat d’ampliar el sobiranisme per l’esquerra). La resposta la coneixerem el proper 27 de Desembre.

5. Esclat de la bombolla ciutadana. El partit taronja no ha confirmat l’èxit electoral que li auguraven la majoria de les enquestes a l’inici de la campanya electoral. El seu posicionament clarament contrari al indepedentisme no ha estat un ganxo suficient per a encumbrar a Albert Rivera al palau de la Moncloa, ni per a donar-li les claus de la política espanyola. Els crítics opinen que Ciutadans ha fet una campanya fàcil, sense arriscar, a rebuf dels vents favorables que bufaven de les enquestes, i això els ha passat factura. Durant la campanya, Rivera va afirmar que no pactaria amb el PP però facilitaria la investidura de Rajoy en ares de l’estabilitat, per a evitar la paràlisi de la política espanyola. Sigui com sigui, els números tampoc quadren per a tancar una hipòtetica majoria parlamentaria de color blau-taronja.  Ciutadans també punxa a Catalunya. El partit taronja ha estat superat per ERC i CDC, les principals forces sobiranistes de la coalició JXSÍ. No ha aconseguit derrotar a l’independentisme a domicili. Sens dubte, aquests resultats electorals han deixat una sensació de fracàs als Rivera, Arrimadas o Girauta. Vists els resultats, les seves expectatives estaven sobredimensionades.

6. Duran i Lleida, Esborrat del mapa. Aquests resultats eren previsibles. L’històric partit de Carrasco i Formiguera torna a ensopegar. Va quedar fora del Parlament i ara perd la seva representació a les cambres espanyoles. Duran i Lleida no ha conseguit connectar amb els votants desencisats pel gir sobiranista de CDC. De moment, el polític d’Alcampell ha reconegut el seu fracàs però no pensa dimitir. Duran hauria de reflexionar, una retirada a temps també és una victòria.

Com hem dit d’entrada, els resultats electorals d’anit marquen el final d’una època caracteritzada pel bipartidisme, és a dir, l’alternança de poder entre els dos grans partits hegemònics a nivell estatal, el PP i el PSOE. S’obre una nova època de pacte. El congrés espanyol, molt més fragmentat políticament, s’italianiza o es catalanitza. Els acords entre els principals partits no resultaran fàcils. Els dos grans blocs de centre dreta i centre esquerra estan en empat tècnic i els partits perifèrics -especialment el PNB- podrien jugar un paper clau en la formació d’un nou govern de coalició. També els diputats del bloc sobiranista català podrien donar suport a una coalició de centre esquerra entre el PSOE, IU i Podem a canvi del referèndum. Totes les opcions estan obertes. Davant les dificultats de l’aritmètica parlamentària tampoc poden descartar noves eleccions a la Primavera, com a Catalunya. La política espanyola entra en una nova fase. Felipe González va encertar el seu pronòstic: el parlament espanyol s’italianitza, però ens manca finezza. Benvinguts a una Itàlia sense italians.

¿Ítaca o l’enfonsament del Titanic?

cup

La CUP no investirà a Artur Mas. Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta o Gabriela Serra ho han repetit per activa i per passiva durant les últimes setmanes. Els cuperos són coherents amb el seu programa electoral i pensen complir-lo. Si aquestes haguessin estat unes eleccions autonòmiques corrents, és probable que la CUP investís com a futur President de la Generalitat a Oriol Junqueras o Raül Romeva, amb perfils més progressistes i desvinculats de la dreta convergent, en el marc d’un acord per a formar una coalició de govern. Però les eleccions del passat 27 de setembre han estat unes eleccions excepcionals pel seu caràcter plebiscitari. No es tracta d’investir a un President autonòmic a l’ús, sino de escollir al políitic que ha de liderar la transició nacional cap a la independència. La CUP vol una ruptura amb la legalitat espanyola  per a  caminar cap a la independència -avui s’ha aprovat al Parlament el full de ruta de la desconnexió amb Espanya- però pensa prescindir d’Artur Mas, del polític que ha liderat en els últims tres anys el projecte independentista, el viatge a Ítaca.

Des de Junts Pel Sí s’avisa a la CUP: Mas és innegociable i aquesta arriscada aposta pot posar en perill el procés independentista, la travessia cap a Ítaca, perquè deixa al Govern de la Generalitat en precari en un moment crucial, justament quan el govern popular de Rajoy està movent fitxes per a frenar seriosament l’anomenat desafiament secessionista. Les reunions a La Moncloa de la setmana passada del president Rajoy amb Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias són un exemple. Mentre que a Madrid l’unionisme pacta la creació d’un front ampli antisobiranista, un “Junts pel No”, a Catalunya tenim un govern en funcions i ni tan sols a dia d’avui sabem si Artur Mas podrà ser investit com a President. A més, des d’una òptica afí a CDC s’insisteix: si Mas ha liderat fins ara el “procés” independentista, el “viatge a Ítaca”, no té lògica buscar un nou capità per al vaixell abans d’arribar al port de destí.

Però convé recordar que la CUP no és Tsipras, la CUP és Varufakis. Els cupaires podrien investir a Mas com a mal menor, amb la finalitat d’evitar aquest atzucac, aquesta situació de paràlisi del procés independentistes i de les institucions catalanes. Investir a algú com a President no equival a donar-li un xec en blanc. En aquest cas es tractaria simplement de reconèixer que Mas és la figura més adequada per representar un moviment independentista, transversal i majorment de classe mitjana davant el govern de Madrid i la comunitat internacional. Però la idea de independència de la CUP és molt diferent a la de JXSÍ. Per als Cupaires la independència no és un fi, és només un mitjà per a canviar-ho tot, per a duur a termes importants reformes polítiques, econòmiques i socials, fins i tot de gènere. I aquestes reformes, des del punt de vista de l’esquerra independentista, no poden implementar-se si el President Mas, el màxim exponent del pujolisme, de la Convergència de tota la vida i de les retallades, encapçala aquest procés de transició nacional.

La CUP considera que l’independentisme principalment s’ha d’aixamplar per l’esquerra. El seu objectiu és atreure a la branca catalana de Podem (CSQEP) cap al procés constituent de la República Catalana. Però la radicalitat rupturista dels cupaires, les seves mesures anticapitalistes i el vet al President Mas pot allunyar a una part important de l’independentisme de centre -dreta, que s’identifica amb l’encara President en funcions.

No obstant això, els principals responsables d’aquesta situació d’impàs no són només els cuperos. També ho són molts dels votants que, sense identificar-se necessàriament amb els ideals d’esquerra anticapitalista dels cupaires, el passat 27-S van donar el seu vot a la llista encapçalada per Antonio Baños. ¿Per què, doncs, la CUP en lloc de JXSÍ, la coalició que millor representa el caràcter transversal i de classe mitjana del moviment independentista? Principalment per dos motius: Molts votants van veure la CUP com el principal garant de la lluita contra la corrupció i l’accelerador de la transició nacional cap a la independència. Malauradament, les bones intencions les carrega el diable. Aquests vots ens han portat a aquesta situació actual, amb un govern en funcions, un parlament polaritzat i amb un moviment independentista afeblit, dividit i dominat pel desànim.

El President Mas ha amenaçat amb noves eleccions al març si finalment no s’arriba a un acord entre totes dues formacions independentistes. Aquesta opció, que està a sobre de la taula, no es pot descartar. A dia d’avui el risc és que els mateixos independentistes es carreguin el Procés, que la travessia a Ítaca acabi com el viatge inagural del Titanic. I si aquest és, finalment, el desenllaç, aquesta vegada no es podrà culpar a Madrid de l’enfonsament del vaixell sobiranista.

“Desafío independentista”, solució Política.

eleccions

Els resultats electorals d’anit a Catalunya. Font: RAC-1.

Unes breus reflexions personals a pèl sobre els resultats electorals d’anit.

1. La victòria de Junts Pel Si (JXSÍ) ha estat clara amb 62 escons. Si li sumem els deu de la CUP, dóna una majoria absoluta independentista de 72. Ha perdut escons la coalició independentista liderada per Artur Mas en comparació amb els resultats del 2012? En aquelles eleccions CiU i ERC sumaven 71 però cal tenir en compte un factor. Avui CiU ja no existeix. JXSÍ és una coalició composta principalment per Convergència Democràtica (CDC) i ERC. Si a aquests 71 escons li restem uns vuit d’Unió, la xifra és més o menys la d’aquests resultats, 62-63 escons.

2. El PP ha tingut un nou retrocés electoral en aquestes eleccions. Ha perdut vuit escons en comparació amb els resultats electorals de novembre del 2012. La inactivitat del govern Rajoy li ha passat factura. Molts votants populars han votat a Ciutadans. El partit liderat pel duet  Rivera – Arrimadas esdevé la força més representativa de l’unionisme al nostre país. El PP va camí de convertir-se en una força marginal de la política catalana. Personalment, no ho lamento. S’ho han guanyat a pols.

3. Pacatada d’en Duran. Unió Democràtica de Catalunya (UCD) es queda sense representació parlamentària. Això demostra clarament que la majoria dels votants del partit democristià no estan d’acord amb el gir donat per la cúpula duranista en els últims mesos.

4. La incògnita cupaire. Els resultats donen a la CUP una posició decisiva en la configuració del proper Parlament. Em recorda a la posició que va gaudir ERC després de les eleccions del 16 de novembre del 2003. Els “cuperos” comparteixen ideals independentistes amb JXSÍ però ideòlogicament els separa un món. D’entrada, els seus portaveus -David Fernández ho ha repetit aquesta nit- han afirmat que no donaran suport a la investidura de Mas . Les negociacions entre Junts Pel Si i la CUP no seran senzilles. Una possible sortida seria buscar un President de consens, com podria ser Raül Romeva o el republicà Oriol Junqueras.

5.  Catalunya no ha pogut. El fracàs de Podem. Fa uns mesos, a l’escalf de la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, hom pensava que Catalunya sí que és pot -la marca catalana del partit liderat per Pablo Iglesias- podia donar un important “sorpasso” a les eleccions. A l’inici de la campanya algunes enquestes la elevaven fins a la segona força política. Al final s’ha quedat en un bluff. Rabell, Iglesias i Errejón han reconegut el fracàs. La indiferència de la carismàtica Colau i el fet de prioritzar els temes socials -l’eix ideològic- durant la campanya electoral, una campanya centrada principalment en l’eix nacional pel seu caràcter plebiscitari, els ha passat factura. Bona part del votant independentista d’IC-Verds ha votat a la CUP i això, en part, explica l’inesperat ascens dels cupaires. Afortunadament per a Pablo Iglesias, Podem encara disposa de temps per analitzar les causes d’aquest fracàs i evitar una nova relliscada en les pròximes eleccions generals.

¿Victòria de l’independentisme a les eleccions d’anit? Si, però insuficient perquè l’independentisme no ha assolit un dels seus gran objectius: superar el 50% dels vots. El moviment independentista no és un caprici de Mas i a la Moncloa s’equivoquen si creuen que per si sol es desinflarà el Souflé. Però, tal i com va reconèixer ahir Antonio Baños (CUP), els independentistes tampoc tenen a dia d’avui una majoria prou folgada com per a imposar una declaració unilateral de independència. 

El futur a curt o mitjà termini? És una incògnita. L’únic que podem afirmar sense por d’espifiar-la és que Madrid té un problema. El vot independentista supera el 45% i s’acosta als dos milions de votants. Les seves demandes no poden ser ignorades i el govern espanyol ha de donar una sortida política a l’anomenat “Desafiament Sobiranista”. Agradi o no, s’ha acabat el temps del “immovilismo” i de buscar només sortides legals-penals al conflicte català. Després de les pròximes eleccions generals, el futur govern espanyol que surti de les urnes haurà de donar una sortida política aquest conflicte -potser la celebració d’un referèndum legal a l’escocesa? – Si no és així, el conflicte s’enquistarà i potser arribi el dia en què els independentistes no només guanyin còmodament en escons sinó també en vots. Llavors, Madrid es trobarà amb una declaració unilateral d’independència sobre la taula i lamentarà la seva inacció durant tots aquests anys.