Arxiu d'etiquetes: Brexit

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Anuncis