Arxiu d'etiquetes: Arafat

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.

Anuncis

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.