Arxiu d'etiquetes: Al-Qaida

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.