El 26-J i els seus possibles escenaris.

26j

Els resultats electorals d’ahir. Font: El Confidencial.

Les eleccions del 26-J ens han deixat uns resultats incerts, però menys que els del passat 20-D. Mariano Rajoy ha estat el gran vencedor de la cita amb les urnes. El candidat popular ha aconseguit una victòria molt més decisiva que l’obtinguda el passat 20 de desembre. Els resultats electorals d’anit ens mostren que en temps d’incertesa (vegeu la victòria del Leave en el referèndum britànic de dijous passat) els ciutadans han optat pel vot útil als partits de govern –PP i PSOE– en detriment de les opcions representatives de l’anomenada nova política, Ciutadans i Podem. Bona part de l’èxit popular cal atribuir-lo a l’estratègia electoral cuinada a Gènova, basada precisament en la por a Podem -amb nosaltres, l’ordre; amb Podem, el caos- i amanida en els mitjans afins amb constants al·lusions a Veneçuela, Nicolás Maduro i als suposats vincles existents del règim bolivarià amb la formació morada.

El PSOE, per la seva banda, ha salvat els mobles i punt. El partit socialista ha evitat el sorpasso de Podem per l’esquerra que pronosticaven totes les enquestes però ha empitjorat els ja pírrics resultats obtinguts al desembre. Només el retrocés de Susana Díaz a Andalusia salva de moment al soldat Sánchez que, paradoxalment, pot jugar un paper clau en la formació d’un nou govern.

El partit d’Albert Rivera ha estat un dels grans derrotats de la nit. C’s ha pagat l’acord assolit la passada primavera amb Pedro Sánchez i molts votants han optat per tornar-li el vot al PP.

Durant les properes setmanes des del PP i el seu entorn mediàtic s’exercirà una important pressió sobre la formació taronja per a convèncer a Albert Rivera de la necessitat de pactar amb el candidat Rajoy la formació d’un govern de coalició que posi fi a la interinitat que ha regnat a la política espanyola durant el darrer mig any. Veurem si Rivera sucumbeix o no a la pressió. 

Podem és el gran derrotat de la cita electoral d’anit. La coalició conjunta amb Esquerra Unida no ha servit per a superar al PSOE des de l’esquerra i ara queda en entredit. Podem segueix fort a Euskadi i Catalunya però perd vots a la resta d’Espanya. La negativa d’Iglesias a tancar un acord amb Pedro Sánchez per a la formació d’un govern de centre-esquerra li ha passat factura. El futur és incert. El fracàs electoral d’anit pot engrandir la divisió del partit entre els sectors afins a Iglesias, més escorats cap a l’esquerra, i els errejonistes, més pragmàtics i partidaris del pacte amb els socialistes.

Els resultats electorals d’anit ens permeten albirar 2 probables escenaris:

1. El primer és el més factible: un govern del PP (presidit per Mariano Rajoy) en coalició amb Ciutadans i amb algunes formacions perifèriques com Coalició Canària o potser el PNB. La posició dels nacionalistes bascos probablement no s’aclareixi fins a la celebració de les eleccions autonòmiques a Euskadi el proper mes de setembre. D’entrada, el suport del PNB no està clar. Les diferències amb Ciutadans sobre el concert econòmic basc poden tensar les negociacions. Tot i això, el principal escull pot ser el d’aconseguir l’abstenció del PSOE, condició sine qua non perquè aquest escenari sigui factible. D’entrada, el líder socialista Pedro Sánchez s’oposa però la pressió s’incrementarà a mesura que vagi passant l’estiu i està per veure si llavors Sánchez voldrà carregar amb la responsabilitat d’unes terceres eleccions en aproximadament un any.

2. El segon és el menys proable: la gran coalició a la “alemanya” entre el PSOE i el PP, probablement també amb Ciutadans.Aquesta seria l’opció que més agradaria als mercats, Brussel·les i als inversors del IBEX-35. És un escenari que dóna estabilitat per als propers anys en una Eurozona plena de dubtes (especialment després del terratrèmol del Brexit amb la victòria del Leave en el referèndum britànic). Només una pressió insostenible sobre el PSOE forçaria a Pedro Sánchez a entrar en una coalició de govern liderada pel PP de Rajoy. Aquesta aposta és contraproduent pels interessos de Ferraz perquè oferiria en safata de plata el lideratge de l’oposició a Podem, el seu gran rival per l’esquerra.

Les negociacions seran llargues i tenses. Probablement el postureig duri fins a Setembre, quan els resultats electorals a Euskadi i Galícia aclareixin una mica el panorama. A més, a Espanya existeix el handicap d’una inexistent tradició pactista car des de la transició democràtica el bipartidisme PP-PSOE ha dominat la política espanyola sense la necessitat d’establir grans coalicions de govern multipartidistes, amb programes oposats i fins i tot antagònics en alguns aspectes. Tanmateix, ara hi ha més probabilitats de que finalment hi hagi fumata blanca que no pas al desembre perquè probablement cap partit vulgui carregar amb la responsabilitat d’unes noves eleccions -les terceres- en menys d’un any.

Des d’una òptica exclusivament catalana podem afirmar que l’independentisme ha aconseguit salvar els mobles però el procés sembla haver entrat en un bucle sense solució aparent. L’independentisme va arribar dividit i en tensió a la cita electoral d’anit. ERC i l’antiga CDC van optar per presentar-se novament per separat i les tensions entre totes dues formacions han estat evidents durant aquests darrers mesos tant a la coalició Junts pel Sí com a la darrera renovació de la cúpula dirigent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El govern català, a més, es troba bloquejat al parlament pels anticapitalistes de la CUP. Aquest escenari català, unit als resultats electorals d’anit, reforcen l’estratègia immobilista del PP.

La probable coalició de govern liderada pel PP comptarà amb el suport del PSOE i de Ciutadans per continuar amb l’estratègia de judicialitzar el procés i impedir el referèndum unilateral (RUI) plantejat per l’independentisme. Encara que aviat podrien escoltar-se novament cants de sirena referents a reformes constitucionals, terceres víes i la necessitat de trobar nous acomodaments constitucionals per a Catalunya, Rajoy no canviarà la seva estratègia de deixar que els independentistes es coguin a la salsa de les seves contradiccions internes mentre la via judicial va fent la seva feina. L’única conclusió clara és que a Catalunya va tornar a gunyar el dret a decidir però la reculada de Podem a la resta d’Espanya dificulta i molt la celebració d’un referèndum a l’escocesa pactat amb Madrid. 

En resum, els dos triomfadors de ahir a la nit van ser el president en funcions, Mariano Rajoy, i en menor mesura el seu gran rival, el socialista Pedro Sánchez. Tot i la irrupció dels partits de la nova política, el tradicional bipartidisme del nostre sistema polític es resisteix a morir.

Anuncis

Barça, futbol i política.

campnou

Estelades al Camp Nou durant un partit de Champions League d’aquesta temporada. Font: Mundo Deportivo.

El futbol és només esport, resa el tòpic. Però la història del segle passat ens mostra que la incòmoda relació entre la pilota i la política ha estat sempre present, especialment des de que el futbol va esdevenir un esport de masses als anys vint. Benito Mussolini o el general Videla van aprofitar els campionats del món disputats al seu país per a utilitzar el futbol com un aparador propagandístic dels mèrits dels seus règims a escala mundial. Un altre exemple. La victòria del Steaua de Bucarest contra el Barça a la trista final de Sevilla va ser instrumentalitzada pel dictador Nicolae Ceausescu per a presentar-la com un èxit del seu règim comunista..

Si parlem del cas espanyol, el futbol també es va convertir en un esport de masses als anys vint del segle passat. El tret de sortida el va donar la medalla de plata aconseguida per “La Roja” en els jocs olímpics d’Anvers (1920) però la consagració definitiva va tenir lloc vuit anys després, la temporada 1928-29, amb la celebració del primer campionat nacional de lliga, conquerit pel Futbol Club Barcelona dels Alcántara, Samitier o Platko, l’excel·lent porter hongarès homenatjat en una entusiasta oda pel poeta Rafael Alberti. 

El futbol havia assolit l’olimp de la popularitat i la seva relació amb la política es va fer inevitable. El Barça, potser pel fet de tenir un fundador estranger i a més protestant, Hans Gamper, es va identificar amb el catalanisme polític. El mateix Joan Gamper ho va fer. I això va provocar la persecució pura i dura del club català durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930).Les autoritats van exiliar a Joan Gamper, van clausurar l’estadi de Les Corts pels xiulets de l’afició culé a l’himne espanyol i també van prohibir la exhibició de banderes (per la seva semblança amb la Senyera) o d’insignies del Barça. D’aquí ve la frase “més que un club”. Realment, per als corifeus de la dictadura primorriverista era així perquè ser seguidor del Barça equivalia a ser catalanista. 

Després del breu període republicà (1931-1939), la història es repetiria novament durant la dictadura franquista. Als inicis de la Guerra Civil, el President blaugrana i polític vinculat a ERC, Josep Sunyol, fou afusellat sense judici a la serra de Guadarrama per les tropes sublevades (els Nacionales) pels seus ideals catalanistes. Era un botó de mostra de la repressió que el Franquisme preparava contra el Catalanisme i també contra el seu màxim representant futbolístic, el Barça.

sunyol

El president Sunyol, afussellat per les tropes nacionals a la serra de Guadarrama. Font: Sapiens.

Amb la finalització del conflicte bèl·lic, la persecució del club blaugrana a mans dels dirigents franquistes va ser implacable. Durant els primers anys de la Postguerra, les autoritats del Movimiento van depurar el club, li van imposar un nou presdent -el Marqués de la Mesa de Asta- afí als ideals de la “Nueva España” i van iniciar un procés d’ “españolización”, plasmat en la retallada de dues barres de la senyera de l’escut (amb la finalitat de que semblés l’altre bandera, la de la Grande y Libre) i en el canvi de nom a “Club de Fútbol Barcelona”.

Les autoritats franquistes estaven disposades a esborrar el Barça del mapa del fútbol espanyol i van estar a punt d’aconseguir-ho. Amb el club intervingut per les noves autoritats, amb molts jugadors exiliats o sancionats per la Federació Espanyola de Futbol (Balmanya, Escolà, Raich …), i amb un planter de jugadors improvisats, el Barça va salvar-se del descens de miracle en una agònica promoció contra el Reial Murcia a la temporada 1941-42. Irònies del destí, aquella nefasta temporada el Barça es va proclamar campió de la Copa del Generalísimo, que era el nom que llavors rebia l’actual Copa del Rei.

Si el Barça va ser un club perseguit per encarnar els valors del Catalanisme, el seu rival ciutadà, el RCD Espanyol, va viure l’altra cara de la moneda. Les autoritats franquistes van mimar al club blanc i blau perquè consideraven que havia estat el màxim representant dels valors Nacionales a la Catalunya republicana, roja i separatista. L’èxit no va trigar a arribar. L’any 1940 els periquitos van guanyar la primera Copa del Generalísimo i un conegut tenor de l’època va exaltar la victoria espanyolista amb aquesta cançoneta:
Dos cosas hay que dan brillo,
a los colores de España,
la espada de su Caudillo,
y el Español por su hazaña.
A inicis de la dècada dels 50, el FC Barcelona tornava a ser un club campió. De la mà del tècnic txecoslovac Fernando Daucik i liderat al camp pel crack mundial, Ladislao Kubala, el club blaugrana amenaçava amb imposar la seva hegemonia al futbol espanyol i europeu. Era el Barça triomfant de les Cinc Copes que pretenía reforçar-se amb l’estrella emergent del futbol sudamericà, el jugador argentí Alfredo Di Stéfano, conegut al seu país com la Saeta Rubia.
Un Barça amb Kubala i Di Stéfano probablement hauria estat un equip invencible. Les autoritats franquistes ho sabien i no estaven disposades a permetre-ho. Davant del interès que també tenia el Reial Madrid en incorporar al jugador -i aprofitant una duplicitat de contractes de l’astre argentí amb el River Plate i el Millonarios de Bogotá- l’arbitratge de la Real Federación Española de Fútbol, afí totalment al règim, va ser clau perquè la Saeta Rubia acabés jugant de blanc al club de Chamartín, després de que el president barcelonista, Enric Martí i Carretó, decidís renunciar als drets del jugador.
kubala

El somni blaugrana que la Dictadura franquista va impedir: Kubala i Di Stéfano, els dos grans cracks mundials de l’època, jugant junts al mateix equip. Font: Arxiu del FC Barcelona.

Amb la Presidència de Santiago Bernabéu (1943-1978), amic personal del Caudillo i home adicte al règim, s’inicia la coneguda relació d’interessos entre la dictadura franquista i el Reial Madrid FC, un club que havia estat fundat per estudiants catalans a la capital d’Espanya i, paradoxalment, havia mantingut clares simpaties esquerranes i republicanes durant els anys trenta (coincidint amb la proclamació de la II República a l’Abril del 1931, la directiva madridista d’aquell moment va eliminar el títol de Reial -concedit previament pel monarca Alfons XIII- i la coroneta del seu escut, al qual va incorporar la franja morada castellana en homenatge a la bandera republicana).
escudosmadrid

Els diferents escuts del Reial Madrid durant la seva història. El tercer per la dreta és el que correspon al període republicà (1931-1939), sense la corona monàrquica i amb la franja morada en homenatge a la bandera republicana.

En efecte, la carismàtica figura de Santiago Bernabéu i els seus vincles amb el règim franquista expliquen que un club de conegudes simpaties republicanes fos utilitzat per la dictadura com a aparador dels seus èxits a l’exterior, com la cara amable de l’Espanya franquista a Europa. Una altra figura clau d’aquest èxit va ser Don Raimundo Saporta, el vicepresident del club i home de confiança de Bernabéu. Saporta, amb importants contactes tant dins com fora d’Espanya, va ser el gran impulsor de la Copa d’Europa (juntament amb els periodistes del prestigiós diari esportiu francès L’Équipe) i va jugar un paper clau en la construcció de aquest Reial Madrid campió, com per exemple amb el fitxatge d’un dels millors futbolistes europeus d’aquell moment, el francès Raymond Kopa, del Stade de Reims. Amb l’esmentat Kopa, Di Stéfano, l’hongarès Puskas, Gento i companyia, el Reial Madrid es va fer invencible. La seva hegemonia en el futbol europeu va ser aclaparadora durant la segona meitat dels anys cinquanta. El dictador Franco havia aconseguit el seu objectiu: el Reial Madrid pentacampió d’Europa era la millor targeta de presentació del seu règim en uns moments on l’Espanya franquista pugnava per aconseguir la seva integració de ple en els organismes internacionals.
En conclusió, agradi o no, la relació entre futbol i política ha existit des de fa dècades, des que el futbol va deixar de ser un esport amateur per convertir-se en un fenòmen de masses. Tot i que el discurs políticament correcte digui el contrari, aquesta relació contínua també avui. L’últim capítol l’hem tingut aquesta mateixa setmana amb la prohibició de les banderes estelades a la final de Copa del Rei per part de la delegada del govern a Madrid, la popular Concepció Dancausa. Encara des del govern es digui el contrari, la mesura poc tenia a veure amb la seguretat i molt amb la política ja que la seva finalitat era evitar la visibilitat internacional de l’independentisme català gràcies a aquest esdeveniment esportiu. No obstant això, la mesura implicava també una violació flagrant de la llibertat d’expressió. Afortunadament, al final el jutge ha posat les coses al seu lloc. Quan la pilota comenci aquesta nit a rodar, els aficionats sevillistes i culers podran centrar-se exclusivament en l’espectacle esportiu.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.

Una Itàlia sense italians.

podemos

Podemos. Els guanyadors morals del 20D. Font: El Nacional.

La jornada electoral del 20 de Desembre del 2015 passarà a la història perquè obre una nova etapa a la política espanyola caracteritzada per la política de pactes i la fi del bipartidisme, hegemònic des de la restauració democràtica als anys 70. Quins eren els objectius i quins han estat els resultats obtinguts pels principals partits a Catalunya. Fem un breu anàlisi:

1. El PP confirma el seu “annus horribilis”. Els populars continuen en caiguda lliure. S’han confirmat els mals resultats obtinguts a les municipals del passat mes de Maig i a les plebiscitàries del 27-S. Ni el lideratge d’un tipus dur, el Sheriff Xavier García Albiol, ha pogut evitar la clatellada. A nivell estatal, el PP obté una victoria pírrica. Els populars perden més de seixanta escons i passen de 186 a 123. No han aconseguit arribar a la xifra dels 130 escons amb el 30% dels vots. La societat espanyola ha passat factura a la inacció del president Mariano Rajoy, incapaç de realitzar les reformes necessàries davant la crisi econòmica, social, política, territorial i moral -la corrupció- que el país ha patit des de 2008 en endavant. Com la força més votada, el PP encara té opcions de formar govern. No ho tindrà fàcil. El pactisme polític és una novetat a Espanya i no li surten els comptes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Des de Berlín i Brussel·les es veuria amb bons ulls la formació d’un govern de concentració nacional, una gran coalició “a la alemanya”, entre el PP, el PSOE i els Ciutadans d’Albert Rivera. Però l’enfrontament personal entre Rajoy i Sánchez en el debat electoral de dilluns passat pot complicar molt aquest hipotètic acord.

2. EL PSC aguanta el tipus. Carme Chacón no ha aconseguit salvar al soldado Pedro Sánchez, pero els socialistes han aguantat el tipus. Els resultats electorals d’anit els deixen com a tercera força política a Catalunya, superant fins i tot a Llibertat i Democràcia, la marca blanca de Convergència, coaligada per a l’ocasió amb Reagrupament Independentista i amb els Demòcrates de Catalunya, l’escissió sobiranista d’Unió. Pedro Sánchez no és Felipe González i ha pagat un elevat preu electoral. Els socialistes han perdut una vintena d’escons en comparació amb els resultats obtinguts per Alfredo Pérez Rubalcaba ara fa quatre anys. El PSOE ha tocat fons en unes generals i han estat derrotats per un emergent Podemos a Catalunya, València, Madrid i el País Basc. Sánchez salva els mobles gràcies als eterns feus socialistes del sud d’Espanya: Andalusia i Extremadura. El PSOE corre el risc de esdevenir el “partit del sud agrari”. El cap de Pedro Sánchez perilla. Susana Díaz observa la situació des de Sevilla. Si hi ha soroll de ganivets a Ferraz, la presidenta andalusa no dubtarà a presentar la seva candidatura per a pilotar la nau socialista. 

3. Podem, el gran vencedor a Catalunya i els guanyadors morals a Espanya. L’aliança del partit morat amb altres forces d’esquerra a València, Galícia o Catalunya els va permetre pujar a les enquestes i plantejar un clima de remuntada que Iglesias ha sabut explotar perfectament durant la campanya electoral. A Catalunya el factor Ada Colau i la defensa del referèndum han estat determinants. L’historiador Xavier Domènech ha après dels errors de Francesc Rabell. Ha donat un perfil filo sobiranista a la seva candidatura, ha aconseguit el suport de bona part de l’electorat d’esquerra partidari del “Dret a decidir” i li ha guanyat a ERC la batalla de les esquerres. Ara, l’objectiu del partit d’Iglesias es disputar-li la hegemonia de l’esquerra a nivell estatal a un PSOE en hores baixes. La pugna està més oberta que mai.

4. ERC consolida el seu sorpasso davant de CDC. La millor noticia electoral d’anit per als republicans. ERC ha perdut la pugna per l’esquerra amb En Comú Podem però es consolida com la principal força política d’àmbit independentista. Quico Homs salva els mobles per a Llibertat i Democràcia. Un daltabaix electoral de la marca blanca de CDC probablement hagués complicat molt el futur polític del encara President en funcions, Artur Mas. Tanmateix, la victòria d’En Comú Podem pot donar ales als sectors cupaires més oposats a la investidura de Mas (amb la finalitat d’ampliar el sobiranisme per l’esquerra). La resposta la coneixerem el proper 27 de Desembre.

5. Esclat de la bombolla ciutadana. El partit taronja no ha confirmat l’èxit electoral que li auguraven la majoria de les enquestes a l’inici de la campanya electoral. El seu posicionament clarament contrari al indepedentisme no ha estat un ganxo suficient per a encumbrar a Albert Rivera al palau de la Moncloa, ni per a donar-li les claus de la política espanyola. Els crítics opinen que Ciutadans ha fet una campanya fàcil, sense arriscar, a rebuf dels vents favorables que bufaven de les enquestes, i això els ha passat factura. Durant la campanya, Rivera va afirmar que no pactaria amb el PP però facilitaria la investidura de Rajoy en ares de l’estabilitat, per a evitar la paràlisi de la política espanyola. Sigui com sigui, els números tampoc quadren per a tancar una hipòtetica majoria parlamentaria de color blau-taronja.  Ciutadans també punxa a Catalunya. El partit taronja ha estat superat per ERC i CDC, les principals forces sobiranistes de la coalició JXSÍ. No ha aconseguit derrotar a l’independentisme a domicili. Sens dubte, aquests resultats electorals han deixat una sensació de fracàs als Rivera, Arrimadas o Girauta. Vists els resultats, les seves expectatives estaven sobredimensionades.

6. Duran i Lleida, Esborrat del mapa. Aquests resultats eren previsibles. L’històric partit de Carrasco i Formiguera torna a ensopegar. Va quedar fora del Parlament i ara perd la seva representació a les cambres espanyoles. Duran i Lleida no ha conseguit connectar amb els votants desencisats pel gir sobiranista de CDC. De moment, el polític d’Alcampell ha reconegut el seu fracàs però no pensa dimitir. Duran hauria de reflexionar, una retirada a temps també és una victòria.

Com hem dit d’entrada, els resultats electorals d’anit marquen el final d’una època caracteritzada pel bipartidisme, és a dir, l’alternança de poder entre els dos grans partits hegemònics a nivell estatal, el PP i el PSOE. S’obre una nova època de pacte. El congrés espanyol, molt més fragmentat políticament, s’italianiza o es catalanitza. Els acords entre els principals partits no resultaran fàcils. Els dos grans blocs de centre dreta i centre esquerra estan en empat tècnic i els partits perifèrics -especialment el PNB- podrien jugar un paper clau en la formació d’un nou govern de coalició. També els diputats del bloc sobiranista català podrien donar suport a una coalició de centre esquerra entre el PSOE, IU i Podem a canvi del referèndum. Totes les opcions estan obertes. Davant les dificultats de l’aritmètica parlamentària tampoc poden descartar noves eleccions a la Primavera, com a Catalunya. La política espanyola entra en una nova fase. Felipe González va encertar el seu pronòstic: el parlament espanyol s’italianitza, però ens manca finezza. Benvinguts a una Itàlia sense italians.