Arxiu de la categoria: terrorisme

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.

Barbies amb Niqab.

samra

Les joves adolescents Sabina Selimovic i Samra Kesinovic a Raqqa en un pòster propagandístic de l’Estat Islàmic. Font: International Business Times.

Sabina Selimovic i Samra Kesinovic eren dues adolescents bosnianes de 15 i 17 anys que vivien a Viena amb les seves famílies. Com moltes teenagers de la seva edat, les noies, amigues inseparables, anaven al Institut, quedaven amb la seva colla d’amics, els agradava el cinema, anar de compres, utilitzaven sovint xarxes socials com Facebook o Twitter…, Eren dues noies sociables, atractives, plenes de vida, i fins a aquell moment no havien donat cap alarma pel seu radicalisme o pel seu zel religiós. Les seves famíles, originàries de Bòsnia i Hercegovina, havien arribat a Àustria als anys 90 i no eren persones gaire religioses. Segons els testimonis d’amics i familiars, les dues adolescents ni tan sols portaven el hijab o mocador islàmic. Tanmateix, sota l’influx d’un predicador salafista, conegut com Abu Tejma, les noies es van radicalitzar en un breu període de temps. Aquest imam extremista, aquest predicador del nihilisme jihadista, les devia adoctrinar potser amb la promesa de trobar un princep blau jihadista a les llunyanes terres del Machrek, aprofitant l’esperit inquiet i les ganes d’aventures de les dues adolescents: Ei noies, no sigueu unes barbies qualsevols, comporteu-vos com a bones musulmanes; marxeu cap a Síria, ajudeu als vostres germans oprimits pels tirans apòstates, caseu-vos amb un heroi de la Jihad i fundeu una família musulmana a les terres del Califat

A l’Abril de l’any passat, les dues amigues van marxar cap a Síria -via Turquia- d’amagat dels seus familiars. Com si es tractés d’una criaturada sense importància, les dues noies van mentir als seus pares: anem de vacances per a aprendre idiomes. Fals. Anaven a fer la Gihad. Van deixar una nota d’acomiadament: “no ens busqueu, anem a servir a Allah i morirem per ell”. Per la seva bellesa, joventut i atreviment, els jihadistes de l’Estat Islàmic les van utilitzar com a reclam per a reclutar a altres joves musulmanes europees. En els pòsters de propaganda, Sabina i Samra apareixien desafiants, vestides amb el negre niqab i armades amb els Kalàixnikov de rigor.

Tanmateix, més enllà de la propaganda, la seva vida a Raqqa devia ser un infern. La parella d’adolescents, encara menors d’edat, es van casar amb jihadistes només trepitjar Síria i ben aviat es van veure tancades a casa, dedicades a tasques domèstiques i a procrear futurs soldats per al ISIS. Als pocs mesos de la seva arribada, les dues noies ja s’havien quedat embarassades dels seus marits. La parella d’adolescents, totalment decebudes amb la seva nova vida a la capital de l’autoproclamat califat, van comunicar-se amb les seves famílies. El seu missatge era molt clar: volem tornar a casa. Això va enfurismar a les seves superiors de la Brigada Al-Jansa, que veien perillar l’efectivitat dels seus missatges propagandístics. Probablement, el marit de Sabina la va coaccionar per a que desmentís els rumors de tornada a la revista Paris Match. Durant l’entrevista, realitzada via Twitter o per missatges de text telefònics, la jove adolescent bosniana afirmava viure feliç a Síria, on es sentia molt més lliure que a Viena per a poder practicar la seva religió.

Aquesta entrevista havia estat la darrera dada coneguda de Sabina Selimovic fins que el passat mes de Desembre, David Scharia, portaveu del Comitè Antiterrorista de les Nacions Unides, va assegurar que la noia havia estat víctima d’un bombardeig.  Tot i les amenaces, la seva amiga Samra va decidir tornar a Europa a qualsevol preu perquè enyorava a la seva família i la vida que portava a Viena, com qualsevol altra teenager de la seva edat. Però els jihadistes no estaven disposats a permetre-ho. Segons testimonis recollits recentment per diversos mitjans de comunicació austriacs, Samra hauria estat assassinada d’una brutal pallissa propinada per una turba de gihadistes al ser descoberta quan intentava fugir de Raqqa.

Samra ha estat una doble víctima. victima dels seus botxins jihadistes, però també víctima d’una colla de reclutadors, fanàtics i sense escrúpols, que s’aprofiten de la joventut, de la bona fe i de l’idealisme de moltes adolescents per a entabanar-les amb promeses de viure una vida d’aventures, casar-se amb un romàntic guerriller d’Allah i formar una família musulmana, amb la finalitat d’enviar-les a fer la Jihad cap a Síria o a l’Iraq. En realitat, aquesta modalitat de Jihad (Jihad Al-Nikah) es tracta d’un sistema de prostitució encoberta on els gihadistes de l’Estat Islàmic es casen amb noies joves per a poder mantenir relacions sexuals de manera lícita o halal. Al cap d’unes setmanes o mesos, els jihadistes es divorcien de les seves esposes i es tornen a casar de nou amb altres noies. En ocasions, aquests matrimonis poden durar dies o fins i tot hores. Sovint, les pròpies famílies de les joves pacten de grat aquests enllaços a canvi de protecció i d’una suma de diners, pagada com a dot. Per això hom pot parlar d’un sistema encobert de prostitució.

Malauradament, molts d’aquests reclutadors continuen buscant a noies adolescents musulmanes a les xarxes socials o als suburbis de Molenbeek, Marsella, Malmö o de Londres, per a adoctrinar-les en les seves idees radicals i enviar-les a Síria o Iraq a fer la Jihad (sexual). No ens queda alternativa. La llei ha de ser implacable. Els musulmans extremistes, que prediquen idees d’odi i envien als seus correligionaris a fer la Jihad a Síria, Irak, Afganistán o África, han de ser expulsats d’Europa i repatriats als seus països d’origen si volem evitar que altres joves musulmanes innocents tinguin el tràgic destí de Sabina i Samra.

Israel, deu anys de la desconexió de Gaza.

residents israelians de l'assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha'aretz.

residents israelians de l’assentament de Netzarim (Gaza) desmuten la Menorah de la sinagoga per a endurse-la. Font: Ha’aretz.

El passat dissabte es va conmemorar el desè aniversari de l’evacuació dels assentaments israelians de la franja de Gaza, una mesura unilateral aprovada per la coalició de govern presidida pel llavors Primer Ministre Ariel Sharon en el marc del Pla de Desconnexió. Entre mitjans d’agost i del 12 de Setembre del 2005 es van desmantellar 21 assentaments a Gaza i 4 al nord de Cisjordània. També va desaparèixer tota presència de les IDF en el petit enclavament mediterrani. Les imatges de les forces de seguretat i dels soldats de les FDI desallotjant a plorosos ciutadans israelians de les seves llars als assentaments de Gaza i del nord de Cisjordània van donar la volta al món i van commoure l’opinió pública de l’estat hebreu. La societat israeliana, profundament dividida entre partidaris i detractors del Pla de Desconexió, ho va viure com un trauma nacional.  El propi Ariel Sharon va pagar un elevat preu polític. L’ala més nacionalista del seu propi partit no li va perdonar la “traició” i el veterà Arik  finalment van abandonar el Likud per a fundar un nou partit de centre, Kadima, amb el suport dels centristes del seu antic partit -Tzipi Livni, Ehud Olmert, Shaul Mofaz…- i  prestigiosos polítics del Laborisme, com Shimon Peres.

Els partidaris del Pla, que solien omplir els carrers i places de les principals ciutats del país amb cintes blaves, afirmaven que la desconnexió era un deure moral i alertaven de l’elevat cost de mantenir la presència militar a la Franja per a protegir els assentaments i als seus 8000 habitants israelians, envoltats per un milió i mig de palestins totalment hostils. També esperaven que aquesta dolorosa mesura servís per ressuscitar les negociacions de pau. La desaparició d’Arafat de l’escena política a la tardor del 2004, el fracàs de la Intifada d’Al-Aqsa i l’elecció de Mahmoud Abbas – amb un perfil més moderat que el del seu predecessor- com a president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) al Gener del 2005 eren factors que, almenys a priori, convidaven a l’optimisme.

Els detractors del Pla, que adoptaren el color taronja, advertien del risc que aquesta retirada unilateral podía tenir per a la seguretat d’Israel i argumentaven que sense el lideratge carismàtic del “rais” Iàssir Arafat, sense la presència militar de les FDI i tenint en compte la corrupció institucionalitzada de l’ANP, el Hamàs podria aprofitar la situació de “caos sota control” per a fer-se amb el poder.

Els agorers tenien raó. Avui, la major part de l’opinió pública israeliana, fins i tots els sectors afins a l’esquerra que en aquells moments aplaudien la desconexió, s’han rendit a  aquesta evidència. Isaac Herzog, el líder de l’oposició i president de la coalició Unió Sionista, de centre esquerra, ho va expressar amb rotunditat fa unes setmanes:

“Without a doubt, from a security perspective, the disengagement was a mistake”.

Què ha passat en aquests darrers deu anys? Doncs que els pronòstics més pessimistes s’han fet realitat.  La camarilla corrupta liderada pel President Abbas va ser incapaç de governar amb eficàcia el polvorí de Gaza i el gran beneficiat va ser el Hamàs. Els islamistes, que portaven des dels anys 90 criticant la corrupció endèmica de Fatah i dedicant-se a una interessada tasca assistencial, van guanyar les eleccions al gener del 2006. El President palestí no ho va acceptar i les negociacions per a la formació d’un govern d’unitat van acabar en punt mort. Al juny del 2007 els islamistes es van sentir prou forts com per prendre el poder manu militari. Ho van fer en 4 dies. L’ odiat Mahmud Dahlan, el cap de les forces policials de l’ANP a Gaza, va haver de fugir i buscar refugi a Cisjordània per a salvar la vida. Molts funcionaris i partidaris de Fatah van seguir el seu exemple. Els que es van quedar van haver de patir la brutal repressió del Hamàs. Els islamistes van imposar la seva llei a Gaza i des de llavors han actuat sense contemplacions davant de qualsevol tipus de dissidència o oposició, com la dels grups salafistes que els acusen de ser tous en la seva aplicació de la Sharia, la llei islàmica.

Font: blog de les Forces de Defensa d'Israel.

Font: blog de les Forces de Defensa d’Israel.

Gràcies al suport econòmic i militar de països com Iran, Turquia o Qatar, el Hamàs ha incrementat el seu arsenal i ha disparat més de 11.000 coets o míssils des de la Franja contra sòl israelià durant la darrera década. L’amenaça ha estat constant per a la població civil de les ciutats i els kibbutzim del centre-sud del país. Sderot, Ashqelon o Ashdod, han hagut de convertir els seus edificis, parcs públics, hospitals o escoles en búnquers. Els seus ciutadans només disposen de pocs segons per córrer cap al refugi més proper una vegada que ha sonat l’alerta roja. Els míssils del Hamàs, cada vegada més sofisticats i amb una major càrrega balística, ja arriben a Tel Aviv, Jerusalem o fins i tot a Haifa, al nord del país (Vegeu el gràfic publicat al blog de les FDI). Encara que el govern israelià ha respost amb operacions militars a la Franja per destruir l’arsenal del Hamàs -la darrera, el passat estiu-, no s’ha pogut eradicar totalment el llançament de Qassams (o fins i tot míssils Grad) des de Gaza cap a territori israelià. A Jerusalem es tem que l’aixecament de sancions a l’Iran -gràcies a l’acord signat el Juliol passat a Viena- permeti al règim de Teheran finançar i reconstruir els arsenals dels seus aliats palestins del Hamàs. A més, La recent irrupció de grups jihadistes afins a l’Estat Islàmic (EI) a El Sinaí i a la Franja de Gaza suposen una nova amenaça a tenir en compte per a la seguretat d’Israel.

La societat israeliana ha après la lliçó de Gaza. La desconnexió unilateral ni ha aportat seguretat ni ha contribuït a incentivar el procés de pau amb els palestins. Amb el Hamàs consolidat a Gaza, amb unes negociacions de pau en Stand-By de manera indefinida i amb el President Abbas partidari de buscar una solució unilateral al conflicte (basada en el reconeixement internacional de Palestina sense arribar a cap tipus d’acord amb Israel), una desconnexió unilateral israeliana dels assentaments a Cisjordània es planteja a curt o mitjà termini com inviable. El govern israelià -independentment del seu signe polític- no pot permetre que Cisjordània esdevingui una nova Gaza. El risc de que el Hamàs o altres grups terroristes es facin amb el control del territori és massa gran. Parafrasejant al diplomàtic israelià Abba Eban, Israel es veuria abocat a unes fronteres pràcticament indefensables, a les “fronteres d’Auschwitz“.