Arxiu de la categoria: Orient Mitjà

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.