Arxiu de la categoria: opinió

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.

Anuncis

El mite de la “Revolució palestina” i els orígens socialistes d’Israel.

acte

Acte favorable al boicot a Israel realitzat al Campus de Bellaterra. Font: Directa.

Els antisionistes nostrats, com els membres del BDS i de la Crida per la UAB, impulsors d’un boicot acadèmic contra Israel –aprovat recentment pel claustre de la mencionada universitat-, no deuen conèixer molt bé la història de l’Orient Mitjà i del conflicte àrab-israelià. Si així fos, els revolucionaris de saló de les nostres universitats sabrien que, deixant la retòrica de banda, la causa palestina mai ha estat realment d’esquerres. De fet, aquest moviment nacional sempre ha estat molt vinculat al panarabisme i al Islamisme militant, dos moviments que, ves per on, si van ser ferms aliats del Nazi-Feixisme a l’Orient Mitjà abans i durant la II Guerra Mundial, principalment pels seus sentiments anti-britànics. El gran pare de la RAU, el President egipci Gamal Abdel Nasser, va ser pro nazi; També ho van ser Michel Aflak i Salah Bitar, els fundadors del partit Bath a Síria; i, per descomptat, el principal líder palestí del moment, el Gran Mufti de Jerusalem, Mohamed Haj Amin Al-Husseini. En aquest sentit, convé recordar que el Mufti va ser el principal propagandista i difusor de la propaganda nazi al món àrab, l’impulsor del batalló Handschar de les Waffen SS i un ferm partidari de l’extermini dels jueus. El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ens ho ha recordat recentment.

Al finalitzar la II Guerra Mundial, molts nazis van trobar refugi al món àrab i alguns (Alois Brunner, Aribert Heim…) fins i tot van accedir càrrecs importants a països com Egipte o Síria. Aquests nazis, alemanys, austríacs, croats, bosnians de l’ex Iugoslàvia …, es van adherir a una nova causa, la del nacionalisme àrab, per a aconseguir dur a terme el vell somni hitlerià d’un món “judenfrei” (és a dir, sense jueus). La Lliga Àrab ho va deixar ben clar al Novembre de 1947: “el que a New York s’ha escrit amb tinta -La resolució 1081 favorable a la creació de dos estats -un arab i un altre jueu- a Palestina- nosaltres ho esborrarem amb sang”. El seu president, Azzam Pashá, va afirmar: serà una guerra d’extermini.

Contra pronòstic, els israelians guanyaren la seva guerra de independència. Els àrabs van considerar aquesta derrota bèl·lica com una tragèdia, la Nakba. La URSS, que havia donat un important suport diplomàtic al moviment sionista durant el debat de la qüestió palestina a les Nacions Unides, va establir una aliança estratègica amb els règims panarabistes a partir de mitjans de la dècada del 50. Això explica que líders, com el president egipci Gamal Abdel Nasser, adoptessin, de manera interesada i oportunista, una retòrica socialista i anti-imperialista. Però, en el fons, mai van ser d’esquerres. De fet, el successor de Nasser, Anwar El-Sadat, no va dubtar en expulsar els consellers i militars soviètics, trencar l’aliança estratègica amb Moscou i aproximar-se a Washington per tal que els nord-americans actuessin com a mitjancers entre El Caire i Jerusalem en les negociacions d’un acord de pau i la retirada israeliana de la península del Sinaí. La foto dels tres grans protagonistes, Jimmy Carter, Menahem Beguin i Anwar El-Sadat, a Camp David va fer història.

palesti

Guerriller palestí amb la Keffiah i el Kalàixnikov. Una de les Ícones de l’anomenada “Revolució palestina”. Font: Zenobia-pro.com

Els liders palestins, al igual que els nacionalistes àrabs, simplement es van aprofitar d’un suport conjuntural que els hi brindava la URSS i els seus satel·lits del Pacte de Varsòvia en un context de Guerra Freda. Iàssir Arafat, simpatitzant dels Germans Musulmans egipcis durant la seva joventut, va donar a la OLP una imatge revolucionària, anti-imperialista i de moviment d’alliberament nacional en un context de descolonització dels continents africà i asiàtic. Van ser els anys daurats d’un mite: el la revolució palestina. Van ser l’época de Carlos “el Chacal” i Leila Khaled, dels segrests d’avions, de l’intervencionisme de la OLP en els afers interns de la política jordana i libanesa, de Setembre Negre, de la col·laboració amb les Bader Meinhoff i amb l’Exèrcit Roig Japonès, de brutals atemptats terroristes a Israel com els de Ma’alot (1974), la massacre de la Autovia de la Costa (1978) o la matança de Nahariya (1979). Els noms de Dahlal Mughrabi o Samir Kuntar evoquen aquell horror. La parafernalia revolucionària i socialista de la OLP  és va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la inmediata desaparició de l’imperi soviètic (1989-1991). La revolució palestina, que havia encisat als moviments de nova esquerra sorgida al Maig del 1968, havia fracassat.

Orfes de les idees panarabistes i del suport econòmic, armamentístic i propagandístic de l’imperi soviètic, la societats àrabs es van apropar cap a l’Islamisme. També molts dels seus dirigents. La retòrica nacionalista de Sadam Hussein, Muamar Al-Gadafi o Iàssir Arafat no va ser aliena a aquests canvis i es va tenyir de referències islàmiques. Arafat, al mateix temps que perseguía als opositors islamistes del Hamàs, parlava de jihad contra Israel i de milers de màrtirs marxant cap a Jerusalem perquè sabia perfectament que la vella retòrica nacionalista i socialitzant ja no mobilitzava a la gran majoria de la societat palestina. La islamització de les societats àrabs durant les darreres dues dècades i mitja explica l’auge del Hamàs, d’Al-Qaïda, del salafisme i òbviament del seu darrer monstre, l’Estat Islàmic. Els cristians, merament testimonials a Gaza, fugen de la Cisjordània gobernada per Mahmoud Abbas, engolits per la islamització galopant de les societats àrabs. I per aquest mateix motiu, els cristians israelians comencen a identificar-se amb el seu país, perquè saben que és l’únic estat de l’Orient Mitjà que els garanteix una igualtat de drets i deures. En aquest sentit, destaquen veus com la del Pare Gavriel Nadaf, ferm partidari de l’allistament dels joves cristians a les IDF.

Com hem pogut veure, l’esquerranisme del moviment nacional palestí era pur cartró-pedra i només justificat per l’aliança estratègica entre Moscou i els règims panarabistes en una dinàmica de Guerra Freda.  Tanmateix, i per a sorpresa de molts esquerrans nostrats, el Sionisme si té unes fortes arrels socialistes, d’esquerres i de moviment d’alliberament nacional d’una nació oprimida. Els kibbutzim, La Histadrut, els HaShomer Hatzair, el Palmach, la resistència anti-Nazi, la lliuta d’alliberament nacional i anti colonialista contra els britànics, el laborisme de David Ben Gurion… Un, llegat, que, en part, encara continua ben viu avui dia a Israel.

Malauradament, els antisionistes de casa nostra -entre ells, molts estudiants de la UAB- no han fet cap tipus d’autocrítica amb la propaganda soviètica del conflicte, elevada gairebé a la categòria de dogma de fe per les principals corrents d’esquerra, que presenta a Israel com un estat colonialista -el continuador de l’Apartheid sud-africà- i el principal gendarme de l’imperialisme a l’Orient Mitjà enfront d’un reaccionari i oportunista moviment panarabista palestí, vist pels propagandistes de Moscou com un moviment d’alliberament nacional anti-colonial i progressista.