Arxiu de la categoria: nacionalismes

Brusel·les, Moscou i el retorn de la “Guerra Freda” a Europa.

putin-propaganda

Ara fa uns deu anys països com Bulgària o Moldàvia frisaven per a signar acords comercials amb la UE o entrar-ne com a estat membre de ple dret. Però ara, a l’escalf de la darrera crisi econòmica i amb el ressorgiment de Rússia com a superpotència, aquests antics satèl·lits soviètics tornen a mirar novament cap a Moscou.

Des de finals dels anys noranta i durant els primers anys del segle XXI el projecte europeu semblava un projecte sòlid i en expansió, afavorit per un context globalitzat de bonança econòmica. En aquells moments d’eufòria els països de l’est europeu, antics satèl.lits soviètics del Pacte de Varsòvia, miraven cap a Occident, cap a Brusel·les i Washington, i desitjaven integrar-se dins de les principals organitzacions supraestatals -l’OTAN i la UE- com a mesura dissuasòria davant l’expansionisme de Moscou. Hongria, Eslovàquia, Polònia i les repúbliques bàltiques -Estònia, Letònia i Lituània- ho van aconseguir a l’any 2004. Posteriorment, Romania i Bulgària, al 2007. A Ucraïna el govern Iushenko-Timoixenko, sorgit de la Revolució Taronja al Maidan de Kíiv (2004), també era pro occidental perquè temia l’abraçada de l’os de Moscou. I justament això és el que ha passat amb l’annexió de Crimea (2014) i l’intervencionisme del Kremlin al conflicte del Donbass.

Ara el projecte europeu trontolla i Rússia torna a jugar el rol soviètic de superpotència global. Novament bufen vents de Guerra Freda -o si el lector ho prefereix, de Nova Guerra Freda– a Europa. El Brexit britànic ha mostrat amb cruesa les debilitats d’un projecte europeu ja qüestionat per la crisi de la zona euro, les diferències nord-sud i la crisi cíclica grega des del 2008.  En aquest context d’incertesa europea Rússia ha iniciat una política agressiva i expansionista que pretèn recuperar l’ àrea d’influència perduda amb la desintegració del gegant soviètic, un esdeveniment vist des de Moscou com la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX, i juga les seves cartes amb astúcia. Serveixin d’exemple les recents victòries electorals de dirigents pro russos a Bulgària (el socialista Rumen Radev) i Moldàvia (el també socialista Igor Dodon).

El sorprenent triomf de Donald Trump a les presidencials nord-americanes afegeix més dubtes. El seu euroescepticisme i les crítiques cap als socis europeus de l’OTAN poden reforçar els discursos dels partits populistes, com el Front Nacional francès o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders (finançats per Moscou), en un any, el 2017, electoralment clau a països com França, Hòlanda o Alemanya.  Brusel·les i els seus membres de l’est europeu, com per exemple Polònia o els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), han reaccionat amb prudència davant la bona sintonia personal mostrada pel candidat Trump i el President Putin durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes però esperen que la Realpolitik  finalment s’imposi i Washington estigui a l’alçada del repte que suposa l’expansionisme de Moscou. Amics lectors, benvinguts de nou a un món de blocs i de nova Guerra Freda.

Anuncis

Barça, futbol i política.

campnou

Estelades al Camp Nou durant un partit de Champions League d’aquesta temporada. Font: Mundo Deportivo.

El futbol és només esport, resa el tòpic. Però la història del segle passat ens mostra que la incòmoda relació entre la pilota i la política ha estat sempre present, especialment des de que el futbol va esdevenir un esport de masses als anys vint. Benito Mussolini o el general Videla van aprofitar els campionats del món disputats al seu país per a utilitzar el futbol com un aparador propagandístic dels mèrits dels seus règims a escala mundial. Un altre exemple. La victòria del Steaua de Bucarest contra el Barça a la trista final de Sevilla va ser instrumentalitzada pel dictador Nicolae Ceausescu per a presentar-la com un èxit del seu règim comunista..

Si parlem del cas espanyol, el futbol també es va convertir en un esport de masses als anys vint del segle passat. El tret de sortida el va donar la medalla de plata aconseguida per “La Roja” en els jocs olímpics d’Anvers (1920) però la consagració definitiva va tenir lloc vuit anys després, la temporada 1928-29, amb la celebració del primer campionat nacional de lliga, conquerit pel Futbol Club Barcelona dels Alcántara, Samitier o Platko, l’excel·lent porter hongarès homenatjat en una entusiasta oda pel poeta Rafael Alberti. 

El futbol havia assolit l’olimp de la popularitat i la seva relació amb la política es va fer inevitable. El Barça, potser pel fet de tenir un fundador estranger i a més protestant, Hans Gamper, es va identificar amb el catalanisme polític. El mateix Joan Gamper ho va fer. I això va provocar la persecució pura i dura del club català durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930).Les autoritats van exiliar a Joan Gamper, van clausurar l’estadi de Les Corts pels xiulets de l’afició culé a l’himne espanyol i també van prohibir la exhibició de banderes (per la seva semblança amb la Senyera) o d’insignies del Barça. D’aquí ve la frase “més que un club”. Realment, per als corifeus de la dictadura primorriverista era així perquè ser seguidor del Barça equivalia a ser catalanista. 

Després del breu període republicà (1931-1939), la història es repetiria novament durant la dictadura franquista. Als inicis de la Guerra Civil, el President blaugrana i polític vinculat a ERC, Josep Sunyol, fou afusellat sense judici a la serra de Guadarrama per les tropes sublevades (els Nacionales) pels seus ideals catalanistes. Era un botó de mostra de la repressió que el Franquisme preparava contra el Catalanisme i també contra el seu màxim representant futbolístic, el Barça.

sunyol

El president Sunyol, afussellat per les tropes nacionals a la serra de Guadarrama. Font: Sapiens.

Amb la finalització del conflicte bèl·lic, la persecució del club blaugrana a mans dels dirigents franquistes va ser implacable. Durant els primers anys de la Postguerra, les autoritats del Movimiento van depurar el club, li van imposar un nou presdent -el Marqués de la Mesa de Asta- afí als ideals de la “Nueva España” i van iniciar un procés d’ “españolización”, plasmat en la retallada de dues barres de la senyera de l’escut (amb la finalitat de que semblés l’altre bandera, la de la Grande y Libre) i en el canvi de nom a “Club de Fútbol Barcelona”.

Les autoritats franquistes estaven disposades a esborrar el Barça del mapa del fútbol espanyol i van estar a punt d’aconseguir-ho. Amb el club intervingut per les noves autoritats, amb molts jugadors exiliats o sancionats per la Federació Espanyola de Futbol (Balmanya, Escolà, Raich …), i amb un planter de jugadors improvisats, el Barça va salvar-se del descens de miracle en una agònica promoció contra el Reial Murcia a la temporada 1941-42. Irònies del destí, aquella nefasta temporada el Barça es va proclamar campió de la Copa del Generalísimo, que era el nom que llavors rebia l’actual Copa del Rei.

Si el Barça va ser un club perseguit per encarnar els valors del Catalanisme, el seu rival ciutadà, el RCD Espanyol, va viure l’altra cara de la moneda. Les autoritats franquistes van mimar al club blanc i blau perquè consideraven que havia estat el màxim representant dels valors Nacionales a la Catalunya republicana, roja i separatista. L’èxit no va trigar a arribar. L’any 1940 els periquitos van guanyar la primera Copa del Generalísimo i un conegut tenor de l’època va exaltar la victoria espanyolista amb aquesta cançoneta:
Dos cosas hay que dan brillo,
a los colores de España,
la espada de su Caudillo,
y el Español por su hazaña.
A inicis de la dècada dels 50, el FC Barcelona tornava a ser un club campió. De la mà del tècnic txecoslovac Fernando Daucik i liderat al camp pel crack mundial, Ladislao Kubala, el club blaugrana amenaçava amb imposar la seva hegemonia al futbol espanyol i europeu. Era el Barça triomfant de les Cinc Copes que pretenía reforçar-se amb l’estrella emergent del futbol sudamericà, el jugador argentí Alfredo Di Stéfano, conegut al seu país com la Saeta Rubia.
Un Barça amb Kubala i Di Stéfano probablement hauria estat un equip invencible. Les autoritats franquistes ho sabien i no estaven disposades a permetre-ho. Davant del interès que també tenia el Reial Madrid en incorporar al jugador -i aprofitant una duplicitat de contractes de l’astre argentí amb el River Plate i el Millonarios de Bogotá- l’arbitratge de la Real Federación Española de Fútbol, afí totalment al règim, va ser clau perquè la Saeta Rubia acabés jugant de blanc al club de Chamartín, després de que el president barcelonista, Enric Martí i Carretó, decidís renunciar als drets del jugador.
kubala

El somni blaugrana que la Dictadura franquista va impedir: Kubala i Di Stéfano, els dos grans cracks mundials de l’època, jugant junts al mateix equip. Font: Arxiu del FC Barcelona.

Amb la Presidència de Santiago Bernabéu (1943-1978), amic personal del Caudillo i home adicte al règim, s’inicia la coneguda relació d’interessos entre la dictadura franquista i el Reial Madrid FC, un club que havia estat fundat per estudiants catalans a la capital d’Espanya i, paradoxalment, havia mantingut clares simpaties esquerranes i republicanes durant els anys trenta (coincidint amb la proclamació de la II República a l’Abril del 1931, la directiva madridista d’aquell moment va eliminar el títol de Reial -concedit previament pel monarca Alfons XIII- i la coroneta del seu escut, al qual va incorporar la franja morada castellana en homenatge a la bandera republicana).
escudosmadrid

Els diferents escuts del Reial Madrid durant la seva història. El tercer per la dreta és el que correspon al període republicà (1931-1939), sense la corona monàrquica i amb la franja morada en homenatge a la bandera republicana.

En efecte, la carismàtica figura de Santiago Bernabéu i els seus vincles amb el règim franquista expliquen que un club de conegudes simpaties republicanes fos utilitzat per la dictadura com a aparador dels seus èxits a l’exterior, com la cara amable de l’Espanya franquista a Europa. Una altra figura clau d’aquest èxit va ser Don Raimundo Saporta, el vicepresident del club i home de confiança de Bernabéu. Saporta, amb importants contactes tant dins com fora d’Espanya, va ser el gran impulsor de la Copa d’Europa (juntament amb els periodistes del prestigiós diari esportiu francès L’Équipe) i va jugar un paper clau en la construcció de aquest Reial Madrid campió, com per exemple amb el fitxatge d’un dels millors futbolistes europeus d’aquell moment, el francès Raymond Kopa, del Stade de Reims. Amb l’esmentat Kopa, Di Stéfano, l’hongarès Puskas, Gento i companyia, el Reial Madrid es va fer invencible. La seva hegemonia en el futbol europeu va ser aclaparadora durant la segona meitat dels anys cinquanta. El dictador Franco havia aconseguit el seu objectiu: el Reial Madrid pentacampió d’Europa era la millor targeta de presentació del seu règim en uns moments on l’Espanya franquista pugnava per aconseguir la seva integració de ple en els organismes internacionals.
En conclusió, agradi o no, la relació entre futbol i política ha existit des de fa dècades, des que el futbol va deixar de ser un esport amateur per convertir-se en un fenòmen de masses. Tot i que el discurs políticament correcte digui el contrari, aquesta relació contínua també avui. L’últim capítol l’hem tingut aquesta mateixa setmana amb la prohibició de les banderes estelades a la final de Copa del Rei per part de la delegada del govern a Madrid, la popular Concepció Dancausa. Encara des del govern es digui el contrari, la mesura poc tenia a veure amb la seguretat i molt amb la política ja que la seva finalitat era evitar la visibilitat internacional de l’independentisme català gràcies a aquest esdeveniment esportiu. No obstant això, la mesura implicava també una violació flagrant de la llibertat d’expressió. Afortunadament, al final el jutge ha posat les coses al seu lloc. Quan la pilota comenci aquesta nit a rodar, els aficionats sevillistes i culers podran centrar-se exclusivament en l’espectacle esportiu.

¿Ítaca o l’enfonsament del Titanic?

cup

La CUP no investirà a Artur Mas. Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta o Gabriela Serra ho han repetit per activa i per passiva durant les últimes setmanes. Els cuperos són coherents amb el seu programa electoral i pensen complir-lo. Si aquestes haguessin estat unes eleccions autonòmiques corrents, és probable que la CUP investís com a futur President de la Generalitat a Oriol Junqueras o Raül Romeva, amb perfils més progressistes i desvinculats de la dreta convergent, en el marc d’un acord per a formar una coalició de govern. Però les eleccions del passat 27 de setembre han estat unes eleccions excepcionals pel seu caràcter plebiscitari. No es tracta d’investir a un President autonòmic a l’ús, sino de escollir al políitic que ha de liderar la transició nacional cap a la independència. La CUP vol una ruptura amb la legalitat espanyola  per a  caminar cap a la independència -avui s’ha aprovat al Parlament el full de ruta de la desconnexió amb Espanya- però pensa prescindir d’Artur Mas, del polític que ha liderat en els últims tres anys el projecte independentista, el viatge a Ítaca.

Des de Junts Pel Sí s’avisa a la CUP: Mas és innegociable i aquesta arriscada aposta pot posar en perill el procés independentista, la travessia cap a Ítaca, perquè deixa al Govern de la Generalitat en precari en un moment crucial, justament quan el govern popular de Rajoy està movent fitxes per a frenar seriosament l’anomenat desafiament secessionista. Les reunions a La Moncloa de la setmana passada del president Rajoy amb Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias són un exemple. Mentre que a Madrid l’unionisme pacta la creació d’un front ampli antisobiranista, un “Junts pel No”, a Catalunya tenim un govern en funcions i ni tan sols a dia d’avui sabem si Artur Mas podrà ser investit com a President. A més, des d’una òptica afí a CDC s’insisteix: si Mas ha liderat fins ara el “procés” independentista, el “viatge a Ítaca”, no té lògica buscar un nou capità per al vaixell abans d’arribar al port de destí.

Però convé recordar que la CUP no és Tsipras, la CUP és Varufakis. Els cupaires podrien investir a Mas com a mal menor, amb la finalitat d’evitar aquest atzucac, aquesta situació de paràlisi del procés independentistes i de les institucions catalanes. Investir a algú com a President no equival a donar-li un xec en blanc. En aquest cas es tractaria simplement de reconèixer que Mas és la figura més adequada per representar un moviment independentista, transversal i majorment de classe mitjana davant el govern de Madrid i la comunitat internacional. Però la idea de independència de la CUP és molt diferent a la de JXSÍ. Per als Cupaires la independència no és un fi, és només un mitjà per a canviar-ho tot, per a duur a termes importants reformes polítiques, econòmiques i socials, fins i tot de gènere. I aquestes reformes, des del punt de vista de l’esquerra independentista, no poden implementar-se si el President Mas, el màxim exponent del pujolisme, de la Convergència de tota la vida i de les retallades, encapçala aquest procés de transició nacional.

La CUP considera que l’independentisme principalment s’ha d’aixamplar per l’esquerra. El seu objectiu és atreure a la branca catalana de Podem (CSQEP) cap al procés constituent de la República Catalana. Però la radicalitat rupturista dels cupaires, les seves mesures anticapitalistes i el vet al President Mas pot allunyar a una part important de l’independentisme de centre -dreta, que s’identifica amb l’encara President en funcions.

No obstant això, els principals responsables d’aquesta situació d’impàs no són només els cuperos. També ho són molts dels votants que, sense identificar-se necessàriament amb els ideals d’esquerra anticapitalista dels cupaires, el passat 27-S van donar el seu vot a la llista encapçalada per Antonio Baños. ¿Per què, doncs, la CUP en lloc de JXSÍ, la coalició que millor representa el caràcter transversal i de classe mitjana del moviment independentista? Principalment per dos motius: Molts votants van veure la CUP com el principal garant de la lluita contra la corrupció i l’accelerador de la transició nacional cap a la independència. Malauradament, les bones intencions les carrega el diable. Aquests vots ens han portat a aquesta situació actual, amb un govern en funcions, un parlament polaritzat i amb un moviment independentista afeblit, dividit i dominat pel desànim.

El President Mas ha amenaçat amb noves eleccions al març si finalment no s’arriba a un acord entre totes dues formacions independentistes. Aquesta opció, que està a sobre de la taula, no es pot descartar. A dia d’avui el risc és que els mateixos independentistes es carreguin el Procés, que la travessia a Ítaca acabi com el viatge inagural del Titanic. I si aquest és, finalment, el desenllaç, aquesta vegada no es podrà culpar a Madrid de l’enfonsament del vaixell sobiranista.

Netanyahu, el Mufti i la “Shoà”.

waffen

El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al-Hussaini, passant revista a les tropes del cos Handschar, integrat a les Waffen SS. Font: El Medio.

Les polèmiques declaracions del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu sobre la responsabilitat del Gran Muftí de Jerusalem, Haj Mohamed Amin Al-Husseini, en l’extermini dels jueus d’Europa durant l’Holocaust ha tornat al primer pla de l’actualitat un dels episodis més incòmodes i desconeguts de la història del nacionalisme àrab-palestí: el col·laboracionisme amb els règims feixistes europeus i molt especialment amb el III Reich.  

Netanyahu, en una rectificació posterior, ha afegit que no ha absoldre la responsabilitat del Muftí en la Shoah. I en aquest punt té tota la raó. Haj Amin va ser un important col·laborador dels nazis durant la II Guerra Mundial, abans fins i tot de refugiar-se a Berlín. Els primers contactes entre els nacionalistes àrabs i la Itàlia feixista de Mussolini tenen lloc als anys vint. L’arribada al poder de Hitler a Alemanya també va ser rebuda amb satisfacció pels nacionalistes àrabs. Les potències de l’Eix Roma – Berlín van veure ben aviat als nacionalistes àrabs com uns potencials al·liats, especialment per la seva posició anti-britànica i anti-francesa al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Els feixistes italians i els nazis van donar suport econòmic, propagandístic i armamentístic a la Gran Revolta Àrab liderada pel Gran Mufti a Palestina (1936-39). Posteriorment, Haj Amin va aconseguir burlar als britànics i escapar a l’Iraq. A l’abril de 1941, el Gran Mufti va donar suport a un cop militar anti britànic i pro nazi liderat pel nacionalista Rashid Ali Al-Kailani. I quan els britànics van recuperar el control del país, Haj Amin va ser un dels impulsors del sagnant pogrom contra la comunitat jueva de Bagdad, conegut com “Farhoud”, que va tenir lloc entre el 30 de maig i el 2 juny 1941.

Després d’escapar novament dels britànics via Iran, Haj Amin es va refugiar al III Reich. A Berlín es va reunir amb Hitler i els principals jerarques nazis, amb destacats  arquitectes de la Shoah com Himmler. El Gran Mufti sempre es va mostrar favorable a l’extermini dels jueus d’Europa i d’estendre el genocidi al Yishuv (la comunitat jueva de Palestina durant el Mandat Britànic). Afortunadament, la derrota del Mariscal Rommel a Al-Alamein ho va impedir. 

En conclusió, Haj Amin no va ser simplement un entusiasta admirador dels nazis per la seva fòbia anti britànica. Va ser molt més, va ser un col·laborador actiu. El Gran Muftí va ser el principal difusor de la propaganda nazi en llengua àrab i va ser l’impulsor de les Handschar SS -un cos compost principalment per musulmans de l’ex Iugoslàvia- la contribució macabra a la Shoah ia les matances d’altres minories dels Balcans, com els serbis o els gitanos, estan fora de tot dubte.

A Europa la visió predominant del nacionalisme palestí és la romàntica d’un moviment d’alliberament nacional en el context de la descolonització dels continents africà i asiàtic durant els anys 60-70. Al-Fatah, la Keffiah, el tirador i l’ona, tota la parafernàlia aparentment anti imperialista de l’OAP …, que ha seduït bona part de les nostres esquerres des de Maig del 1968 en endavant. No obstant això, les paraules de Netanyahu ens han recordat la cara més fosca del nacionalisme palestí: el seu passat pro nazi i col·laboracionista amb el III Reich. I convé recordar que molts tòpics antisemites divulgats pel Gran Mufti, considerat com un heroi nacional per Iassir Arafat i Mahmoud Abbas, continuen ben presents a dia d’avui entre la societat palestina.