Arxiu de la categoria: jihadisme

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

Anuncis

Les “No Go Zone”. Les primeres víctimes, les dones.

El reportatge Quand les femmes sont indesirables, emès recentment al noticiari 20 heures del Canal 2 de la televisió francesa ha convulsionat l’hexàgon perquè mostra obertament el rebuig dels homes a la presència de les dones en els espais públics de molts suburbis de la perifèria de Paris. Un dels moments àlgids del documental té lloc quan dues activistes del col·lectiu La Brigade des Mères entren en una cafeteria i son increpades pels clients i expulsades per propietari del negoci amb el pretext de que “això és Sevran, no París; i aquí regeixen altres valors “. El documental, dirigit per Caroline Sinz, va ser gravat a la banlieue de Sevran, a l’extraradi parisenc, i en altres suburbis de l’àrea metropolitana de Lió.

Malauradament, el problema de les “NO GO ZONES” no és només francès.  A Londres, Berlín, Brussel·les, Amsterdam o Malmö aquest fenomen es repeteix. Els antics barris obrers i les ciutats dormitori d’aquestes grans metròpolis, amb una població majoritàriament àrab, magrebina o provinent d’altres països del món islàmic, han esdevingut un “territori comantxe” abonat per a la petita delinqüència, el narcotràfic i les activitats criminals de les màfies. Aquestes són les No Go Zonesllocs poc aconsellables per a visitar tret que tinguis dins a amics, familiars o coneguts.

nogoEn aquests suburbis els salafistes imposen la seva visió rigorista de la Sharia, la llei islàmica, a tota la comunitat musulmana local mitjançant un actiu proselitisme a les mesquites (dawa) o amb la creació de patrulles de la moral islàmica -seguint l’exemple de la policia religiosa saudita-. Els seus membres amonesten als botiguers que venen begudes alcohòliques o als transeünts que fumen pel carrer, imposen els codis salafistes de vestimenta a homes i dones, estableixen corts per a aplicar la seva visió de la Sharia, fan de mitjancers amb les autoritats locals en cas de conflicte i han exclòs a les dones de la vida pública. Com a resultat: les No Go Zones esdevenen de facto Sharia Law Zones.

Malauradament aquestes Sharia Law Zones situades en ple cor d’Europa, com per exemple el tristament famòs barri de Molenbeek a Bèlgica, esdevenen un important viver de reclutament de jihadistes per a organitzacions com Al-Qaida o l’Estat Islàmic (Daesh).

Les inversions saudites, qatarianes o turques (aquesta darrera molt important a Alemanya) a les infraestructures de les nostres banlieues és una arma de doble fil perquè a les mesquites, a les escoles o als centres islàmics que financen, es difonen activament les idees salafistes, wahhabites o afins a la Germandat Musulmana, que són incompatibles amb els valors democràtics i sovint fan de porta d’entrada al gihadisme violent. 

Les Sharia Law Zones són una realitat al cor d’Europa i els governs europeus estan perduts alhora d’afrontar aquest problema. Les principals víctimes de l’extensió del radicalisme islàmic entre les comunitats islàmiques europees són les dones, que pateixen la violència sexual dels homes (denunciada ja als anys noranta per l’activista franco algeriana, Samira Bellil) i son excloses dels espais púbics com ens ha mostrat el reportatge dirigit per Caroline Sinz.

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.