Arxiu de la categoria: Esports

Barça, futbol i política.

campnou

Estelades al Camp Nou durant un partit de Champions League d’aquesta temporada. Font: Mundo Deportivo.

El futbol és només esport, resa el tòpic. Però la història del segle passat ens mostra que la incòmoda relació entre la pilota i la política ha estat sempre present, especialment des de que el futbol va esdevenir un esport de masses als anys vint. Benito Mussolini o el general Videla van aprofitar els campionats del món disputats al seu país per a utilitzar el futbol com un aparador propagandístic dels mèrits dels seus règims a escala mundial. Un altre exemple. La victòria del Steaua de Bucarest contra el Barça a la trista final de Sevilla va ser instrumentalitzada pel dictador Nicolae Ceausescu per a presentar-la com un èxit del seu règim comunista..

Si parlem del cas espanyol, el futbol també es va convertir en un esport de masses als anys vint del segle passat. El tret de sortida el va donar la medalla de plata aconseguida per “La Roja” en els jocs olímpics d’Anvers (1920) però la consagració definitiva va tenir lloc vuit anys després, la temporada 1928-29, amb la celebració del primer campionat nacional de lliga, conquerit pel Futbol Club Barcelona dels Alcántara, Samitier o Platko, l’excel·lent porter hongarès homenatjat en una entusiasta oda pel poeta Rafael Alberti. 

El futbol havia assolit l’olimp de la popularitat i la seva relació amb la política es va fer inevitable. El Barça, potser pel fet de tenir un fundador estranger i a més protestant, Hans Gamper, es va identificar amb el catalanisme polític. El mateix Joan Gamper ho va fer. I això va provocar la persecució pura i dura del club català durant la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-1930).Les autoritats van exiliar a Joan Gamper, van clausurar l’estadi de Les Corts pels xiulets de l’afició culé a l’himne espanyol i també van prohibir la exhibició de banderes (per la seva semblança amb la Senyera) o d’insignies del Barça. D’aquí ve la frase “més que un club”. Realment, per als corifeus de la dictadura primorriverista era així perquè ser seguidor del Barça equivalia a ser catalanista. 

Després del breu període republicà (1931-1939), la història es repetiria novament durant la dictadura franquista. Als inicis de la Guerra Civil, el President blaugrana i polític vinculat a ERC, Josep Sunyol, fou afusellat sense judici a la serra de Guadarrama per les tropes sublevades (els Nacionales) pels seus ideals catalanistes. Era un botó de mostra de la repressió que el Franquisme preparava contra el Catalanisme i també contra el seu màxim representant futbolístic, el Barça.

sunyol

El president Sunyol, afussellat per les tropes nacionals a la serra de Guadarrama. Font: Sapiens.

Amb la finalització del conflicte bèl·lic, la persecució del club blaugrana a mans dels dirigents franquistes va ser implacable. Durant els primers anys de la Postguerra, les autoritats del Movimiento van depurar el club, li van imposar un nou presdent -el Marqués de la Mesa de Asta- afí als ideals de la “Nueva España” i van iniciar un procés d’ “españolización”, plasmat en la retallada de dues barres de la senyera de l’escut (amb la finalitat de que semblés l’altre bandera, la de la Grande y Libre) i en el canvi de nom a “Club de Fútbol Barcelona”.

Les autoritats franquistes estaven disposades a esborrar el Barça del mapa del fútbol espanyol i van estar a punt d’aconseguir-ho. Amb el club intervingut per les noves autoritats, amb molts jugadors exiliats o sancionats per la Federació Espanyola de Futbol (Balmanya, Escolà, Raich …), i amb un planter de jugadors improvisats, el Barça va salvar-se del descens de miracle en una agònica promoció contra el Reial Murcia a la temporada 1941-42. Irònies del destí, aquella nefasta temporada el Barça es va proclamar campió de la Copa del Generalísimo, que era el nom que llavors rebia l’actual Copa del Rei.

Si el Barça va ser un club perseguit per encarnar els valors del Catalanisme, el seu rival ciutadà, el RCD Espanyol, va viure l’altra cara de la moneda. Les autoritats franquistes van mimar al club blanc i blau perquè consideraven que havia estat el màxim representant dels valors Nacionales a la Catalunya republicana, roja i separatista. L’èxit no va trigar a arribar. L’any 1940 els periquitos van guanyar la primera Copa del Generalísimo i un conegut tenor de l’època va exaltar la victoria espanyolista amb aquesta cançoneta:
Dos cosas hay que dan brillo,
a los colores de España,
la espada de su Caudillo,
y el Español por su hazaña.
A inicis de la dècada dels 50, el FC Barcelona tornava a ser un club campió. De la mà del tècnic txecoslovac Fernando Daucik i liderat al camp pel crack mundial, Ladislao Kubala, el club blaugrana amenaçava amb imposar la seva hegemonia al futbol espanyol i europeu. Era el Barça triomfant de les Cinc Copes que pretenía reforçar-se amb l’estrella emergent del futbol sudamericà, el jugador argentí Alfredo Di Stéfano, conegut al seu país com la Saeta Rubia.
Un Barça amb Kubala i Di Stéfano probablement hauria estat un equip invencible. Les autoritats franquistes ho sabien i no estaven disposades a permetre-ho. Davant del interès que també tenia el Reial Madrid en incorporar al jugador -i aprofitant una duplicitat de contractes de l’astre argentí amb el River Plate i el Millonarios de Bogotá- l’arbitratge de la Real Federación Española de Fútbol, afí totalment al règim, va ser clau perquè la Saeta Rubia acabés jugant de blanc al club de Chamartín, després de que el president barcelonista, Enric Martí i Carretó, decidís renunciar als drets del jugador.
kubala

El somni blaugrana que la Dictadura franquista va impedir: Kubala i Di Stéfano, els dos grans cracks mundials de l’època, jugant junts al mateix equip. Font: Arxiu del FC Barcelona.

Amb la Presidència de Santiago Bernabéu (1943-1978), amic personal del Caudillo i home adicte al règim, s’inicia la coneguda relació d’interessos entre la dictadura franquista i el Reial Madrid FC, un club que havia estat fundat per estudiants catalans a la capital d’Espanya i, paradoxalment, havia mantingut clares simpaties esquerranes i republicanes durant els anys trenta (coincidint amb la proclamació de la II República a l’Abril del 1931, la directiva madridista d’aquell moment va eliminar el títol de Reial -concedit previament pel monarca Alfons XIII- i la coroneta del seu escut, al qual va incorporar la franja morada castellana en homenatge a la bandera republicana).
escudosmadrid

Els diferents escuts del Reial Madrid durant la seva història. El tercer per la dreta és el que correspon al període republicà (1931-1939), sense la corona monàrquica i amb la franja morada en homenatge a la bandera republicana.

En efecte, la carismàtica figura de Santiago Bernabéu i els seus vincles amb el règim franquista expliquen que un club de conegudes simpaties republicanes fos utilitzat per la dictadura com a aparador dels seus èxits a l’exterior, com la cara amable de l’Espanya franquista a Europa. Una altra figura clau d’aquest èxit va ser Don Raimundo Saporta, el vicepresident del club i home de confiança de Bernabéu. Saporta, amb importants contactes tant dins com fora d’Espanya, va ser el gran impulsor de la Copa d’Europa (juntament amb els periodistes del prestigiós diari esportiu francès L’Équipe) i va jugar un paper clau en la construcció de aquest Reial Madrid campió, com per exemple amb el fitxatge d’un dels millors futbolistes europeus d’aquell moment, el francès Raymond Kopa, del Stade de Reims. Amb l’esmentat Kopa, Di Stéfano, l’hongarès Puskas, Gento i companyia, el Reial Madrid es va fer invencible. La seva hegemonia en el futbol europeu va ser aclaparadora durant la segona meitat dels anys cinquanta. El dictador Franco havia aconseguit el seu objectiu: el Reial Madrid pentacampió d’Europa era la millor targeta de presentació del seu règim en uns moments on l’Espanya franquista pugnava per aconseguir la seva integració de ple en els organismes internacionals.
En conclusió, agradi o no, la relació entre futbol i política ha existit des de fa dècades, des que el futbol va deixar de ser un esport amateur per convertir-se en un fenòmen de masses. Tot i que el discurs políticament correcte digui el contrari, aquesta relació contínua també avui. L’últim capítol l’hem tingut aquesta mateixa setmana amb la prohibició de les banderes estelades a la final de Copa del Rei per part de la delegada del govern a Madrid, la popular Concepció Dancausa. Encara des del govern es digui el contrari, la mesura poc tenia a veure amb la seguretat i molt amb la política ja que la seva finalitat era evitar la visibilitat internacional de l’independentisme català gràcies a aquest esdeveniment esportiu. No obstant això, la mesura implicava també una violació flagrant de la llibertat d’expressió. Afortunadament, al final el jutge ha posat les coses al seu lloc. Quan la pilota comenci aquesta nit a rodar, els aficionats sevillistes i culers podran centrar-se exclusivament en l’espectacle esportiu.
Anuncis

Bye Bye, Qatar!

Les negociacions entre el Barça i Qatar estan en punt mort. El director del Diari Sport, Josep Maria casanovas, explica que Qatar ha abandonat al Barça perquè el contracte de patrocini del club blaugrana ha deixat de ser una prioritat per als interessos de Doha. En opinió de Casanovas, l’acord assolit al Desembre del 2010 entre la directiva blaugrana de Sandro Rosell i els emisaris de la Qatar Fundation va ser possible perquè en aquells moments els qatarians volien donar-se a conéixer en el món del fútbol i un club de la tirada mundial del Barça era la millor carta de presentació. Avui, cinc anys més tard, aquesta opció ha perdut interès perquè des del petit emirat àrab aposten pel París Saint Germain (PSG) com a nou buc insígnia. Cap sorpresa. El PSG és un club de capital qatarià (adquirit a l’Abril del 2011 pels petrodòlars de la Qatar Sports Investment) i el seu president, Nasser Al Khelaifi, un exitós home de negocis (Al Jazeera Sports, BeIn, Sports…) molt ben connectat amb la família reial del petit país àrab (és amic personal de l’emir Tamid Bin Hamid Al-Thani). Al Khelaifi, que es troba entre els deu homes més influents del món del futbol segons la prestigiosa cadena esportiva nord-americana ESPN, vol la Champions League i a Doha consideren que seria contraproduent potenciar a un rival directe del PSG com és el Barça.

ibra

El president del PSG, Nasser Al Khelaifi, amb Zlatan Ibrahimovic el dia de la presentació del crack suec com a nou jugador del conjunt francès. Font Sport.

Si Qatar no vol renovar el contracte de patrocini amb el Barça doncs bon vent i barca nova. Un club del potencial dels blaugranes, amb una projecció brutal a nivell mundial, no hauria de tenir gaires problemes per a signar un contracte amb un nou patrocinador que estigui a la alçada de les expectatives econòmiques de la directiva presidida per Josep María Bartomeu. Si el Manchester United ho va aconseguir el passat estiu amb Chevrolet, per què no ho hauria de fer el Barça, el millor club del futbol mundial de la darrera dècada?

barça

La relació entre el Barça i els seus socis de Qatar en punt mort. Font de la foto: El Confidencial.

La no renovació del contracte de patrocini amb Qatar Airways seria en el fons una molt bona notícia perquè per fi el Barça deixaria de ser la cara amable de la monarquia wahabita de Qatar, una monarquia teocràtica, que condemna a mort als homosexuals, que tracta a les dones com a ciutadanes de segona, que restringeix fins a desdibuixar la llibertat de culte i que tracta com a ma d’obra esclava als treballadors estrangers contractats per a construir les infraestructures i els estadis del Mundial de futbol del 2022. Segons informacions publicades a The Guardian, el nombre de víctimes entre els obrers del Nepal  durant l’any 2014 és equivalent al d’un treballador mort cada dos dies. Certament, Qatar no és Aràbia Saudita però se li sembla molt. I, segons aquest informe publicat per l’Institut Gatestone, Qatar podria haver superat als seus veïns saudites com els principals financers del terrorisme jihadista a escala global. De fet, Els petrodòlars de Doha també engreixen les arques de l’Estat Islàmic (ISIS), del Hamàs palestí o dels jihadistes libis entre d’altres.

La pròpia Qatar Fundation, presentada oportunament als nostres mass media com una organització caritativa, favorable a l’educació dels joves i al foment de la ciència i la cultura, és també una eina de suport a les corrents més integristes i radicals de l’Islam. Convé recordar que aquesta fundació, creada l’any 1995 gràcies al mecenatge del llavors Emir Hamad Ibn Khalifa Al-Thani, manté vincles amb el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, un dels principals ideòlegs dels Germans Musulmans egipcis, considerat a Occident com un salafista radical per les seves idees homòfobes, misògines, favorables a la mutilació genital femenina i al terrorisme suïcida palestí contra la població civil israeliana (fins i tot si les vícitimes són dones embarassades). De fet, l’antisemitisme d’Al-Qaradawi és notori. Com a mostra, un botonet: al Gener del 2009, coincidint amb l’operació militar “Plom Fós” de l’exèrcit israelià contra el Hamàs a la Franja de Gaza, el mencionat teòleg va lloar Hitler i tot seguit va afirmar que l’Holocaust havia estat un càstig diví d’Allah contra els jueus per la seva perversitat. Aquest missatge va ser retransmès en directe per la càdena de televisió Al-Jazeera (a continuació podeu veure el vídeo amb la traducció anglesa):

No resulta sorprenent que el controvertit teòleg hagi estat inclós a la llista dels Imams radicals de la mort i tingui l’entrada vetada a França, el Regne Unit o els Estats Units. Al-Qaradawi, de fet, també ha estat condemnat in absentia al seu país de naixença, Egipte, pel seu suport a les protestes dels Germans Musulmans al Caire (Agost del 2013) i al derrocat president Mohamed Mursi.

Personalment, penso que l’acord entre Qatar i el Barça va ser un error perquè la directiva de Sandro Rosell va vendre l’ànima del club als petrodòlars, sense cap tipus d’escrúpul. Potser econòmicament va ser un bon negoci però canviar Unicef per Qatar com a principal patrocinador va implicar embrutar els valors democràtics i de respecte als drets humans que el club sempre ha defensat. Si ara no hi ha acord, cap problema. Visca el Barça i bye bye Qatar!


Actualització (27-01-2016): he ampliat el text publicat el passat dissabte amb noves dades i links d’interès.