Arxiu de la categoria: anàlisi

De Iugoslàvia a la “Iugonostàlgia”.

yugoslavia

El pare de la Iugoslàvia socialista, Josip Broz Tito, va morir el 4 de Maig de 1980. En aquells moments ningú pensava que en només una dècada el país dels eslaus del sud colapsaria a l’escalf de la crisi del socialisme d’autogestió, de l’endeutament de l’econòmia iugoslava amb les principals entitats creditícies a escala global (el FMI i el Banc Mundial) i del renaixement dels nacionalismes a Eslovènia, Croàcia i Sèrbia.

Tito havia emprat la tàctica del pal i la pastanaga amb els nacionalismes de les diferents repúbliques iugoslaves. Com a reacció a l’anomenada “Primavera Croata” de 1971, el Mariscal havia optat en un primer moment pel cop -la repressió dels manifestants- però després va venir la pastanaga de la reforma constitucional del 1974, on es recollien bona part de les reivindicacions dels nacionalistes croats. Es va aprofundir en la federalització del país i es va limitar la hegemonia de Sèrbia sobre el conjunt de les repúbliques amb la creació de dues províncies autònomes dins del seu territori: la Vojvodina al nord (amb una important minoria hongaresa) i Kosovo al sud -de majòria albanesa.

yugoslavia

La Iugoslàvia de Tito (1945-1991).

El sistema va començar a trontollar poc temps després de la mort de Tito. L’any 1981 la majoria albanesa va demanar el reconeixement de Kosovo com una nova república federativa iugoslava i no com una simple autonomia dins de Sèrbia. Aquesta reivindicació va impulsar als nacionalistes serbis i el creixement de les tensions intercomunitàries a la provincia autònoma van forçar l’actuació de Belgrad. Finalment, a l’Abril del 1987, el President de la república serbia, Ivan Stambolic, va enviar a Pristina com a mitjancer a un home de la seva total confiança, Slobodan Milosevic.

A Kosovo, el jove apparatchik enviat per Stambolic va passar a ser un fervent nacionalista. Posteriorment, ja com a president de la República Federativa Iugoslava de Sèrbia, Milosevic va aconseguir suprimir l’autonomia de Kosovo i la Vojvodina. Era l’any 1989. En el 600 aniversari de la batalla de Kosovo Polje els nacionalistes serbis venjaven aquella ominosa derrota del Princep Lazar davant dels turcs otomans. La nació serbia havia ressuscitat de les seves cendres!.

El renaixement del nacionalisme serbi va reforçar les pulsions independentistes a les repúbliques de Croàcia i Eslovènia, els músculs econòmics de Iugoslàvia, amb una població predominantment catòlica i vinculada culturalment i històrica al món germànic i a l’imperi austrohongarès. La trencadissa es va escenificar en el Congrés extraordinari de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus celebrat al gener de 1990. El vell partit únic es va fer el harakiri davant les divisions internes entre els representants de les diferents repúbliques i es van convocar eleccions lliures i multipartidistes a tot Iugoslàvia per primer cop des de la finalització de la II Guerra Mundial. A Croàcia i Eslovènia van guanyar els partits independentistes.

Els nacionalistes croats i eslovens pensaven que havia arribat el seu moment. Amb la caiguda del Mur de Berlín, la reunificació alemanya i la fi de la Guerra Freda Iugoslàvia perdia la importància estratègica que el país havia tingut en el mapa europeu des de la finalització de la II Guerra Mundial, com a pont entre l’Occident capitalista liderat per Washington i els països socialistes de l’est europeu vinculats a Moscou pel Pacte de Varsòvia. Les independències de les repúbliques Bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, eren vistes des de Zagreb i Liubliana com una finestra d’oportunitat per a aconseguir el reconeixement internacional de Croàcia i Eslovènia.

El nou president croat, Franjo Tudjman, era un nacionalista admirador del règim Ustaxa del Mariscal Ante Pavelic, un règim filo feixista, antisemita, antiserbi i col·laborador dels Nazis durant la II Guerra Mundial. La recuperació dels símbols ustaxis per part dels nacionalistes croats del HDZ (el partit de Tudjman) i la victòria independentista en el referèndum d’autodeterminació celebrat al mes de Maig del 1990 va despertar les pors de la població serbia de les províncies de l’Eslavònia i la Krajina, que recordaven perfectament la política de neteja ètnica i d’assassinats massius comesa pels ustaxis de Pavelic. El record del sinistre camp d’extermini de Jasenovac estava ben viu entre els serbis d’aquelles províncies croates que veien, a més a més, com la reforma constitucional aprovada pel govern de Zagreb (Desembre del 1990) els rebaixava a ciutadans de segona en un hipotètic estat croat independent.

krajina

Croàcia i les repúbliques serbies de l’Eslavònia i la Krajina en vermell (1991-1995).

Quan el Parlament de Zagreb va declarar la independència de Croàcia -el 25 de Juny de 1991- la resposta dels serbis de la Krajina i l’Eslavònia va ser la proclamació de les seves pròpies repúbliques amb la finalitat de romandre dins la federació iugoslava. El país va quedar dividit i la guerra es va fer inevitable. El setge de l’exèrcit federal iugoslau i dels paramilitars serbis sobre Vukovar o els bombardejos de Dubrovnik recorden l’horror d’aquell conflicte de 4 anys. L’èpileg de la guerra de independència croata va ser també sagnant: L’operació militar Oluja -tempesta- de l’exèrcit de Zagreb (5-8 d’Agost del 1995) va concloure amb l’alliberament de la Krajina i la neteja ètnica d’uns 250.000 serbis. Les dades són esfereïdores: l’any 1991 la població croata d’orígen serbi arribava al 11%;  avui no supera el 4%.

bosnia

Les dues federacions de l’actual Bòsnia i Hercegovina: la bosnio-croata i la Srpska.

Un aclariment necessari. El ressorgiment dels nacionalismes a l’ex iugoslàvia es va fer en la pitjor versió possible: la del nacionalisme ètnic acompanyat d’un discurs que atiava els odis del passat i ressuscitava els fantasmes de les dues guerres mundials i de les guerres balcàniques d’inicis del segle XX. Segons aquesta dialèctica de l’odi, els croats eren tots uns ustaxis feixistes i els serbis uns “chetniks” ultranacionalistes. Aquest discurs basat en l’exaltació nacionalista i l’odi ètnic havia de tenir forçosament tràgiques conseqüències a la república de Bòsnia i Hercegovina, la més pluricultural i multiètnica de les ex repúbliques iugoslaves. Tots, serbis, croats i bosniacs van duur a terme sagnants massacres de civils i brutals operacions de neteja ètnica durant els tres anys que va durar el conflicte (1992-1995). Mostar, Sarajevo o Srebrenica recorden la brutalitat i l’horror d’aquella guerra. Finalment, es va imposar la Pax Americana gràcies a la intervenció directa de l’administració Clinton. Als acords de Dayton (Novembre de 1995) es va conservar la integritat territorial de Bòsnia i Hercegovina però no la convivència multicultural que havia existit a l’antiga república iugoslava. Bòsnia i Hercegovina és avui un estat compost per dues federacions: la bosnio-croata i la República Srpska, la dels serbis de Bòsnia, on cadascuna de les tres comunitats, la serbia, la croata i la bosníaca, viu tancada en si mateixa, reclosa en el seu propi món. Dues dècades després de Dayton les ferides de la guerra encara no han cicatritzat del tot.

Kosovo com a principi i final de la tragèdia iugoslava. Les tensions intercomunitàries entre la majoria albanesa i la minoria serbia van esclatar novament amb violència a finals dels anys noranta. Kosovo, la guspira que havia incendiat Iugoslàvia deu anys abans, va ser l’escenari del darrer drama balcànic del segle XX amb la intervenció militar de l‘OTAN contra Sèrbia (1999) en defensa dels interessos de la majoria albanokosovar. De fet, gràcies al suport de Washington i Brusel·les, Kosovo és des del 2008 un estat independent i fins i tot Montenegro, la principal aliada de Sèrbia durant els anys 90, s’ha allunyat de la influència de Belgrad. Ho va fer en un referèndum celebrat l’any 2006.

Slobodan Milosevic, aquell jove apparatchnik reconvertit a la causa del nacionalisme serbi, no va aconseguir reformar iugoslavia ni mantenir a tots els serbis de les repúbliques ex iugoslaves units, vivint en un mateix estat. Va acabar els seus dies a la presó, acusat de cometre crims contra la humanitat pel TPIY. Milosevic és probablement el principal responsable de la tragèdia iugoslava de les dues darreres dècades però no és pas l’únic. Tudjman, Kucan, Izetbegovic o el kosovar Ibrahim Rugova també en són responsables.

De Iugoslàvia a la Iugonostàlgia, un sentiment nostàlgic pels “bons temps” de Tito, que es viu amb un cert romanticisme en algunes ex repúbliques (com per exemple a Bòsnia, Macedònia o Sèrbia) i s’explota amb finalitats turístiques fins i tot a Croàcia o Eslovènia. Hom podria concloure dient que Iugoslàvia va ser en realitat el somni d’un idealista, el Mariscal Josip Broz Tito.

Anuncis

Deu anys de Hamàs, deu anys de terror.

File photo of Palestinian members of the al-Qassam brigades standing guard es they wait for the arrival of Hamas chief Meshaal in the southern Gaza Strip
Guerriller de les Brigades Izzedim El-Qassam de Hamàs. Font: Reuters.

Gaza està de festa. O millor dit, el Hamàs està de festa. Els islamistes commemoren aquesta setmana el desè aniversari de la presa del poder per la força, manu militari, a la petita franja mediterrània després de derrotar a les forces de seguretat lleials al president palestí Mahmoud Abbas, dirigides pel seu home fort, el temut i odiat Mohamed Dahlan.

L’organització islamista havia guanyat les eleccions legislatives palestines al gener del 2006 però la comunitat internacional només reconeixia al president Mahmoud Abbas com el representant legítim del poble palestí per la negativa del Hamás a reconèixer a Israel i a acceptar els acords previs signats entre els governs de Jerusalem i l’Autoritat Palestina (AP) en el marc de les negociacions de pau. A inicis del 2007, gràcies a la mediació saudita, es va assolir a la Meca un principi d’acord entre Fatah i Hamàs per a la formació d’un govern d’unitat però, després de mesos de violència i d’enfrontaments entre les dues faccions, els islamistes es van sentir prou forts com per fer-se amb el control de Gaza i expulsar als seus rivals palestins després de cinc dies d’intensos combats, del 10 al 15 de Juny del 2007. d’aquells fets avui es compleix el desè aniversari.

Els islamistes han imposat un règim de terror a la petita franja mediterrània durant els darrers deu anys. El Hamàs ha reprimit brutalment a qualsevol tipus d’oposició. La llibertat de premsa és inexistent i qualsevol ciutadà crític amb el govern dels islamistes pot ser acusat de col·laborar amb Israel. En el millor dels casos, la condemna és la presó; en el pitjor, la forca. Les dones han vist els seus drets reduïts a la mínima expressió i la petita minoria cristiana de la Franja ha estat foragitada per les mesures discriminatòries del Hamàs i les amenaces d’altres organitzacions islamistes presents a Gaza, com ara l’Estat Islàmic.

míssils
Font: Facebook de les IDF.

Després de fer-se amb el poder per la força, el Hamàs va prometre acabar amb la corrupció generalitzada de Fatah i treballar per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Gaza. No ha estat així. Durant darrera dècada la principal inversió dels islamistes ha estat el terror: la construcció de túnels i el llençament de milers de coets i míssils des de Gaza cap al sud d’Israel. Aquesta mateixa setmana les Nacions Unides han condemnat al Hamás al descobrir-se que els túnels passaven per dues de les seves escoles. Una infraestructura terrorista que té dues finalitats principals: el contraband d’armes des d’Egipte i la infiltració de terroristes cap a Israel. A més, durant la darrera dècada el Hamàs ha disparat més de 14.000 coets i míssils – principalment de fabricació iraniana- des de Gaza cap al territori israelià. El seu principal objectiu: la població civil. Sderot, Ashkelon i els kibbutzim propers a la frontera amb Gaza han extremat les mesures de seguretat fins al punt de convertir-se en autèntics búnqers. Les IDF han realitzat diverses operacions militars contra el Hamàs a Gaza per aturar el llançament de míssils cap a Israel, uns míssils que han impactat en ciutats del centre i del nord del país com per exemple Tel-Aviv, Jerusalem o Haifa. L’amenaça balística del Hamás ha propiciat el desenvolupament d’un eficaç escut anti-míssils , l’Iron Dome. Gràcies a la seva efectivitat s’ha aconseguit neutralitzar l’amenaça dels míssils però no s’ha aturat del tot. Al Hamàs se li han unit els jihadistes afins a l’Estat Islàmic que operen des del Sinaí.

Després d’una dècada en el poder, el Hamàs es troba ara en una situació díficil per l’esclat de la darrera crisi al Golf Pèrsic. Els islamistes s’han mantingut en el poder gràcies al suport principalment de tres països: Iran, Qatar i Turquia. Les bones relacions dels islamistes amb Teheran i Doha els han fet guanyar l’enemistat del bloc àrab sunnita, liderat per l’Aràbia Saudita. Al bloqueig egipci cal sumar-li la recent negativa de l’Autoritat Palestina de fer-se càrrec del pagament de les despeses del consum elèctric de Gaza. La població civil de la Franja serà novament qui pagui els plats trencats de la rivalitat històrica entre Fatah i Hamàs. Gaza és l’estat palestí fallit: un emirat islàmic controlat per jihadistes fanàtics. Gaza com a metàfora de la incapacitat palestina per a bastir el seu propi estat després de la desconexió israeliana. Deu anys de Hamàs, deu anys de terror. Res a celebrar. 

Aràbia Saudita, Qatar: Causes d’una crisi.

qatar

Aràbia Saudita ha liderat la ruptura de relacions dels països àrabs amb Qatar i la consegüent exclusió del petit emirat del Consell de Cooperació dels països del Golf Pèrsic després d’acusar les autoritats de Doha de donar suport al terrorisme global Molts països del món àrab i islàmic castigats per aquesta xacra, com el Pakistan, el Sudan o Egipte, també han trencat relacions amb el petit emirat.

Si, certament Qatar finança i dóna suport a organitzacions islamistes wahahabites com ara els Germans Musulmans. De fet, el seu líder espiritual, el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, viu exiliat a Doha des dels anys setanta i té també la nacionalitat qatariana. Els Al-Thani també donen suport a altres organitzacions obertament jihadistes com el Hamàs palestí, el Daesh, o un plèiade de guerrilles que imposen la seva llei per les terres de Líbia o d’una devastada Síria després de sis anys de guerra civil (menys creïbles resulten les acusacions saudites del suposat suport de Qatar a els hutís del Iemen o a les milícies xiites de l’Iraq). A més, els potents altaveus mediàtics d’Al-Jazeera han influït al carrer àrab i  especialment en l’avenir de les revoltes que Occident va denominar alegrement “primaveres” a les seves fases inicials.

gasPerò no ens enganyem: tots els països del Golf Pèrsic i de la península aràbiga actuen com Qatar. Repeteixo, tots, incloent també a l’Aràbia Saudita. Si això és així, per què Qatar i per què ara? Els qatarians tenen la principal reserva de gas del món a les seves aigües territorials, frontereres amb l’Iran. És la reserva North Dome Field-South Pars i les autoritats de Doha havien realitzat ja el passat mes de maig un tímid acostament a Teheran per a incrementar la cooperació econòmica entre tots dos països i reactivar l’explotació conjunta d’aquesta important reserva, paralitzada des de fa anys precisament per la guerra freda que mantenen Riad i Teheran. A Riad no li ha agradat aquest acostament i menys després de la filtració d’unes suposades declaracions de l’emir de Qatar, Tamim bin Hamed al-Thani, on afirmava que l’Iran aportava estabilitat a la regió i era una potència islàmica que havia de ser escoltada. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència dels saudites amb els seus veïns de Qatar. Doha va matisar que hackers russos havien piratejat les paraules de l’Emir però el mal ja estava fet. 

I no és el primer cop que els saudites es valen del Consell de Cooperació del Golf per a castigar a la díscola Qatar. Al març del 2014 els seus estats membres van trencar relacions amb les autoritats de Doha perquè el petit emirat va donar refugi als líders de la Germandat Musulmana exiliats des d’Egipte després de la caiguda del president islamista Mohamed Mursi. De fet, al país dels faraons la Germandat està considerada com una organització terrorista. 

Qatar s’allunya del bloc sunnita per caure a les mans de l’eix Teheran, Damasc, Moscou. Des de Teheran es va afirmar que s’enviarien vaixells a Qatar amb aliments i productes de primera necessitat per pal·liar el tancament de fronteres i el bloqueig comercial dels seus veïns àrabs, però Aràbia Saudita ha imposat ja un bloqueig marítim als seus veïns qatarians. Enmig del tauler es queda la Turquia d’Erdogan, aliada de la casa dels Saud però que manté bones relacions amb els Al-Thani. Des Ankara ja han lamentat la ruptura de relacions diplomàtiques i el bloqueig econòmic del bloc àrab sunnita a Qatar. 

Finalment, ¿Quin paper ha jugat la visita del president Donald Trump en aquesta crisi àrab? Els Estats Units van signar un suculent contracte de venda d’armes als saudites per 110.000 milions de Dòlars i durant la seva gira per l’Orient Mitjà el President Trump va elevar el to de la seva retòrica contra la República Islàmica d’Iran. Probablement els saudites es van veure reforçats per Washington davant el seu arxirival islàmic de Teheran i van decidir castigar les vel·leïtats dels Al-Thani amb els iranians.

A 50 anys d’una Guerra de Sis Dies.

rubinger2

 

El 5 de juny de 1967 es va iniciar un conflicte que canviaria les fronteres i la història recent del Pròxim Orient: la Guerra dels Sis Dies. Síria havia encès la metxa del conflicte amb la guerra de l’aigua dos anys abans però va ser el president egipci Gamal Abdel Nasser qui va portar les hostilitats contra Israel fins a un punt de no retorn. Al maig de 1967 Nasser va expulsar als contingents de l’ONU de la península del Sinaí, va signar una aliança militar amb Síria i Jordània, va concentrar un important exèrcit a la frontera amb Israel al Sinaí i a la Franja de Gaza, i va tancar els estrets del Tiran a la navegació dels vaixells israelians, bloquejant així el pas des del Mar Roig cap al golf d’Aqaba. Aquesta acció unilateral era una clara violació de l’armistici de 1956. Israel la va considerar com una declaració de guerra.

En aquells moments el món àrab era un clam: esborrarem a Israel del mapa de l’Orient Mitjà i fotrem els jueus al mar. El primer president de l’OAP, l’egipci Ahmed Shukeiri, ho va afirmar sense embuts: “els jueus que sobrevisquin al conflicte podran quedar-se a Palestina però sincerament dubto que hi hagi supervivents”.

Israel, al igual que a l’any 1948, s’enfrontava a una amenaça existencial, a una nova temptativa de genocidi contra el poble jueu dues dècades després de la Shoah, de la destrucció de les comunitats jueves europees a mans dels nazis. Van ser setmanes de tensió i d’angoixa. Els ciutadans cavaven trinxeres, els parcs es preparaven per a servir de cementiris capaços d’allotjar a milers de víctimes i els reservistes eren cridats a files conscients de les amenaces terribles que els arribaven des dels països àrabs veïns.

Davant d’aquesta tessitura, Israel va decidir que no podia deixar en mans dels àrabs la iniciativa del conflicte. El general Moshe Dayan, l’heroi de la Guerra de Suez de 1956, es va fer càrrec del Ministeri de Defensa i l’alt comandament militar israelià, liderat pel Ramatkal Isaac Rabin, va decidir colpejar primer utilitzant el factor sorpresa. A primeres hores del matí del 5 de juny de 1967 la força aèria israeliana, en una audaç operació, volant a molt baixa altura per a evitar ser detectats pels radars egipcis, es va endinsar dins l’espai aeri enemic i va destruir la major part de les forces aèries àrabs en les seves pròpies bases. L’èxit de l’anomenada “Operació Moked” va donar un avantatge estratègic a Israel que va resultar decisiu per a obtenir una aclaparadora victòria en sis dies de guerra. El geni militar del general Ariel Sharon a la batalla d’Abu Ageila va assegurar als israelians el control de la península del Sinaí. Després de derrotar als egipcis les IDF van centrar la seva ofensiva contra Jordània. El Rei Hussein, enganyat per les notícies triomfalistes difoses per l’alt comandament egipci, va pensar que la derrota israeliana era imminent i va bombardejar la ciutat nova de Jerusalem. Jordània entrava en guerra amb Israel però pagaria un preu molt alt: la pèrdua de la Joia de la Corona, la Jerusalem Oriental (sota ocupació haiximita des del 1948) i de la meitat occidental del regne, la Cisjordània. Síria, que havia iniciat el conflicte amb la guerra de l’aigua, tampoc va sortir impune. Els israelians van trencar les seves línies defensives als Alts del Golan en només dos dies i van arribar a la ciutat de Quneitra. El general David “Dado” Eleazar va dirigir les operacions a la frontera nord. L’artilleria siriana mai més amenaçaria a la població civil de la Galilea i del nord d’Israel.

La humiliant derrota d’Egipte va ser el cant de cigne del projecte panarabista de Nasser. El seu successor, Anwar El-Sadat, després restaurar l’honor egipci a la Guerra del Iom Kippur (1973), va optar per la pau a Camp David. Gràcies a la fòrmula de “pau per territoris” Egipte va recuperar la península del Sinaí però el president Sadat va pagar amb la vida l’atreviment de reconèixer i signar un acord de pau amb Israel. Considerat com un traïdor per tots els líders àrabs, el Rais egipci va ser finalment assassinat per extremistes islàmics durant una desfilada militar al Caire (1981). Posteriorment, l’any 1994, el Rei Hussein de Jordània seguiria l’estela de Sadat i signaria també un acord de pau amb Israel.

La derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies provoca la refundació del nacionalisme palestí, deslligat ja del projecte panarabista. Amb el suport soviètic i dels països àrabs, i sota el lideratge carismàtic de Yassir Arafat, l’OLP apostarà per la via terrorista entesa com una guerra de desgast contra Israel. Seran els anys de la Revolució palestina, de la retòrica anti imperialista, de la Keffiah i el Kalashnikov, de Carlos El Xacal i de Leila Khaled, dels segrestos d’avions, de Setembre Negre i de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic (1972), de sagnants atemptats terroristes com el de Ma’alot (1974) o el de l’autovia de la costa (1978).

L’exili de l’OLP a Tunísia després de la II Guerra del Líban (1982), la paulatina retirada soviètica de l’escena internacional de la mà del President Mikhail Gorbatxov, la fi de la Guerra freda i el lideratge nord-americà a la cimera de pau de Madrid celebrada a la tardor del 1991  (un cop finalitzada la I Guerra del Golf contra l’Iraq de Saddam Hussein) obrien un nou panorama internacional i s’albirava una oportunitat històrica per a assolir l’anhelat acord de pau entre israelians i palestins després d’ uns anys de violenta intifada, la primera, iniciada al desembre de 1987. La fórmula, segellada als acords d’Oslo signats a Washington (setembre de 1993), tornava a ser la de “pau per territoris” però, per desgràcia, Arafat no era un nou Sadat, en realitat mai va voler ser-ho. El líder palestí, que va acudir a l’Assemblea de les Nacions Unides el 1974 amb una branca d’olivera en una mà i una pistola a l’altra, arribat el moment de la veritat va apostar pel revòlver. Els seus “no” al President Bill Clinton i al Primer Ministre Ehud Barak a la Cimera de Camp David II (Juliol del 2000) van frustrar la pau, el reconeixement formal d’Israel a l’Orient Mitjà àrab-islàmic i la propia independència palestina a Gaza i Cisjordània, els territoris ocupats militarment per Israel en el context d’una guerra de sis dies al Juny del 1967.

Arafat es presentava davant del món com un home de pau però en àrab parlava de guerra, de Jihad, contra Israel i dels milers de màrtirs que alliberarien Al-Quds. La polèmica visita del llavors líder de l’oposició israeliana, Ariel Sharon, a l’Esplanada de les Mesquites (setembre del 2000) va donar a Arafat el pretext perfecte per a desencadenar un nou esclat de violència terrorista, dirigit principalment contra la població civil israeliana: la II Intifada o Intifada del-Aqsa, la dels brutals atemptats suïcides del Hamàs i d’altres organitzacions terroristes palestines a les cafeteries, els restaurants, les discoteques o el transport públic de ciutats com Tel Aviv, Jerusalem, Haifa, Afula, Beer Sheva o Netanya. La Intifada no va doblegar als israelians i Arafat va acabar aïllat al seu quarter general de la Muqata de Ramal·la.

El successor d’Arafat, Mahmud Abbas, tampoc ha apostat per la pau. La seva estratègia es basa en un reconeixement palestí unilateral (a l’ONU, a la UNESCO…) sense arribar a cap tipus d’acord de pau amb Israel. Fer-ho implicaria renunciar al dret de retorn d’uns set milions d’àrabs que des de fa dècades tenen reconegut l’estatus de refugiats palestins per tractar-se dels fills o els néts dels refugiats dels conflictes de 1948 i de 1967. Una “bomba demogràfica ” que convertiria de facto al petit Israel en un estat àrab més.

Israel va guanyar la guerra però el món àrab islàmic li continua negant l’anhelada pau. Avui la República Islàmica de l’Iran és el Nasser del nostre temps. El règim dels aiatol·làs amenaça amb la destrucció d’Israel, finança a organitzacions terroristes hostils com el Hamàs palestí o el Hizbul·là libanès i al mateix temps cerca la bomba atòmica mitjançant un ambiciós programa nuclear. Israel voldria ser Atenes però els seus enemics la forcen a ser Esparta. Al igual que al juny de 1967, també avui els israelians saben que no poden donar-se el luxe de perdre una guerra perquè el que realment està en joc és la seva pròpia supervivència.

Les “No Go Zone”. Les primeres víctimes, les dones.

El reportatge Quand les femmes sont indesirables, emès recentment al noticiari 20 heures del Canal 2 de la televisió francesa ha convulsionat l’hexàgon perquè mostra obertament el rebuig dels homes a la presència de les dones en els espais públics de molts suburbis de la perifèria de Paris. Un dels moments àlgids del documental té lloc quan dues activistes del col·lectiu La Brigade des Mères entren en una cafeteria i son increpades pels clients i expulsades per propietari del negoci amb el pretext de que “això és Sevran, no París; i aquí regeixen altres valors “. El documental, dirigit per Caroline Sinz, va ser gravat a la banlieue de Sevran, a l’extraradi parisenc, i en altres suburbis de l’àrea metropolitana de Lió.

Malauradament, el problema de les “NO GO ZONES” no és només francès.  A Londres, Berlín, Brussel·les, Amsterdam o Malmö aquest fenomen es repeteix. Els antics barris obrers i les ciutats dormitori d’aquestes grans metròpolis, amb una població majoritàriament àrab, magrebina o provinent d’altres països del món islàmic, han esdevingut un “territori comantxe” abonat per a la petita delinqüència, el narcotràfic i les activitats criminals de les màfies. Aquestes són les No Go Zonesllocs poc aconsellables per a visitar tret que tinguis dins a amics, familiars o coneguts.

nogoEn aquests suburbis els salafistes imposen la seva visió rigorista de la Sharia, la llei islàmica, a tota la comunitat musulmana local mitjançant un actiu proselitisme a les mesquites (dawa) o amb la creació de patrulles de la moral islàmica -seguint l’exemple de la policia religiosa saudita-. Els seus membres amonesten als botiguers que venen begudes alcohòliques o als transeünts que fumen pel carrer, imposen els codis salafistes de vestimenta a homes i dones, estableixen corts per a aplicar la seva visió de la Sharia, fan de mitjancers amb les autoritats locals en cas de conflicte i han exclòs a les dones de la vida pública. Com a resultat: les No Go Zones esdevenen de facto Sharia Law Zones.

Malauradament aquestes Sharia Law Zones situades en ple cor d’Europa, com per exemple el tristament famòs barri de Molenbeek a Bèlgica, esdevenen un important viver de reclutament de jihadistes per a organitzacions com Al-Qaida o l’Estat Islàmic (Daesh).

Les inversions saudites, qatarianes o turques (aquesta darrera molt important a Alemanya) a les infraestructures de les nostres banlieues és una arma de doble fil perquè a les mesquites, a les escoles o als centres islàmics que financen, es difonen activament les idees salafistes, wahhabites o afins a la Germandat Musulmana, que són incompatibles amb els valors democràtics i sovint fan de porta d’entrada al gihadisme violent. 

Les Sharia Law Zones són una realitat al cor d’Europa i els governs europeus estan perduts alhora d’afrontar aquest problema. Les principals víctimes de l’extensió del radicalisme islàmic entre les comunitats islàmiques europees són les dones, que pateixen la violència sexual dels homes (denunciada ja als anys noranta per l’activista franco algeriana, Samira Bellil) i son excloses dels espais púbics com ens ha mostrat el reportatge dirigit per Caroline Sinz.

Israel i les flames de l’odi: la Gihad forestal.

haifa

Haifa en flames el passat 24 de Novembre. Font: Ha’aretz.

Israel pateix una onada d’atacs terroristes basat en incendis massius provocats per piròmans de la comunitat àrab israeliana o palestins de Cisjordània. En pocs dies, des del passat Dimarts, s’han contabilitzat més d’un miler de focs provocats en diversos punts del país i de les proximitats als assentaments israelians de Cisjordània. Com a conseqüència d’aquesta onada indiscriminada d’incendis, més de 80.000 ciutadans israelians han estat evacuats de les seves llars. Les imatges ahir a Haifa eren dantesques i avui s’han provocat nous incendis a les proximitats de Jerusalem. Sens dubte, es tracta d’una “gihad forestal” que els mitjans d’Israel i el món àrab han batejat com “la intifada del foc”.

israel-fires

Mapa dels incendis forestals a Israel (24-11-2016).

Una de les hipòtesis que explicarien la motivació dels atacants es la revenja per la proposta de llei per a rebaixar en horari nocturn els decíbels permesos als altaveus dels muetzins a les mesquites durant les crides a l’oració. En aquest sentit convé recordar les amenaces -Israel està jugant amb foc- dels líders del Hamàs i del Gihad Islàmic palestí si finalment la coneguda com Llei del Muetzí es aprovada a la Knesset i també les declaracions de polítics àraboisraelians com el diputat Taleb Abu Arar, de la Llista Àrab Unificada, que recentment va calificar-la de llei racista i anti-islàmica. Probablement, aquestes declaracions han esperonat als islamistes més radicalitzats a duur a terme els atacs. Uns incendis, majoritàriament provocats, que, de fet,  ja han estat reivindicats per una de les organitzacions palestines –Masadaat Al Mujaideen– amb vincles amb Al-Qaïda. Les forces de seguretat israelianes han fet les primeres detencions dels sospitosos per la seva participació en els incendis.

 

Sigui com sigui, aquesta onada de terrorisme forestal posa en evidència una vegada més que una part important de les societats àrabs i palestina no desitgen una veritable convivència amb Israel en el marc d’un acord de pau en base a la solució de dos estats per a dos pobles. De fet, l’onada d’incendis que assola al país ha estat àmpliament celebrada a les xarxes socials per molts internautes palestins i de la resta del món àrab-islàmic amb el hashtag #Israelisburning (Israel està cremant).

hashtag

Tuit en àrab celebrant l’onada d’incendis a Israel. Font: Ynetnews.

Encara que l’Autoritat Palestina del President Abbas ha enviat equips de bombers a Israel i no ha utilitzat els seus mitjans oficials per a incitar els focs, la visió predominant a la seva societat és que Israel no té cap tipus de legitimitat i per tant és lícit utilitzar tots els mitjans per a esborrar-la del mapa, fins i tot aquesta nova modalitat d’atac terrorista, de Gihad forestal, que causa temor entre la població civil israeliana i ataca un dels fonaments principals del moviment sionista, el del seu amor per la terra i la seva voluntat de reforestar-la, una tasca iniciada ara fa més d’un segle amb l’arribada dels primers jalutzim  (pioners) i gràcies als esforços d’organitzacions com el Fons Nacional Jueu o Kerem Kayemet leIsrael (KKI).

La pregunta que hom s’hauria de formular des d’Europa és si ens trobem davant d’una nova modalitat d’atac terrorista que organitzacions com l’Estat Islàmic (ISIS) podrien exportar a casa nostra en un futur proper. Avui Israel crema a causa de les flames de l’odi, demà podria ser el torn d’Europa.

Brusel·les, Moscou i el retorn de la “Guerra Freda” a Europa.

putin-propaganda

Ara fa uns deu anys països com Bulgària o Moldàvia frisaven per a signar acords comercials amb la UE o entrar-ne com a estat membre de ple dret. Però ara, a l’escalf de la darrera crisi econòmica i amb el ressorgiment de Rússia com a superpotència, aquests antics satèl·lits soviètics tornen a mirar novament cap a Moscou.

Des de finals dels anys noranta i durant els primers anys del segle XXI el projecte europeu semblava un projecte sòlid i en expansió, afavorit per un context globalitzat de bonança econòmica. En aquells moments d’eufòria els països de l’est europeu, antics satèl.lits soviètics del Pacte de Varsòvia, miraven cap a Occident, cap a Brusel·les i Washington, i desitjaven integrar-se dins de les principals organitzacions supraestatals -l’OTAN i la UE- com a mesura dissuasòria davant l’expansionisme de Moscou. Hongria, Eslovàquia, Polònia i les repúbliques bàltiques -Estònia, Letònia i Lituània- ho van aconseguir a l’any 2004. Posteriorment, Romania i Bulgària, al 2007. A Ucraïna el govern Iushenko-Timoixenko, sorgit de la Revolució Taronja al Maidan de Kíiv (2004), també era pro occidental perquè temia l’abraçada de l’os de Moscou. I justament això és el que ha passat amb l’annexió de Crimea (2014) i l’intervencionisme del Kremlin al conflicte del Donbass.

Ara el projecte europeu trontolla i Rússia torna a jugar el rol soviètic de superpotència global. Novament bufen vents de Guerra Freda -o si el lector ho prefereix, de Nova Guerra Freda– a Europa. El Brexit britànic ha mostrat amb cruesa les debilitats d’un projecte europeu ja qüestionat per la crisi de la zona euro, les diferències nord-sud i la crisi cíclica grega des del 2008.  En aquest context d’incertesa europea Rússia ha iniciat una política agressiva i expansionista que pretèn recuperar l’ àrea d’influència perduda amb la desintegració del gegant soviètic, un esdeveniment vist des de Moscou com la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX, i juga les seves cartes amb astúcia. Serveixin d’exemple les recents victòries electorals de dirigents pro russos a Bulgària (el socialista Rumen Radev) i Moldàvia (el també socialista Igor Dodon).

El sorprenent triomf de Donald Trump a les presidencials nord-americanes afegeix més dubtes. El seu euroescepticisme i les crítiques cap als socis europeus de l’OTAN poden reforçar els discursos dels partits populistes, com el Front Nacional francès o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders (finançats per Moscou), en un any, el 2017, electoralment clau a països com França, Hòlanda o Alemanya.  Brusel·les i els seus membres de l’est europeu, com per exemple Polònia o els estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), han reaccionat amb prudència davant la bona sintonia personal mostrada pel candidat Trump i el President Putin durant la campanya electoral de les presidencials nord-americanes però esperen que la Realpolitik  finalment s’imposi i Washington estigui a l’alçada del repte que suposa l’expansionisme de Moscou. Amics lectors, benvinguts de nou a un món de blocs i de nova Guerra Freda.