Arxiu de la categoria: Àfrica

Estúpids, és la Gihad!!.

ei

gihadistes de l’Estat Islàmic. Font: The Independent.

Durant els dos darrers dies, a l’escalf dels sagnants atemptats terroristes de l’Estat Islàmic a l’aeroport i el metro de Brussel·les, els analistes nostrats han tornar a repetir el mantra de que els atacs terroristes de la capital belga són la resposta dels gihadistes al neocolonialisme occidental a l’Orient Mitjà, exemplificat amb la invasió de l’Iraq per part de l’administració Bush i dels seus aliats -entre ells, l’Espanya d’Aznar.

El fracàs de les Primaveres Àrabs, l’auge de l’Islam polític, l’excerbació de les tensions sectàries entre sunites i xi’ites per tot el món àrab i l’inici de sagnants conflictes sectaris al Iemen, Siria o a l’Iraq, són alguns dels factors que expliquen l’actual situació de caos, el sorgiment d’estats fallits (com Líbia) i en última instància l’intervencionisme de les principals potències Occidentals (Estats Units, França, Gran Bretanya) i de Rússia en defensa dels seus interessos, com per exemple a la guerra civil de Siria.

En aquest context de guerra, de rivalitats sectàries i d’auge de l’Islam polític, no pot ser motiu de sorpresa que en failed states com Iraq, Siria o Líbia hagi ressorgit amb força el gihadisme sunita, liderat ara per l’Estat Islàmic (EI), que ha aconseguit controlar bona part dels territoris sunites de l’Iraq i de Síria, on ha proclamat un Califat amb aspiracions d’universalitat. Els bombardejos aeris de la coalició liderada pels Estats Units o de Rússia contra les bases del Estat Islàmic a Siria, Iraq o Líbia, són el pretext utilitzat pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs als carrers de les metròpolis europees, el passat Novembre a París i ara a Brusel·les. Sense negar aquesta evidència, convé aclarir que incidir exclusivament en la responsabilitat de les potències occidentals per a explicar el fenòmen del Gihadisme a escala global és un argument simplista perquè omet les motivacions i els objectius de l’Islam radical, del Pan Islamisme.

SALAFISME I WAHABISME, LA COBERTURA IDEOLÒGICA DEL GIHAD GLOBAL.

Les principals corrents de l’Islam radical que donen cobertura ideològica als moviments gihadistes són principalment dues: el wahabisme i el salafisme. Aquests moviments neixen durant el segle XVIII-XIX com a moviments anti il·lustrats, que critiquen l’arribada del colonialisme, la influència de les idees il·lustrades en les elits culturals àrabs i la situació d’endarrariment del món islàmic respecte a Occident. Tant salafistes com wahabites defensen un retorn a l’Islam més autèntic, el del Profeta Mahoma i el dels seus succesors, els quatre Califes Ortodoxos. Només així la civilització islàmica podrà recuperar l’esplendor del passat. D’aquí la seva aplicació literal de la Sharia, la llei islàmica, basant-se en les interpretacions de la rigorista escola de dret hanbalí (segle IX), en els escrits d’Ibn Tahimiyya (s. XIV) i en les obres dels anomenats reformistes islàmics dels segles XIX i XX, d’autors com el fundador dels Germans Musulmans egipcis, Hassan Al-Banna; el seu successor, Sayyid Qutb; o el teòleg Yusuf Al-Qaradawi, l’imam wahabita egipci establert a Doha i esponsoritzat per la Qatar Foundation.

El principal objectiu dels salafistes i dels wahabites és l’expansió a escala mundial de la seva interpretació rigorista de l’Islam mitjançant dues vies: la predicació a les mesquites o Dawa -la via que utilitzen els saudites per exemple- i la Guerra Santa (Gihad) en nom de l’Islam.

En conclusió, no tots els salafistes i els wahabites són partidaris de la violència però han jugat un paper clau en la difusió a escala mundial d’unes idees que exalten una visió rigorista de l’Islam i de la gihad bèl·lica, entesa com a guerra santa (i justa) en nom de l’IslamEn aquest sentit, convé recordar que l’època de Mahoma i dels 4 Califes ortodoxos va ser l’època de la primera expansió islàmica. De la unificació d’Aràbia sota la bandera de l’Islam, de la conquesta de Síria, Palestina i Egipte als bizantins -després de la victòria en la batalla del riu Yarmuk (636)- i de la claudicació de l’Imperi persa sassànida davant els guerrers de l’Islam. Si l’època daurada de l’Islam va ser una època d’expansió i de conquesta territorial gràcies a la Gihad, ara ha de ser igual.

¿TERRORISME O GUERRA GLOBAL?

A Europa estem acostumats a tractar l’amenaça del Gihad global com un fenòmen exclusivament terrorista, però aquesta concepció és errònia. De les seves pròpies publicacions propagandístiques hom pot concloure que els principals objectius de les diverses organitzacions jihadistes (Al-Qaida, Daesh, Hamàs, Al-Shabab, Boko Haram…) són:

1. Liquidar els governs àrabs i musulmans laics: considerats com a apòstates i col·laboracionistes dels seus aliats occidentals.

2. Reconquerir per al Dar Al-Islam (el món islàmic) els territoris perduts en el passat: Espanya, Portugal, Israel, Grècia, els Balcans, el sud d’Itàlia …, uns territoris que, segons la visió islàmica del món, formarien part del Dar Ul Islam 

3. Expandir la seva visió de l’Islam per tot el món no Islàmic (Dar Al-Kufr) mitjançant la conquesta. D’aquí al fet que l’Estat Islàmic, Al-Qaida, Boko Haram o fins i tot els palestins del Hamas amenacin en les seves publicacions de que la bandera del Profeta onejarà a la Casa Blanca o a Roma.

Agradi o no, la realitat és que el Gihadisme a escala global ens ha declarat la guerra (no ara, ja fa anys). El nostre passat colonial, els acords Sykes Picot, George Bush i la II Guerra d’Irak, l’ocupació israeliana de Cisjordània i el bloqueig de Gaza, o la sobirania espanyola de Ceuta i Melilla, no són les causes sinó els pretexts utilitzats pels gihadistes per a justificar els seus sagnants atacs contra les poblacions civils occidentals a Brusel·les, París, Madrid, Nova York o Tel Aviv. Uns atacs que han de ser analitzats no sols com un mer fenòmen de terrorisme sinó en el marc d’una guerra que els gihadistes entenen com un conflicte de civilitzacions entre el món islàmic i l’occidental.

Dels darrers atemptats terroristes a Brusel·les o París sorprèn que els seus autors siguin musulmans nascuts i radicalitzats a Europa. Són molts i variats els factors que poden explicar la radicalització d’aquests joves musulmans nascuts i educats en societats democràtiques i multiculturals com la francesa, la belga, la holandesa o la britànica: famíles desestructurades, les banlieues i el món de la delinqüència, afany de notorietat i sovint una manca d’identitat, un buit identitari omplert per l’Islam radical. Molts joves musulmans europeus (també de classe mitja i mitja-alta) no s’identifiquen ni amb el seu país ni amb el país dels seus pares i familiars (Marroc, Tunísia, Algèria, Pakistan…). Se senten orfes d’identitat i aquest buit identitari l’omple la religió, l’Islam. D’entrada, això no hauria de ser un problema. Ho és quan aquest zel religiós es porta a l’extrem. Del salafisme a la Gihad només hi ha un petit pas i molts joves musulmans europeus l’han donat sense dificultats. Només cal fer un cop d’ull a la llista dels milers de joves francesos, belgues, holandesos, alemanys o britànics que s’han enrolat a les files del Estat Islàmic o d’Al-Qaida durant els darrers anys.

LA ISRAELITZACIÓ D’EUROPA: SEGURETAT AMB LLIBERTAT. 

Si els nostres governs volen combatre amb èxit l’amenaça gihadista, una de les primeres mesures que haurien de portar a terme és replantejar-se les mesures de seguretat existents actualment a Europa. Cal reforçar els controls de seguretat a les grans estacions de transports com el ferrocarril, el metro o l’autobús; també als espais d’oci com recintes esportius, cinemes, grans centres comercials, restaurants, discoteques…; o fins i tot en les escoles, instituts i campus universitaris, freqüentats diàriament per milers d’estudiants, professors i personal. Hom es podria plantejar si un augment de les mesures de seguretat podria implicar una retallada de les llibertats dels ciutadans però no hauria de ser així i la prova la tenim en l’exemple israelià. Israel és una de les democràcies occidentals més sòlides i a la vegada un dels països que més invirteix en matèria de seguretat.

A més d’extremar les mesures de seguretat en els espais públics més transitats i de millorar la col·laboració dels serveis europeus d’intel·ligència, els nostres governs també s’haurien de replantejar les relacions amb determinats socis preferents i aliats del món islàmic, com per exemple Aràbia Saudita, Kuwait, Emirats Àrabs o Qatar, que ens venen petroli, esponsoritzen als nostres equips de futbol o subvencinen a les banlieues de les nostres ciutats, però que, d’altra banda, darrere d’aquesta cara amable, financien a les organitzacions gihadistes i l’expansió del wahabisme i del salafisme per tot Occident, des d’Austràlia, passant per Europa, fins als Estats Units.

Anuncis

Els refugiats i les contradiccions europees.

davutoglu

El primer ministre turc, Ahmed Davutoglu a Brusel·les. Font: Reuters.

Des del final de la II Guerra Mundial l’Europa Occidental ha estat un oasi: sense conflictes bèl·lics, amb un important creixement econòmic, d’extensió de l’estat del benestar i de consolidació de les classes mitjanes, malgrat patir crisis cícliques, com la del petroli de 1973 o l’actual, generada per les hipoteques brossa als Estats Units a partir del 2007.

Tot i la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats entre els països rics del nord i els empobrits del sud, les polítiques d’austeritat imposades per la Troica, l’erosió de l’estat del benestar i de la reculada de les classes mitjanes, la U.E. segueix sent a dia d’avui un oasi, però les seves fronteres ja no ho són. La caiguda del Teló d’Acer i la inesperada desintegració de l’imperi soviètic van deixar a Rússia adormida durant una dècada i mitja, llepant-se les ferides i ocupada en conflictes interns com el de Txetxènia. Brusel·les i Washington van aprofitar l’ocasió per a estendre la seva àrea d’influència cap a l’Est, cap als països de l’antic pacte de Varsòvia i fins i tot cap a antigues repúbliques soviètiques com els països bàltics, Geòrgia i Ucraïna. La potència russa només ha despertat quan ha sentit l’alè de Washington i de Brusel·les al clatell, a les seves pròpies portes, en territoris que Moscou considerava dins de la seva àrea d’influència des de l’època de l’imperi tsarista. D’aquí el conflicte de la regió del Donbass amb Ucraïna, la recent annexió de Crimea (al març del 2014) o la intervenció russa a Ossètia del Sud i Abkhàzia durant l’estiu del 2008. El ressorgiment de Rússia com a gran potència torna a situar Washington i els seus aliats europeus en una dinàmica de Guerra Freda, de Nova Guerra Freda.

La frontera sud de la U.E. se situa a la Mediterrània. Allà la diplomàcia europea tenia la situació sota control fins a les anomenades “Primaveres Àrabs” de finals de 2010 i el primer semestre del 2011. Mubàrak, Ben Ali o Gaddafi eren fidels aliats de Brussel·les i de Washington, mantenien a ratlla el terrorisme gihadista i controlaven eficaçment els fluxos migratoris des del nord d’Àfrica cap al vell continent. Però el discurs del Caire del president Obama (2009) ho va canviar tot. Washington, en un error de càlcul, va recolzar les primaveres àrabs, va sacrificar a fidels aliats regionals (com el President egipci Hosni Mubarak) i aquesta política de l’administració Obama, en lloc d’incentivar un reformisme d’aquests règims presidencialistes cap a la democràcia i el respecte dels drets humans (la via del President Bush en països com Líbia o Egipte) ha propiciat un escenari de ruptura radical i la principal conseqüència ha estat l’extensió de l’Islamisme per bona part del Nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia. El cas egipci és un bon exemple. El fracàs i el caire autoritari de la política del president islamista Mohamed Mursi va provocar la reacció de la cúpula militar i el cop d’estat del Mariscal Al-Sisi (El resultat de la revolta de Tahrir: el règim de Mubàrak però sense Mubarak). Pitjor ha estat el resultat en altres escenaris, com Líbia – un estat fallit, una nova Somàlia, a les portes de la Mediterrània. Tunísia ha vist frenada la seva transició democràtica i el reformisme cap a la democràcia només sembla consolidar-se al Marroc, ja que Algèria és una dictadura presidencialista. La frontera sud de la U.E. ha deixat d’estar sota control per convertir-se en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. El drama humà que es viu a Lampedusa, en les aigües de l’Adriàtic o en les Tanques de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són un exemple del caos imperant en el flanc sud de la Mediterrània, al Magrib i al Sahel, on grups com el Daesh o l’AQMI segueixen actius.

Orient Mitjà ha estat en l’últim segle, des de la desintegració del gegant otomà, el pati del darrere problemàtic d’Europa. Vital per la seva importància estratègica i energètica, és una zona sempre calenta, sempre en conflicte. A l’enquistat conflicte àrab-israelià cal sumar-li l’eterna guerra civil islàmica entre sunnites i chi’ies, un conflicte soterrat que ha emergit amb força a l’escalf de les Primaveres Àrabs des de Síria o el Líban fins a l’Iraq i el Iemen. Una fitna que en realitat es tracta d’una guerra freda entre Riyadh i Teheran, entre Aràbia Saudita i l’Iran, per tal de convertir-se en la potència hegemònica del món islàmic. La intervenció russa sobre el terreny en el vesper sirià en benefici del President Bashar Al-Assad ha introduït de ple aquest conflicte en la dinàmica de Nova Guerra Freda: Estats Units, Turquia, Aràbia Saudita i els seus aliats sunnites (Jordània, Egipte, les monarquies dels petrodòlars del Golf Pèrsic i la Península Aràbiga) enfront de l’eix shi’i-Alawi-Huti, liderat per l’Iran i els seus satèl·lits regionals -com el Hezbollah libanès-, amb el suport de Moscou i de l’eix bolivarià d’Amèrica Llatina. L’entrada en escena de monstres com el Daesh i la situació de guerra latent en països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, han provocat l’èxode de milers de persones dels seus països cap a Turquia i d’allà cap a Grècia i Europa, donant així origen al drama dels refugiats.

La posició de la diplomàcia europea davant d’aquest drama humanitari ha estat contradictòria. Ni ferma, ni unida, ha oscil·lat entre l’idealisme i la realpolitik.  Davant el drama humà de milers de refugiats i migrants trucant a la nostra porta, les opinions públiques europees han alçat la bandera de la solidaritat amb els refugiats i del respecte als drets humans. Els dirigents europeus, amb la cancellera Angela Merkel al capdavant, van optar per una política de portes obertes que evidentment va tenir com a resultat un efecte crida. Molts socis europeus, especialment dels països de l’Est, com Hongria o Polònia, van rebutjar aquesta política d’asil i van negar-se a acollir el nombre de refugiats assignats des de Brusel·les. Mentre Europa debatia, el drama humanitari es vivia a Grècia i als Bàlcans, a les fronteres de Macedònia, Sèrbia, Eslovènia o Hongria. Encara que El Dorado europeu blindava les seves fronteres amb tanques de filferro i espines, l’efecte reclam continuava arribant als refugiats que esperaven la seva oportunitat a Turquia. Durant els darrers mesos una part significativa de la societat europea ha rebutjat l’arribada massiva de milers de refugiats del món àrab-islàmic als seus països i han denunciat els problemes d’integració dels nouvinguts. Els governs europeus s’han adonat i han volgut canviar de cop i volta les polítiques de “portes obertes”. El creixement del partit Alternativa per Alemanya (AFD) en diversos landers a les eleccions del passat diumenge ha estat un toc d’atenció significatiu per a la cancillera Angela Merkel. Els dirigents europeus temen un auge del populisme xenòfob, euro escèptic i nacionalista en els països de la U.E. en un moment en què el projecte europeu trontolla (vegeu el possible Brexit depenent del resultat del referèndum convocat pel Primer Ministre David Cameron per al proper 23 de Juny). En aquest context, Brusel·les signa un acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats que arribin a Europa. De l’efecte reclam al cop de porta als nassos dels refugiats. Aquest acord és, de fet, una temptativa barroera de retornar a la realpolitik en detriment de l’idealisme. El resultat, desastrós: Brusel·les mostra la seva feblesa, desunió i manca d’una política comuna davant d’un drama humanitari de gran magnitud davant de les seves portes. Ja és hora que Europa decideixi que vol ser de gran i una de l’idealisme o la realpolitik.

Netanyahu, el Mufti i la “Shoà”.

waffen

El Mufti de Jerusalem, Haj Amin Al-Hussaini, passant revista a les tropes del cos Handschar, integrat a les Waffen SS. Font: El Medio.

Les polèmiques declaracions del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu sobre la responsabilitat del Gran Muftí de Jerusalem, Haj Mohamed Amin Al-Husseini, en l’extermini dels jueus d’Europa durant l’Holocaust ha tornat al primer pla de l’actualitat un dels episodis més incòmodes i desconeguts de la història del nacionalisme àrab-palestí: el col·laboracionisme amb els règims feixistes europeus i molt especialment amb el III Reich.  

Netanyahu, en una rectificació posterior, ha afegit que no ha absoldre la responsabilitat del Muftí en la Shoah. I en aquest punt té tota la raó. Haj Amin va ser un important col·laborador dels nazis durant la II Guerra Mundial, abans fins i tot de refugiar-se a Berlín. Els primers contactes entre els nacionalistes àrabs i la Itàlia feixista de Mussolini tenen lloc als anys vint. L’arribada al poder de Hitler a Alemanya també va ser rebuda amb satisfacció pels nacionalistes àrabs. Les potències de l’Eix Roma – Berlín van veure ben aviat als nacionalistes àrabs com uns potencials al·liats, especialment per la seva posició anti-britànica i anti-francesa al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Els feixistes italians i els nazis van donar suport econòmic, propagandístic i armamentístic a la Gran Revolta Àrab liderada pel Gran Mufti a Palestina (1936-39). Posteriorment, Haj Amin va aconseguir burlar als britànics i escapar a l’Iraq. A l’abril de 1941, el Gran Mufti va donar suport a un cop militar anti britànic i pro nazi liderat pel nacionalista Rashid Ali Al-Kailani. I quan els britànics van recuperar el control del país, Haj Amin va ser un dels impulsors del sagnant pogrom contra la comunitat jueva de Bagdad, conegut com “Farhoud”, que va tenir lloc entre el 30 de maig i el 2 juny 1941.

Després d’escapar novament dels britànics via Iran, Haj Amin es va refugiar al III Reich. A Berlín es va reunir amb Hitler i els principals jerarques nazis, amb destacats  arquitectes de la Shoah com Himmler. El Gran Mufti sempre es va mostrar favorable a l’extermini dels jueus d’Europa i d’estendre el genocidi al Yishuv (la comunitat jueva de Palestina durant el Mandat Britànic). Afortunadament, la derrota del Mariscal Rommel a Al-Alamein ho va impedir. 

En conclusió, Haj Amin no va ser simplement un entusiasta admirador dels nazis per la seva fòbia anti britànica. Va ser molt més, va ser un col·laborador actiu. El Gran Muftí va ser el principal difusor de la propaganda nazi en llengua àrab i va ser l’impulsor de les Handschar SS -un cos compost principalment per musulmans de l’ex Iugoslàvia- la contribució macabra a la Shoah ia les matances d’altres minories dels Balcans, com els serbis o els gitanos, estan fora de tot dubte.

A Europa la visió predominant del nacionalisme palestí és la romàntica d’un moviment d’alliberament nacional en el context de la descolonització dels continents africà i asiàtic durant els anys 60-70. Al-Fatah, la Keffiah, el tirador i l’ona, tota la parafernàlia aparentment anti imperialista de l’OAP …, que ha seduït bona part de les nostres esquerres des de Maig del 1968 en endavant. No obstant això, les paraules de Netanyahu ens han recordat la cara més fosca del nacionalisme palestí: el seu passat pro nazi i col·laboracionista amb el III Reich. I convé recordar que molts tòpics antisemites divulgats pel Gran Mufti, considerat com un heroi nacional per Iassir Arafat i Mahmoud Abbas, continuen ben presents a dia d’avui entre la societat palestina.